Diumenge 11/02/2022

“El millor de viure aquí és la seguretat...i poder jugar a futbol”

Quatre famílies afganeses que van arribar a Catalunya fugint dels talibans ens expliquen com s’han adaptat a la seva nova realitat

14 min
Les germanes afganeses Anita i Fereshteh, a punt de començar l'entrenament de futbol a Barcelona.

Vesteixen pantalons curts i samarreta amb els colors blaugrana, i posen somrients davant la porteria amb diverses pilotes de futbol. Anita Rafat es mostra una mica pudorosa: porta una mena de turbant al cap i mitges negres i samarreta interior perquè no se li vegin ni els braços ni les cames. En canvi, la seva germana, la Fereshteh, no té complexos: ensenya els cabells i les cuixes. Tenen 37 i 28 anys, i van fugir de l’Afganistan a l’agost en un dels vols d’evacuació espanyols. Ara fan a Barcelona el que no van poder fer mai al seu país: jugar a futbol.

“A l’Afganistan anava al gimnàs”, diu la Fereshteh. Però això sí, un gimnàs només per a dones. En canvi, l’Anita explica que ella mai havia fet esport, i encara menys s’havia posat a córrer darrere d’una pilota. Però l’Associació Esportiva Ramassà els va oferir unir-se a un equip de futbol format per refugiades de diferents països, i no s’ho van pensar dues vegades. “Ens motivava conèixer altres dones”, argumenten.

Així que des d’aleshores entrenen cada setmana al recinte Esports UB, al capdamunt de l’avinguda Diagonal. “Vinga, aquests braços amunt!”, crida l’entrenadora, Chaima Moummou, mentre les dones fan els primers estiraments. L’equip el formen unes 35 refugiades. Hi ha hondurenyes, salvadorenques, peruanes, gambianes…, però sobretot moltes afganeses. “Al principi els preocupava haver de portar pantalons curts”, comenta Pere Bufi, president del Ramassà, que va impulsar la creació de l’equip de futbol perquè, argumenta, no hi havia cap iniciativa d’aquest tipus per a dones. El que va començar de manera modesta el maig passat al camp del barri del Carmel, ara té el suport de la Fundació Barça.

A l'esquerra de la imatge, l'Anita i la Fereshteh, jugant a futbol al recinte Esports UB.

“El més important és que puguin trencar amb el dia a dia, desconnectar”, destaca el responsable de l’àrea social del Ramassà, Marc Larripa. I veient-les jugar, és evident que desconnecten. L’Anita comença l’entrenament una mica cohibida, però tan bon punt corre i fa quatre puntades de peu a la pilota es transforma, no deixa de somriure. La Fereshteh és directament tot rialles. Les dues germanes diuen que el millor de Barcelona per a elles és la seguretat. Aquí no s’han de preocupar per la seva integritat física. I després, sens dubte, el futbol. L’esport els permet oblidar tot el que van deixar enrere, a l’Afganistan, i no preocupar-se pel futur. Perquè sí, ho admeten, no ho poden evitar: els preocupa el seu futur a Catalunya.

Dimarts que ve farà sis mesos que els talibans van arribar al poder a l’Afganistan. Des d’aleshores Espanya ha acollit 2.475 afganesos, 2.206 dels quals van arribar en vols d’evacuació i 269 van obtenir el visat posteriorment, segons dades del ministeri d’Afers Exteriors espanyol. Amb tot, només 1.912 s’han quedat a l’Estat, 208 a Catalunya, precisa el ministeri d’Inclusió.

L’esport com a eina educativa

El club de futbol Ramassà juga a la Quarta Catalana però en solidaritat està a Primera. El president d’aquest modest club, Pere Bufi, explica que tot va començar fa set anys, quan els va sorgir la possibilitat d’anar a Etiòpia a jugar contra el campió de lliga d’aquell país. El que inicialment semblava un viatge anecdòtic va transformar l’equip. Des de llavors el Ramassà viatja cada any a un país africà i hi porta material solidari, i fins i tot ha impulsat un projecte de cooperació al Camerun. “No es tracta simplement de futbol –insisteix Bufi–, sinó que les criatures tinguin accés a l’educació a través de l’esport”. A l’humil barri d’Etetack, als afores de Yaundé, a la capital del Camerun, hi han construït un camp de futbol en què actualment juguen un centenar de nenes i nens. També els imparteixen classes de reforç escolar i idiomes, i fan tallers d’oficis, com ara mecànica i perruqueria. El club finança els projectes amb subvencions i les aportacions dels socis, i ara aspira a convertir-se en l’equip de futbol de Vallromanes i que el poble també els doni suport.

Amb aquesta trajectòria, és lògic que el Ramassà també tingués la idea de crear un equip de futbol de dones refugiades a Barcelona. En aquest cas, ha comptat com a gran aliat amb la Fundació Barça, que, per exemple, s’encarrega de finançar l’equipació de les refugiades, el camp i l’entrenadora. A més de jugar a futbol, les dones tenen la possibilitat de participar en excursions o conferències informatives.

Família Rafat-Shirzay

La família Rafat-Shirzay. D'esquerra a dreta, la Fereshteh, l'Asra, l'Anita amb el seu fill Ahmad en braços, i l'Abdul Wasi.

Anita Rafat és llicenciada en bioquímica i havia treballat per a l’Agència Espanyola de Cooperació a la petita localitat de Qala-e-Naw, al nord-oest de l’Afganistan, on tothom es coneix i era fàcil que els talibans la identifiquessin. En canvi, la Fereshteh és periodista, havia treballat com a traductora per a una reportera espanyola i vivia a la ciutat d’Herat, també al nord-oest del país. A més, s’havia significat en la defensa dels drets de les dones afganeses. Abans de fugir, treballava em una casa d’acollida per a dones maltractades, així que no podia quedar-se a l’Afganistan de cap manera. S’hi jugava la vida.

“Estava fent el dinar quan el meu marit va arribar a casa i em va dir que havíem de marxar de seguida, que els talibans estaven a punt d’entrar a Qala-e-Naw”, recorda l’Anita, que explica que van fugir amb el que portaven al damunt i poca cosa més. El seu marit, Abdul Wasi Shirzay, és agrònom i té 37 anys. Tenen una filla de 9 anys, l’Asra, i un fill de 17 mesos, l’Ahmad. 

La Fereshteh també va haver de fugir precipitadament. Amb els nervis, va oblidar les ulleres a l’Afganistan i també va haver de deixar enrere l’ordinador. Va aterrar a Madrid a finals d’agost amb el seu nòvio, Mohammad Kahlid Toukhi, de 32 anys, però els van separar a l’arribar. Per vergonya no van dir que eren parella –a l’Afganistan està mal vist tenir nòvio–, a ell el van enviar a Còrdova i a ella a Barcelona. Ara aspiren a retrobar-se aviat.

La Fereshteh i l’Anita amb la seva família viuen ara en un centre d’acollida de la capital catalana. És una casa de dues plantes totalment equipada al districte de Nou Barris, on disposen de tres habitacions i dos lavabos, i comparteixen cuina i menjador amb quatre famílies refugiades més. El centre el gestiona la Fundació Apip-Acam, que és una de les entitats a les quals el govern espanyol ha delegat l’acollida de refugiats.

Apip-Acam s’encarrega del manteniment del centre, també paga les factures d’electricitat, gas i aigua, i proporciona a la família determinats productes, com ara articles de neteja per a la casa, detergent o llet i bolquers per al nadó. Així mateix, els dona un ajut econòmic, que subvenciona el govern espanyol i que és igual per a tots els sol·licitants d’asil, independentment del país de procedència. En el cas de l’Anita i la Fereshteh, com que en total són cinc persones a la família, els correspon una ajuda de 341 euros al mes per menjar.

“Bàsicament mengem patates, carbassó, albergínies, arròs i pasta”, enumeren les germanes perquè, asseguren, no tenen diners per comprar res més. Per a elles, la carn i el pollastre són ara un luxe. Només mengen carn (de vedella o de xai) una vegada al mes, i pollastre, tres o quatre com a màxim. També s’han convertit en especialistes de buscar els millors preus. “Si vas al supermercat a darrera hora, quan estan a punt de tancar, la fruita és més barata”, assegura la Fereshteh. Amb tot, només compren taronges i pomes. “Els plàtans són massa cars. Un quilo val 1,99 euros”, posen com a exemple. Tampoc no es poden permetre els espinacs, ni el bròquil i encara menys els cogombrets, que a l’Afganistan menjaven sovint i aquí els han vist a les prestatgeries del supermercat però encara no els han pogut provar.

La família Rafat-Shirzay comprant en un supermercat de Barcelona.

“Vaig portar el nen al metge la setmana passada i em va dir que estava baix de ferro”, diu el marit de l’Anita, l’Abdul Wasi, que ensenya una recepta per demostrar-ho. A la recepta el facultatiu prescriu al nadó unes gotes orals que es diuen Glutaferro durant tres mesos. El problema és que aquestes gotes no estan finançades per la Seguretat Social i cada flascó val 7 euros. La Fundació Apip-Acam també paga a la família 50 euros per persona al mes (20, en cas dels menors) per sufragar altres despeses que no siguin menjar, com ara xampú, sabó de mans o mascaretes. Això sí, tots els diners que gasten els han de justificar amb factures. “No em queda res dels 50 euros del mes passat. Quan Apip-Acam em torni a pagar el 15 de febrer, compraré les gotes per al nen”, diu l’Abdul Wasi.

La responsable del programa d’acollida d’Apip-Acam, Dolors Calvo, explica que tots els sol·licitants d’asil es queixen que els donen poc diners per menjar. És igual que siguin de l’Afganistan o d’un altre país del món. Les ajudes del govern espanyol són les que són, afegeix. La quantitat de diners és la mateixa per a tothom, tant si són acollits en una gran ciutat o en un petit poble d’Espanya.

L'Asra Shirzay, a classe a l'escola Pau Casals, del barri d'Horta de Barcelona.

La Fereshsteh, l’Anita i l’Abdul Wasi es dediquen ara a estudiar castellà. Van a classe quatre dies a la setmana. Ja han aconseguit l’estatus de refugiat i tenen permís de residència i treball a Espanya. Això vol dir que poden passar a la fase següent del programa d’acollida: deixar el centre on viuen i rebre una ajuda econòmica per llogar un pis. Però això també els angoixa: el preu dels lloguers és altíssim, i les ajudes, mínimes. A més, voldrien continuar vivint a Barcelona. “No vull que la meva filla hagi de tornar a canviar d’escola”, justifica l’Anita.

L’Asra ha estat escolaritzada al col·legi Pau Casals, del barri d’Horta. Quan se li demana que faci una il·lustració del que li agrada més de Barcelona, es dibuixa a si mateixa amb un somriure, envoltada de les amigues del col·legi. “Si fos per ella, també hi aniria dissabtes i diumenges”, diu el pare, que es mostra totalment agraït per tota l’ajuda que l’associació de famílies de l’escola els ha ofert: han comprat tota mena de material escolar per a la nena.

Dibuix fet per l'Asra Shirzay, on se la veu a ella somrient acompanyada de les seves amigues de l'escola.
Un altre dibuix de l'Asra Shirzay, on se la veu a ella plorant a casa a l'Afganistan perquè els talibans maten la gent.

“Aquí la professora no pega els nens. A l’Afganistan ens colpegen amb un regle a les mans si no sabem la lliçó”, diu l’Asra, que es fa entendre amb gestos perquè amb prou feines sap dir alguna paraula en català o castellà. Les seves assignatures preferides són les matemàtiques, el català i la música. I ara està entusiasmada perquè, per fi, li han donat un pupitre a primera fila a la classe. Ella també es va oblidar les ulleres a l’Afganistan i no veia bé la pissarra.

Família Hossaini

Javad Hossaini i Fatemah Mohammadi, amb el seu fill Amir Mohammad.

Q uan Javad Hossaini va arribar a Olot el 26 d’agost passat amb la seva dona, Fatemah Mohammadi, i el seu fill, Amir Mohammad, de 5 anys, no sabia dir ni una sola paraula en castellà. Ara es fa entendre, que és el més important. I es pot dir que ho comprèn gairebé tot. Sorprèn la seva capacitat per aprendre tan ràpidament.

“Em passo el dia veient vídeos de castellà a YouTube”, diu. I també va a classe amb la seva dona cinc vegades a la setmana. Amb tot, està frustrat: “A hores d’ara, després de més de cinc mesos, ja hauria de parlar castellà perfectament”. Lamenta que no té ningú amb qui practicar-lo. A Olot ningú parla castellà, i a ells ningú no els ha ensenyat català.