La poesia d’exili oscil·la entre la malenconia i el retret. Dante, per exemple, encara que no dissimula el seu amor per Florència, es mostra iracund amb la seva ciutat natal. Ovidi, en canvi, exterioritza en els seus últims poemes la seva rotunda tristesa per ser lluny de Roma, bandejat en una llunyana ciutat del mar Negre, de la qual intueix que serà la seva tomba, com va succeir. El to alegre i vital de l’autor de L’art d’estimar es converteix en llastimós, gairebé patètic, a Tristia, el cant del cigne d’un poeta extraordinari la influència del qual, aclaparadora en l’Edat Mitjana i el Renaixement, continua sent fecunda en l’art dels nostres dies, sobretot, esclar, gràcies a Les metamorfosis.

Potser fora de la Bíblia no existeix una obra que hagi influït tant en la cultura europea com aquest llibre de Publius Ovidius Naso, ja que gran part del que els europeus de moltes generacions han sabut de les mitologies grega i romana procedeix de Les metamorfosis, una gegantesca epopeia poètica que s’inicia amb el principi del món i culmina amb la deïficació de Juli Cèsar. Llegir Les metamorfosis és, doncs, un exercici únic d’informació sobre els mites que continuen alimentant la literatura, la pintura i la música occidentals.

No obstant això, hi ha una cosa encara més fascinant en aquest llibre: la seva vertebració com a “narració de narracions”. És admirable comprovar com Ovidi aconsegueix connectar totes les històries que relata: a vegades com un arbre de branques infinites però adherides a un sòlid i robust tronc; a vegades com una mascarada en la qual, sota la disfressa dels mites, dansem tots els éssers humans, aparentment singulars encara que partícips d’una sang comuna. A Les metamorfosis l’existència es transforma contínuament en una espècie de cercle en el qual coincideixen principi i final. De les estrelles a les estrelles, amb uns convidats: nosaltres.