És difícil d’oblidar aquella mirada per sobre de la mascareta. Una mirada d’orgull, de seguretat. De saber que el que està fent agrada. Nascut a Osaka i enamorat de Catalunya, el Teppei Nii sabia que per tenir aquesta sensació de satisfacció havia de volar sol. El bagatge no era problema, durant quatre anys havia sigut la mà dreta de Hideki Matsuhisa, propietari i xef del Koy Shunka, i un temps abans havia après l’ofici en diverses cuines de Niça i el Japó. Ara, però, necessitava alguna cosa més personal. Més seva. Per això li va proposar fa tres anys a la seva dona, Diana Chen, obrir un restaurant: el Soluna. Tenien dues coses ben clares: que el local portaria el nom dels seus dos fills (Sol i Lluna) i que apostarien per una fusió entre cuina mediterrània i japonesa amb producte de qualitat, gustos potents i salses que marquessin la diferència. Dit i fet.

La carta del Soluna és atractiva, però el millor és deixar-se portar pel menú degustació. Els aperitius, amb el tataki de bonítol amb pèsols i l’espàrrec blanc amb calamarsets, són un senyal que ens ho podem passar realment bé.

De segon, la Diana ens serveix l’espardenya amb bolet enoki, un fong blanc i llarg, típic de la gastronomia asiàtica. Des de la barra on treballa, el Teppei ens mira. Sap que amb el tercer plat arriba un dels moments àlgids del menú. Amb l’okonomiyaki de cocotxes de bacallà, aquest itamae (així es coneixen els cuiners japonesos) té la virtut, sense que et moguis del lloc, de traslladar-te per un moment als carrers de la seva infantesa, a Osaka. Amb cada bocí, notes un gust únic, incomparable. “Amb aquest plat vull evocar el lloc on ho vaig aprendre tot”, explica.

El Teppei tenia clar des dels dotze anys que seria cuiner. Un programa de la televisió japonesa (el Lion chef, la versió nipona de MasterChef ) li va marcar el camí. Ell s’ha autoimposat tres màximes: producte, tradició i memòria; una fórmula que simplifica en el quart plat: el sashimi variat, amb salmó i ventresca, entre altres productes.

Encara arriben dos plats més: la colossal gamba vermella amb mousse de vieira, un plat que acabant-lo amb dues mossegades et deixa una sensació increïble, i elchirashizushi (una espècie d’amanida) de toro picant amb ikura (ous de salmó), subtil i creatiu.

Amb les postres, la pannacotta amb gelatina de cava barrejada amb gelat de yuzu i el milfulls amb maduixa i gelat de vainilla, posem punt final a un menú magnífic, molt ben treballat i amb detalls que marquen la diferència.

La Diana i el Teppei són una parella de poques paraules que s’expressa amb els plats, les creacions i les mirades. A casa cuinen tots dos, i el Sol i la Lluna, els fills, no volen complicacions: adoren el pollastre fregit i els yakisoba. Somriuen i es miren. Ara de complicitat. Osaka tan lluny i tan a prop.