Un nou exèrcit ha arribat a Instagram: les models fabricades amb intel·ligència artificial. La xarxa social de Meta s’ha convertit en una mena de catàleg on trobar-les totes. Noies joves, la immensa majoria de raça blanca, llarga cabellera, cos escultural i mirada seductora. Totes elles podrien ser amigues i semblen de la mateixa promoció d’animadores en alguna universitat dels Estats Units. Però en realitat no es coneixen perquè no són reals.
Feli Airt és una de les models més exitoses. Té 327.000 seguidors i no aparenta més de dinou anys. Tot i que les ordres en la intel·ligència artificial podrien ser infinites, la Feli només porta roba i està a llocs on hi hagi un jardí.
Tanta intel·ligència per tan poca feina. La Sofia Artif comparteix les mateixes ordres, tot i que té més tendència a fer les posturetes en passarel·les de moda que no existeixen de veritat. Té 130.000 seguidors. L’Aitana López és el producte autòcton català. Té 93.000 seguidors i accepta tot tipus d’encàrrecs publicitaris per promocionar-los com si ella mateixa els hagués experimentat. Aquest dimarts, al Versió RAC1, Maria Xinxó entrevistava un dels seus creadors, Rubén Cruz. Va assegurar que l’Aitana cobra quatre mil euros al mes fruit de la seva activitat. Francament, se’ls guanya descansats. Més enllà de dir que “toca disfrutar de los últimos días del veranito”, “empezando el finde”, “septiembre me ha pasado volando” o “capturando momentos especiales rodeada de montañas y amor” ningú no sembla haver confiat la seva marca ni el seu negoci a la noia de la melena de color rosa xiclet.
Cruz va explicar que aquestes models redueixen costos: no han de pagar cap noia humana que necessiti cotitzar, no cal contractar un fotògraf, ni tan sols s’han de desplaçar enlloc perquè qualsevol realitat la poden construir digitalment. Sobre la flagrant sexualització de les noies, es va justificar dient que la culpa és dels altres: “Com que totes les models reals estan sexualitzades, el món està hipersexualitzat. I si vols que funcioni, ho has de fer igual”.
El més inquietant són els comentaris que generen per part dels usuaris de la xarxa, especialment els homes que, extasiats, lloen la seva bellesa, les feliciten per com s’han arreglat, els hi envien missatges d’amor i fins i tot els diuen que les esperen a París. En una foto, la Seraphinne surt amb un bebè. A sota, la model representa que diu: “La meva mare m’ho va ensenyar tot, excepte com viure sense ella”. Algú li contesta: “Ara has d’ensenyar a la teva filla el que la teva mare et va ensenyar a tu”. Li respon com si a la Seraphine l’haguessin parit en un hospital i no en una pantalla d’ordinador. Per sort, una dona assenyada replica: “No t'amoïnis, Seraphine, ets IA”, recordant-li que no haurà de passar pel periple d’educar aquell bebè fals que porta a coll.
Totes aquestes models semblen àvides de fer tot el que desitgis. En la seva actitud suggeridora i desafiant també hi ha una mena d’atreviment a complir tot allò que et puguis imaginar. Deu ser aquesta la clau del seu èxit.
Pot ser que siguin intangibles o producte d’un algoritme, no té importància. Des de les top models més sofisticades dels anys 90, com Linda Evangelista, Cindy Crawford o Naomi Campbell, fins a les estrelles més xarones com Samantha Fox o Pamela Anderson, van estimular la imaginació del personal en portades de revistes, pàgines de calendaris o pòsters. Eren només això: una imatge. Que fossin de carn i ossos no era, precisament, el que despertava interès. Fascinar-se per un cos té més a veure amb el que passa en el cervell de qui observa i no pas amb saber si la noia de la foto té de veritat un cervell.
