Una dona abraçant el cos del seu fill, mort en un dels centenars d'atacs israelians, en un hospital de Khan Yunis, al sud de la franja de Gaza, el 17 d'octubre del 2023. Una guerra, qualsevol guerra, es cobra sempre la vida d'innocents que han tingut la dissort de néixer en un temps fosc i de viure, en aquest cas, en una de les latituds més conflictives de la geopolítica global. L'assalt de Hamàs a Israel, i la resposta que Tel-Aviv hi ha donat, només garanteix, de moment, que el patiment continuarà a banda i banda dels murs que separen els dos pobles: els uns, amb un força brutal; els altres, amb la brutalitat com a única arma. Mentrestant, la comunitat internacional s'ho mira, tot plegat, impotent. Aquest 2023 també ha sigut el de la mort de Henry Kissinger, un ideòleg avantatjat de la teoria dels danys col·laterals. A Israel i Gaza, la immensa majoria de les víctimes ho són.
El 2023 en 10 fotografies
Deu imatges que han marcat l'agenda informativa d'aquest any, en una tria dels editors gràfics de l'ARA
BarcelonaSi només dos fets haguessin de marcar l'actualitat informativa del 2023, i calgués presentar-los amb dues imatges, sens dubte una arribaria des de Gaza: a partir del 7 d'octubre, a l'horror desfermat per Hamàs a l'atacar el cor d'Israel l'ha seguit un altre, desfermat per Israel en nom d'una autodefensa que només fa que atiar més l'odi entre els extremistes de les dues comunitats enfrontades. Al nostre entendre, l'altra imatge que defineix el 2023 és el petó no consentit del ja expresident de la Federació Espanyola de Futbol Luis Rubiales a l'exblaugrana Jennifer Hermoso, una de les campiones del món amb Espanya en el Mundial d'Austràlia i Nova Zelanda, i que va coronar les espanyoles.
L'instant que capta el "pico" de Rubiales és exemplar en molts sentits. Perquè resumeix i sintetitza diferents escenaris d'una mateixa realitat molt complexa: el masclisme estructural i institucional; la reacció feminista i solidària d'amplis sectors de la societat, però no pas dels companys homes de les jugadores; la contrareacció d'una extrema dreta amenaçada en valors patriarcals fins fa no res gens o molt poc qüestionats. Alhora, la imatge de Rubiales també té un substrat que passa per la pugna entre la ja exministra Irene Montero i les declaracions del president del Govern, Pedro Sánchez, sobre la incomoditat causada als "homes de més de 40 anys". La història del petó ja se sap com va acabar, però el feminisme continua alerta. I la reacció no tira la tovallola dels seus privilegis.
Gaza i Rubiales, doncs. Dues imatges i vuit més per a un impossible top ten de l'actualitat, perquè els impactes informatius es mesuren no només per les repercussions geopolítiques internacionals o les conseqüències socials d'uns fets concrets, sinó també per un molt personal sentiment de proximitat o llunyania en relació amb els titulars més destacats.
Per a l'equip de fotografia de l'ARA, en tot cas, és una missió gairebé impossible triar només una imatge de Gaza, quan cada dia en rebem a la redacció desenes que formarien part de la història universal de la infàmia i l'horror. Imatges, a més, que un reduït nombre de fotògrafs han enviat i continuen enviant, jugant-se literalment la vida, des de la Franja o des del nord d'Israel o des de Cisjordània. Ells són, un cop més, els ulls que ens mostren el patiment d'aquells que no tenen veu i que viuen a cegues, a l'espera de les bombes.
L'espai més llunyà, capturat pel telescopi Euclides, la gran sequera que ens assetja, la desaparició del Camp Nou que coneixíem o la foto policial de Donald Trump, entre altres, completen la nostra selecció.
![La barbàrie de Gaza](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 5000 3333"%3E%3C/svg%3E)
La Nebulosa del Cap de Cavall, també coneguda com a Barnard 33, i part de la constel·lació d'Orió, capturada pel telescopi Euclides, dissenyat i construït per l'Agència Espacial Europea (ESA) per explorar la matèria fosca i l'energia fosca, que es creu que representen el 95% de l'Univers. La imatge té la força poderosa de l'evocació de tots els secrets que l'espai infinit amaga. A més, és el millor recordatori de quina és la tasca de la ciència: mirar més enllà, per descobrir els secrets que només cal desenterrar; per fer un món molt més habitable. Hauria de ser la premissa que mogués qualsevol investigació. En l'any de la confirmació de la revolució de la intel·ligència artificial, l'espectacle de la Nebulosa del Cap de Cavall hauria de suposar el recordatori de la bellesa d'un món que pot ser finit si no el cuidem.
Captura de pantalla del rus Ievgueni Prigojin, amo i senyor del grup de mercenaris Wagner, que emet des de la seu del districte militar rus del sud envoltat dels seus lluitadors lleials, el 24 de juny del 2023 a Rostov del Don, epicentre clau de la guerra contra Ucraïna. Prigojin va llançar una rebel·lió contra Moscou acusant Putin de mentir a la nació i de corrupció. La història de Rússia, però, estava en contra seva. Prigojin va aturar a menys de 500 quilòmetres de Moscou la columna de tancs que hi avançava, amb un objectiu poc definit: ¿un cop contra el líder? ¿Contra el ministre de Defensa, la seva bèstia negra durant la campanya d'Ucraïna? ¿Una forma de pressió per aconseguir més poder, més diners o més autonomia? La mort de Prigojin en un accident d'aviació, provocat o fortuït, ja forma part de la galeria dels enverinaments –s'hi poden llegir tota mena de formes d'assassinat– de la història de Rússia, que tant Rasputin com Stalin, o el mateix Putin, han emprat per desfer-se dels seus enemics. Sobta, però, que Prigojin es deixés sorprendre de manera tan ingènua quan el seu cap penjava d'un fil. Tard o d'hora, el poder remata els que s'hi revolten si no són coherents amb els seus actes i mostren massa febleses.
Vista general de les obres d'enderroc i rehabilitació del nou estadi del FC Barcelona, el 13 de juliol del 2023. No només l'equip està en construcció, com ha dit recentment l'entrenador del primer equip masculí, Xavi Hernández; també ho està el vell Camp Nou. Ressorgirà de la runa? És segur que, tret d'una catàstrofe impossible de predir a hores d'ara –al Barça, però, tot pot arribar a ser possible–, l'estadi aixecarà les seves grades cap al cel com a renovades aspiracions de la feligresia culer. De fet, és imprescindible que ho faci, perquè Montjuïc té gespa però li manca ànima, si l'equip vol tornar a oferir una cara competitiva, no només a la lliga espanyola, també a les competicions internacionals. En teoria, el novembre del 2024 ja s'hi podrà jugar, al Camp Nou, si bé les obres no estaran encara completades. ¿El millor camp de la història del club acollirà el pitjor equip del segle XXI? No cal ser extremistes. En futbol, entre el seny i la rauxa, entre l'eufòria i la tristor, només hi ha 90 minuts de distància.
Des de fa dos anys, Catalunya pateix una sequera molt greu, que afecta especialment les comarques habitualment més plujoses. Si l'aigua no arriba aviat, l'estiu serà extremadament complicat i estarà marcat per les restriccions i pel perill de grans incendis. Cada cop hi ha més evidències que l'escalfament global està afavorint unes sequeres més dures i més freqüents. No són les primeres, però. Al llarg del segle XXI ja hi ha hagut episodis semblants. I a finals del segle XX, també. Si es fa un repàs a qualsevol hemeroteca, durant l’any pluviomètric del 1982-1983 el nivell de les reserves hídriques als pantans era minso. Al mateix temps, es van registrar incendis importants al març, l'abril, el maig i el juny. La Generalitat ja ha multat alguns municipis per fer servir més aigua del compte. La sequera aboca a escenaris de distopies futuristes. El problema és que les patim en el present i les hem patit en el passat.
7 de novembre del 2023, Londres: protesta del grup de pressió antimonàrquic Republic quan el carruatge del rei Carles III passa als afores del Palau de Westminster. El monarca es dirigia a la cerimònia formal d'obertura de l'any parlamentari, que té lloc a la Cambra dels Lords. Carles III havia estat oficialment coronat al mes de maig, i obria finalment així el capítol que havia començat amb la mort d'Elisabet II l'any anterior. És un rei estimat, Carles III? A hores d'ara, el debat monarquia/república és inexistent per als britànics; de fet, és el menor dels problemes que pot tenir la societat del Regne Unit, que l'any vinent tornarà a les urnes per decidir si l'actual primer ministre, Rishi Sunak, renova la confiança de la població o el cap de l'oposició laborista, Keir Starmer, aconsegueix posar fi a catorze anys de governs conservadors que han destruït gran part del teixit social del país. En general, la monarquia britànica està per sobre del debat polític; un fet difícilment comprensible des d'un lloc com l'estat espanyol, per exemple, perquè a la pràctica és part substancial de l'statu quo.
Un manifestant sostenint una bandera espanyola amb l'escut retallat deliberadament durant una de les jornades de protesta que han tingut lloc a prop de la seu del PSOE, al carrer de Ferraz, de Madrid. Milers de persones s'han manifestat els darrers mesos contra la llei d'amnistia que Pedro Sánchez ha negociat amb l'independentisme com a part dels acords d'investidura. Malgrat les protestes, la investidura ha tirat endavant i la legislatura, finalment, ha arrencat. També la tramitació de l'amnistia. L'extrema dreta i el Partit Popular, però, continuen amb la pressió al carrer. Al mateix temps, les més altes instàncies de l'aparell judicial espanyol, totalment deslegitimat per la no renovació del Consell General del Poder Judicial –una violació flagrant de la Constitució per part del PP, que tant diu defensar-la–, i per l'arbitrarietat propera a la prevaricació d'algunes de les seves decisions –la de Tsunami Democràtic que ha pres el jutge García-Castellón, per exemple–, continuen la seva ofensiva contra una iniciativa política que intenta posar fi a l'excepcionalitat que es va iniciar amb el Procés i tot el que se'n va derivar a partir de l'1 d'octubre del 2017.
Una imatge del rei del Marroc, Mohammed VI, penjant d'una paret esquerdada dins de la casa de la família d'Oiakrim, a Asni, una dels molts milers de llars marroquines que van patir la virulència del terratrèmol que va sacsejar el país el 13 de setembre. L'epicentre del moviment sísmic, de magnitud 6,8 en l'escala de Richter, es va situar aproximadament uns cent quilòmetres al sud de Marràqueix i a uns 10 km de profunditat, en una remota zona de l’Atles, la més afectada, algunes de les localitats de la qual són de molt difícil accés. La imatge que us mostrem no només reflecteix el moviment sísmic. També posa de manifest l'esquerda que hi ha entre la monarquia i el seu poble. El rei del Marroc era en un dels seus palaus de París quan es va produir el terratrèmol i va trigar 17 hores a tornar al seu país i quatre dies a visitar la ciutat de Marràqueix. La gestió de l'ajuda internacional també va provocar tota mena de crítiques al país. Rabat va acceptar la d'Espanya i Qatar, però no la de França i Algèria. El del Marroc va ser un dels dos grans terratrèmols d'aquest 2023. A principis d'any, Turquia i Síria també es van veure afectades per un seguit de moviments sísmics, que especialment a Síria, en guerra des de fa més d'una dècada, van posar en evidència la catàstrofe humanitària que s'hi viu.
![Desafiant i amenaçador, Trump, fitxat per la policia](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 1073 1080"%3E%3C/svg%3E)
L'expresident dels EUA Donald Trump fotografiat per a la fitxa a l'oficina del xèrif del comtat de Fulton, el 24 d'agost del 2023, a Atlanta, Geòrgia. Trump va ser acusat de 13 càrrecs relacionats amb un suposat pla per anul·lar els resultats de les eleccions presidencials del 2020 a Geòrgia. Trump passa a formar part de la història dels retrats policials. La identificació com a reclús és la P01135809. La foto, més que de fitxa policial, però, és la d'una potencial amenaça: la de la probable tornada a la Casa Blanca. Perquè de seguida que va sortir lliure, la imatge va començar a formar part de la seva campanya per captar fons de cara a la cursa presidencial de l'any vinent. A Trump se li van prendre les empremtes digitals, se li van prendre les mides i se'l va pesar. D'acord amb els registres de la presó de Fulton, Trump es va aprimar des que era a la Casa Blanca. La darrera informació facilitada pels seus metges, el 2019, indicava que pesava 110 quilos. A la fitxa policial deia que en pesava 97,5. Trump fa 1,92 metres d'alçada.
