Les fitxes policials que veiem a les pel·lícules, amb el malfactor retratat de cara i de perfil, tenen una raó de ser. Fins a l'any 1840 es feia servir el daguerreotip per fotografiar detinguts i delinqüents, però no era un format adequat, ja que es tractava d'un material fràgil i massa delicat per ser utilitzat en identificacions policials. L'any 1879, el francès Alphonse Bertillon va entrar com a auxiliar a la Prefectura de París i comença a buscar la manera de millorar la identificació, ja que considerava que els sistemes dels quals disposaven al cos policial no eren efectius. Bertillon va idear un sistema basat en mesurar les diferents parts del cos com l'alçada, el contorn del cap, la longitud dels dits o dels peus.

A banda de les mesures físiques, també es duia a terme un registre de marques i senyals característiques com les pigues, els tatuatges o les cicatrius. Un cop reunides totes aquestes particularitats, va fer servir una metodologia pel seu registre i futura comparació entre ells. L'any 1883 ja havia aconseguit tenir un fitxer de més de set mil registres que havia resultat exitós a l'hora d'identificar i detenir criminals. Bertillon ho va documentar al llibre La photographie judiciaire.