“El millor de viure aquí és la seguretat...i poder jugar a futbol”
Quatre famílies afganeses que van arribar a Catalunya fugint dels talibans ens expliquen com s’han adaptat a la seva nova realitat
Vesteixen pantalons curts i samarreta amb els colors blaugrana, i posen somrients davant la porteria amb diverses pilotes de futbol. Anita Rafat es mostra una mica pudorosa: porta una mena de turbant al cap i mitges negres i samarreta interior perquè no se li vegin ni els braços ni les cames. En canvi, la seva germana, la Fereshteh, no té complexos: ensenya els cabells i les cuixes. Tenen 37 i 28 anys, i van fugir de l’Afganistan a l’agost en un dels vols d’evacuació espanyols. Ara fan a Barcelona el que no van poder fer mai al seu país: jugar a futbol.
“A l’Afganistan anava al gimnàs”, diu la Fereshteh. Però això sí, un gimnàs només per a dones. En canvi, l’Anita explica que ella mai havia fet esport, i encara menys s’havia posat a córrer darrere d’una pilota. Però l’Associació Esportiva Ramassà els va oferir unir-se a un equip de futbol format per refugiades de diferents països, i no s’ho van pensar dues vegades. “Ens motivava conèixer altres dones”, argumenten.
Així que des d’aleshores entrenen cada setmana al recinte Esports UB, al capdamunt de l’avinguda Diagonal. “Vinga, aquests braços amunt!”, crida l’entrenadora, Chaima Moummou, mentre les dones fan els primers estiraments. L’equip el formen unes 35 refugiades. Hi ha hondurenyes, salvadorenques, peruanes, gambianes…, però sobretot moltes afganeses. “Al principi els preocupava haver de portar pantalons curts”, comenta Pere Bufi, president del Ramassà, que va impulsar la creació de l’equip de futbol perquè, argumenta, no hi havia cap iniciativa d’aquest tipus per a dones. El que va començar de manera modesta el maig passat al camp del barri del Carmel, ara té el suport de la Fundació Barça.
“El més important és que puguin trencar amb el dia a dia, desconnectar”, destaca el responsable de l’àrea social del Ramassà, Marc Larripa. I veient-les jugar, és evident que desconnecten. L’Anita comença l’entrenament una mica cohibida, però tan bon punt corre i fa quatre puntades de peu a la pilota es transforma, no deixa de somriure. La Fereshteh és directament tot rialles. Les dues germanes diuen que el millor de Barcelona per a elles és la seguretat. Aquí no s’han de preocupar per la seva integritat física. I després, sens dubte, el futbol. L’esport els permet oblidar tot el que van deixar enrere, a l’Afganistan, i no preocupar-se pel futur. Perquè sí, ho admeten, no ho poden evitar: els preocupa el seu futur a Catalunya.
Dimarts que ve farà sis mesos que els talibans van arribar al poder a l’Afganistan. Des d’aleshores Espanya ha acollit 2.475 afganesos, 2.206 dels quals van arribar en vols d’evacuació i 269 van obtenir el visat posteriorment, segons dades del ministeri d’Afers Exteriors espanyol. Amb tot, només 1.912 s’han quedat a l’Estat, 208 a Catalunya, precisa el ministeri d’Inclusió.
El club de futbol Ramassà juga a la Quarta Catalana però en solidaritat està a Primera. El president d’aquest modest club, Pere Bufi, explica que tot va començar fa set anys, quan els va sorgir la possibilitat d’anar a Etiòpia a jugar contra el campió de lliga d’aquell país. El que inicialment semblava un viatge anecdòtic va transformar l’equip. Des de llavors el Ramassà viatja cada any a un país africà i hi porta material solidari, i fins i tot ha impulsat un projecte de cooperació al Camerun. “No es tracta simplement de futbol –insisteix Bufi–, sinó que les criatures tinguin accés a l’educació a través de l’esport”. A l’humil barri d’Etetack, als afores de Yaundé, a la capital del Camerun, hi han construït un camp de futbol en què actualment juguen un centenar de nenes i nens. També els imparteixen classes de reforç escolar i idiomes, i fan tallers d’oficis, com ara mecànica i perruqueria. El club finança els projectes amb subvencions i les aportacions dels socis, i ara aspira a convertir-se en l’equip de futbol de Vallromanes i que el poble també els doni suport.
Amb aquesta trajectòria, és lògic que el Ramassà també tingués la idea de crear un equip de futbol de dones refugiades a Barcelona. En aquest cas, ha comptat com a gran aliat amb la Fundació Barça, que, per exemple, s’encarrega de finançar l’equipació de les refugiades, el camp i l’entrenadora. A més de jugar a futbol, les dones tenen la possibilitat de participar en excursions o conferències informatives.
Família Rafat-Shirzay
Anita Rafat és llicenciada en bioquímica i havia treballat per a l’Agència Espanyola de Cooperació a la petita localitat de Qala-e-Naw, al nord-oest de l’Afganistan, on tothom es coneix i era fàcil que els talibans la identifiquessin. En canvi, la Fereshteh és periodista, havia treballat com a traductora per a una reportera espanyola i vivia a la ciutat d’Herat, també al nord-oest del país. A més, s’havia significat en la defensa dels drets de les dones afganeses. Abans de fugir, treballava em una casa d’acollida per a dones maltractades, així que no podia quedar-se a l’Afganistan de cap manera. S’hi jugava la vida.
“Estava fent el dinar quan el meu marit va arribar a casa i em va dir que havíem de marxar de seguida, que els talibans estaven a punt d’entrar a Qala-e-Naw”, recorda l’Anita, que explica que van fugir amb el que portaven al damunt i poca cosa més. El seu marit, Abdul Wasi Shirzay, és agrònom i té 37 anys. Tenen una filla de 9 anys, l’Asra, i un fill de 17 mesos, l’Ahmad.
La Fereshteh també va haver de fugir precipitadament. Amb els nervis, va oblidar les ulleres a l’Afganistan i també va haver de deixar enrere l’ordinador. Va aterrar a Madrid a finals d’agost amb el seu nòvio, Mohammad Kahlid Toukhi, de 32 anys, però els van separar a l’arribar. Per vergonya no van dir que eren parella –a l’Afganistan està mal vist tenir nòvio–, a ell el van enviar a Còrdova i a ella a Barcelona. Ara aspiren a retrobar-se aviat.
La Fereshteh i l’Anita amb la seva família viuen ara en un centre d’acollida de la capital catalana. És una casa de dues plantes totalment equipada al districte de Nou Barris, on disposen de tres habitacions i dos lavabos, i comparteixen cuina i menjador amb quatre famílies refugiades més. El centre el gestiona la Fundació Apip-Acam, que és una de les entitats a les quals el govern espanyol ha delegat l’acollida de refugiats.
Apip-Acam s’encarrega del manteniment del centre, també paga les factures d’electricitat, gas i aigua, i proporciona a la família determinats productes, com ara articles de neteja per a la casa, detergent o llet i bolquers per al nadó. Així mateix, els dona un ajut econòmic, que subvenciona el govern espanyol i que és igual per a tots els sol·licitants d’asil, independentment del país de procedència. En el cas de l’Anita i la Fereshteh, com que en total són cinc persones a la família, els correspon una ajuda de 341 euros al mes per menjar.
“Bàsicament mengem patates, carbassó, albergínies, arròs i pasta”, enumeren les germanes perquè, asseguren, no tenen diners per comprar res més. Per a elles, la carn i el pollastre són ara un luxe. Només mengen carn (de vedella o de xai) una vegada al mes, i pollastre, tres o quatre com a màxim. També s’han convertit en especialistes de buscar els millors preus. “Si vas al supermercat a darrera hora, quan estan a punt de tancar, la fruita és més barata”, assegura la Fereshteh. Amb tot, només compren taronges i pomes. “Els plàtans són massa cars. Un quilo val 1,99 euros”, posen com a exemple. Tampoc no es poden permetre els espinacs, ni el bròquil i encara menys els cogombrets, que a l’Afganistan menjaven sovint i aquí els han vist a les prestatgeries del supermercat però encara no els han pogut provar.
“Vaig portar el nen al metge la setmana passada i em va dir que estava baix de ferro”, diu el marit de l’Anita, l’Abdul Wasi, que ensenya una recepta per demostrar-ho. A la recepta el facultatiu prescriu al nadó unes gotes orals que es diuen Glutaferro durant tres mesos. El problema és que aquestes gotes no estan finançades per la Seguretat Social i cada flascó val 7 euros. La Fundació Apip-Acam també paga a la família 50 euros per persona al mes (20, en cas dels menors) per sufragar altres despeses que no siguin menjar, com ara xampú, sabó de mans o mascaretes. Això sí, tots els diners que gasten els han de justificar amb factures. “No em queda res dels 50 euros del mes passat. Quan Apip-Acam em torni a pagar el 15 de febrer, compraré les gotes per al nen”, diu l’Abdul Wasi.
La responsable del programa d’acollida d’Apip-Acam, Dolors Calvo, explica que tots els sol·licitants d’asil es queixen que els donen poc diners per menjar. És igual que siguin de l’Afganistan o d’un altre país del món. Les ajudes del govern espanyol són les que són, afegeix. La quantitat de diners és la mateixa per a tothom, tant si són acollits en una gran ciutat o en un petit poble d’Espanya.
La Fereshsteh, l’Anita i l’Abdul Wasi es dediquen ara a estudiar castellà. Van a classe quatre dies a la setmana. Ja han aconseguit l’estatus de refugiat i tenen permís de residència i treball a Espanya. Això vol dir que poden passar a la fase següent del programa d’acollida: deixar el centre on viuen i rebre una ajuda econòmica per llogar un pis. Però això també els angoixa: el preu dels lloguers és altíssim, i les ajudes, mínimes. A més, voldrien continuar vivint a Barcelona. “No vull que la meva filla hagi de tornar a canviar d’escola”, justifica l’Anita.
L’Asra ha estat escolaritzada al col·legi Pau Casals, del barri d’Horta. Quan se li demana que faci una il·lustració del que li agrada més de Barcelona, es dibuixa a si mateixa amb un somriure, envoltada de les amigues del col·legi. “Si fos per ella, també hi aniria dissabtes i diumenges”, diu el pare, que es mostra totalment agraït per tota l’ajuda que l’associació de famílies de l’escola els ha ofert: han comprat tota mena de material escolar per a la nena.
“Aquí la professora no pega els nens. A l’Afganistan ens colpegen amb un regle a les mans si no sabem la lliçó”, diu l’Asra, que es fa entendre amb gestos perquè amb prou feines sap dir alguna paraula en català o castellà. Les seves assignatures preferides són les matemàtiques, el català i la música. I ara està entusiasmada perquè, per fi, li han donat un pupitre a primera fila a la classe. Ella també es va oblidar les ulleres a l’Afganistan i no veia bé la pissarra.
Família Hossaini
Q uan Javad Hossaini va arribar a Olot el 26 d’agost passat amb la seva dona, Fatemah Mohammadi, i el seu fill, Amir Mohammad, de 5 anys, no sabia dir ni una sola paraula en castellà. Ara es fa entendre, que és el més important. I es pot dir que ho comprèn gairebé tot. Sorprèn la seva capacitat per aprendre tan ràpidament.
“Em passo el dia veient vídeos de castellà a YouTube”, diu. I també va a classe amb la seva dona cinc vegades a la setmana. Amb tot, està frustrat: “A hores d’ara, després de més de cinc mesos, ja hauria de parlar castellà perfectament”. Lamenta que no té ningú amb qui practicar-lo. A Olot ningú parla castellà, i a ells ningú no els ha ensenyat català.
El Javad té 31 anys i és fisioterapeuta de professió, però durant anys va treballar com a traductor de diversos periodistes espanyols a l’Afganistan. El seu anglès és impecable. La seva dona, que té 29 anys, és metge. La família va arribar a Madrid amb un vol d’evacuació espanyol i, des d’allà, els van traslladar a Catalunya. Ells volien anar a Barcelona, però com que no hi havia places disponibles a cap centre d’acollida els van oferir instal·lar-se a Olot.
Durant tots aquests mesos han viscut en un pis que gestiona la Fundació Cepaim, una altra de les entitats que s’encarrega de l’acollida dels refugiats a Catalunya. Com altres famílies afganeses, ells també han de vigilar molt bé el que gasten. L’ajuda del govern espanyol és minsa. Amb tot, no tenen cap queixa: el seu fill ha estat escolaritzat al col·legi Volcà Bisaroques, el pis on resideixen és agradable –el comparteixen amb una mare veneçolana i els seus fills–, i asseguren que la gent a Olot és amable. Malgrat això, se’n volen anar.
“Sabem que les ciutats grans són més cares, però hi ha moltes més oportunitats”, opina el Javad. A l’octubre els van convidar a participar en un congrés a Madrid organitzat per la Fundació El que de Veritat Importa, i van quedar impressionats. Madrid els va agradar pel moviment de gent, el munt d’activitats i perquè allà tothom els entenia quan parlaven castellà. Per Nadal van visitar Barcelona i també els va encantar: “Allà hi ha botigues de roba barata, com el Primark i el Zara, a diferència d’Olot”, diu ella.
Arran de la seva participació al congrés, alguns membres de la Fundació El que de Veritat Importa han començat a moure fils per ajudar el Javad a trobar feina a Madrid. “M’han dit que potser podria treballar en una fàbrica de cosmètics i que em pagaran 16.000 euros [bruts a l’any]”, explica el jove. La treballadora social de la Fundació Cepaim Olot, Eva Ruiz, aclareix que la família només es podria traslladar de província si algun dels dos trobés una feina d’almenys 20 hores a la setmana. Això sí, afegeix, quan tinguin un contracte quedaran fora del programa d’acollida i ja no podran rebre ajudes econòmiques del govern espanyol per llogar un pis ni per a alimentació. En cas contrari, podrien continuar beneficiant-se d’aquest subsidi durant dotze mesos més.
Malgrat això, el Javad prefereix trobar una feina com més aviat millor. “Vull ser independent i no viure del govern”, afirma. També diu que, si guanya un sou, intentarà estalviar per enviar diners a la seva família, que continua a l’Afganistan. Això no ho pot fer ara amb el subsidi governamental, perquè ha de justificar amb factures tots els diners que gasta. Amb tot, el Javad també és conscient que no és el millor moment per llançar-se al buit: la seva dona està embarassada de set mesos. Per això, ell i ella són un mar de dubtes. No saben què fer.
Família Alizada
L’Omulbanin té 10 anys i és una nena tímida i d’aparença fràgil: primeta, amb la pell molt blanca i els cabells llisos. Ha estat dibuixant una bona estona, totalment concentrada. Només aixecava el cap de tant en tant per escoltar el que deien els grans. Quan per fi dona la feina per acabada i se li pregunta què ha plasmat sobre el paper, contesta amb una veueta gairebé imperceptible: “Soc jo”. Al dibuix es veu una nena amb llàgrimes a les galtes i cabells llargs com el seus. I per què ploraves? Omulbanin fa llavors un bot, es tapa la cara i es posa a plorar com la nena del dibuix. “Plorava perquè li feia por el soroll dels projectils a l’Afganistan. Quan sentia els trets, s’amagava a casa”, contesta la mare per ella.
Bentor Alizada és la mare de l’Omulbanin. Ella també es va exiliar quan era petita. La seva família va fugir a l’Iran el 1996, quan els talibans van arribar al poder a l’Afganistan per primer cop. Ara la història es repeteix amb la seva filla. La família Alizada va arribar a Madrid el 25 d’agost passat amb un vol d’evacuació espanyol. El pare, Mojtabo Alizada, que té 33 anys, havia treballat com a logista a la base militar espanyola de Qala-e-Naw, i després s’havia fet policia, així que no es podia quedar a l’Afganistan: els talibans l’haurien matat. La mare, de 30 anys, era professora, però ara està disposada a reciclar-se en el que sigui. “Puc treballar com a modista”, proposa. La parella té tres fills: el Matin, de 2 anys; el Mohammad Morteza, de 4, i l’Omulbanin.
“Dono les gràcies al govern d’Espanya per haver-nos portat aquí”, és el primer que diu la Bentor. Es nota que ho sent de tot cor. Assegura que els era igual on els traslladessin, mentre els evacuessin de l’Afganistan. Ara viuen en un centre d’acollida de la Fundació Apip-Acam a Parets del Vallès. És una casa de dues plantes, que comparteixen amb tres famílies més.
“Anava a fer un examen als meus alumnes quan vaig rebre una trucada del ministeri d’Educació advertint-me que se suspenien totes les classes perquè els talibans estaven a punt d’entrar a Qala-e-Naw”, relata la mare. Així de precipitada va ser la fugida. Diu que van arribar a Espanya sense res. “Tota la roba que tenim ens l’han donat”.
La Bentor i el Mojtabo estan ara aprenent castellà. Van a classe quatre cops per setmana. Per a això, es traslladen amb tren a Barcelona. Allà també aprofiten per fer la compra perquè asseguren que a la capital troben millors preus que a Parets del Vallès. “A Barcelona hi ha botigues de paquistanesos o d’indis on podem comprar vedella i pollastre més barat”. Els seus fills de 10 i 4 anys ja estan escolaritzats. El següent pas que han de fer és trobar un pis de lloguer. “Hem buscat per internet i estem espantats amb els preus. Abans de venir aquí, pensava que viure a Europa era més fàcil”, afirma ell. Ella sap que el seu futur és incert, però intenta veure el got mig ple: “Aquí els col·legis són millors que a l’Afganistan, hi ha seguretat i jo he complert el meu somni: veure el mar”.
Família Aryan
Van ser rebuts al Parlament amb tots els honors a l’octubre i els diputats els van rendir un colpidor homenatge amb una llarga ovació. A Barcelona, però, van ser allotjats en un centre d’acollida amb més d’una vintena de persones, cadascuna d’un país diferent. Els van assignar una única habitació amb tres llits i havien de compartir la resta de serveis: els lavabos, la cuina, el menjador... Feridoon Aryan; la seva dona, la Nooria, i els seus dos fills, l’Heraab i l’Anosh, de 7 i 2 anys, continuen vivint al mateix centre d’acollida, però ara diuen que ja s’hi han acostumat. Quin remei.
Ja no veuen tan dolent haver de compartir el lavabo, han fet alguna amistat i el seu fill de 7 anys ha estat escolaritzat. El petit també va a una escola bressol, que finança el col·lectiu People Help. Això, expliquen, els ha donat un cert respir. Almenys ara tenen temps per anar a classe de castellà, encara que de moment l’idioma amb què es defensen aquí és l’anglès. “És que vam començar les classes al desembre i després ens vam haver de confinar perquè un alumne de la classe del meu fill va donar positiu”, justifica el Feridoon. També han après a moure’s amb metro per Barcelona i, el més important, els seus pares i altres membres de la seva família van arribar a Catalunya des de l’Afganistan fa poques setmanes. Miraculosament van aconseguir un visat. S’han tret un pes de sobre.
El Feridoon té 36 anys i era portaveu de l’Unicef a l’Afganistan. La seva dona, de 28 anys, treballava com a professora en una universitat privada. Allí tenien una bona vida i fins i tot es podien permetre anar de vacances a l’Índia, Dubai o el Tadjikistan. Ara, lamenten, no tenen diners ni per anar un dia a un restaurant a menjar una hamburguesa. Al centre d’acollida on estan allotjats hi ha servei de càtering i, per tant, no reben cap ajuda per comprar menjar, a diferència d’altres famílies afganeses. Els únics diners que els dona el govern espanyol són 140 euros al mes per finançar altres possibles despeses.
La família Aryan va arribar a Espanya més tard que altres afganesos, a l’octubre, en un dels dos únics vols d’evacuació que el ministeri de Defensa va fer des d’Islamabad, la capital del Paquistan. Per tant, encara no tenen l’estatus de refugiat. Amb tot, Anna Figueras, la representant a Catalunya de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) –que gestiona el centre on estan allotjats–, assegura que l’executiu està resolent els expedients dels afganesos amb celeritat i els està concedint protecció internacional. No és poca cosa, destaca: “El 90% de les peticions d’asil són denegades a Espanya”.