Moisès Sala, el músic que no pot cantar que regala felicitat

BarcelonaMoisès Sala és conscient que la música no pot substituir el material quirúrgic en un lloc que ha patit una guerra, ni la roba d'abric on la gent dorm a la intempèrie, però sap que cantar és un acte íntim i que “cantes quan estàs bé”. Ho ha vist amb els seus ulls allà on ha anat a donar un cop de mà, a l'Índia, Madagascar, el Perú i, fa unes setmanes, Malawi, on va estar dues setmanes a Kapiri gràcies a la col·laboració que manté amb l'ONG catalana Active Africa. Per això Sala continua voltant amb un munt de temes gòspel a la maleta i unes ganes tremendes d'envoltar-se de persones que necessiten cantar.

Fa 21 anys que Sala va muntar The Gospel Viu Choir, una formació de 30 cantaires que aviat va agafar un caràcter solidari fent tallers a barris desafavorits, com el Raval, la Mina o la Font de la Pólvora, a unitats oncològiques infantils i a les presons (Puig de les Basses, Lledoners, Can Brians). Així va néixer Gòspel Sense Fronteres i d'aquesta manera Sala va poder comprovar que podia “compartir estones de felicitat o de tranquil·litat o, almenys, de no patir”.

L'experiència recent a Malawi no ha estat de les més complicades de viure, però s'hi acosta. Al febrer el cicló Freddy, que va afectar el sud-est del continent africà, va deixar la zona molt malmesa. “Ha destruït totes les collites i els esperen anys de gana”, diu Sala. “L'ajuda humanitària, centrada en Ucraïna i el Sudan, no els arriba”, afegeix. Moltes de les persones que van participar en el seu taller de gòspel saben que els infants i la gent gran no sobreviuran. El mateix li va passar a Pondicherry (sud-est de l'Índia), on va impartir una Gospel X-Perience en una leproseria. Encara porta una polsera mala amb tantes boles com nens va conèixer, la majoria dels quals ja han mort... O a Madagascar, on estava amb nenes rescatades de xarxes de prostitució. “Això va ser molt dur, perquè al matí les nenes cantaven i a la tarda les famílies les prostituïen: en vaig veure moltes de destrossades”, recorda.

El gener passat va formar part d'un dels primers combois d'ajuda humanitària que arribava fins a Kíiv. Sor Lucía Caram, a qui fa anys que coneix, li va trucar perquè hi anés amb ella. I Sala no s'ho va pensar dues vegades. A la capital ucraïnesa va patir l'ensurt més gran: mentre filmava un vídeo d'un edifici amb el mòbil, un escamot de soldats el va encerclar i el van detenir, acusat d'enviar imatges a l'enemic. Va passar tot un matí tancat en un 4x4 mentre queien bombes, una de les quals va impactar a tres minuts d'on era.

Accident domèstic

Si li preguntem per què fa el que fa, té una resposta ràpida: “Vaig mamar la solidaritat a casa”, assegura. La qüestió és que els seus pares, als anys 80, feien classes a immigrants i va tenir una tieta monja que es va passar 40 anys a l'Amazònia brasilera. “Si hagués sabut que podia ajudar així, hauria triat un altre camí”, diu. Sala va estudiar música i, fins a l'any 2000, portava corals clàssiques. Fins que va patir un accident domèstic que li va cremar la laringe i, per tant, les cordes vocals. Amb molt d'esforç va recuperar la parla (no el gust). I va tenir la necessitat de donar les gràcies. D'aquí que marxés a Nova York per conèixer el Brooklyn Tabernacle Choir, un dels cors de gòspel més potents del món. Dos anys després de l'ensurt creava The Gospel Viu Choir. I ja fa més de vint anys que ensenya a cantar sense poder fer-ho com els altres.

Que un català vagi pel món impartint tallers solidaris de gòspel no deixa de ser, d'entrada, curiós. I més quan el destí és l'Àfrica, lloc d'origen d'una música que va néixer a les esglésies afroamericanes dels EUA. “Ho porten a dintre, qualsevol persona canta”, diu Sala. “Els ensenyes la melodia principal i de seguida surten terceres, quintes... Tenen una gran capacitat de crear melodies paral·leles”, apunta. I el que es posa en marxa amb dues o tres frases senzilles, com How great is our God or Glory and honor to my God, es perllonga durant dues o tres hores.

“Arribar és fàcil, sempre ens acullen molt bé”, apunta Sala. Encara que vagi a un lloc devastat. “Les persones que més ho necessiten són les més permeables”, assenyala. Sol portar un teclat i, si no és possible, qualsevol percussió és bona. I ha après que a l'Àfrica, com li ha passat aquest abril a Malawi, si dius a la gent que el taller començarà a les dues de la tarda, el més probable és que comenci a dos quarts de cinc, i “acabes cantant a les fosques amb una miqueta de claror”. Marxar és una altra cosa, ja que sempre arrossega un cert neguit.

Alguns 'hits'

El vessant religiós del gòspel no li passa per alt, a Sala. A Kapiri va topar amb una comunitat catòlica, però ha estat a llocs on els seus habitants creuen en altres déus. A tot arreu, el músic s'agafa al “missatge positiu” de la música que porta al cor. No oblida que és ple d'“al·leluies” i que Oh happy day és el hit que mai no falla, però no s'està de cantar sovint el Hey Jude dels Beatles o l'Stand by me de Ben E. King. El mashup és el seu fort.

Amb Active Africa ja està pensant repetir el 2024 l'experiència de Malawi a Kènia, on l'ONG també treballa en l'empoderament de les dones. En els últims anys, a més, ha creat dos satèl·lits de The Gospel Viu Choir: Gospel Project Choir, a Granollers, i Heaven on Earth Gospel Choir, a Girona. Sumades, les dues formacions compten amb unes 150 cantaires. I a Sala li agradaria que totes dues, amb el cor original, se sumessin al projecte de Gòspel Sense Fonteres. Així, la seva capacitat d'incidir en diversos territoris a la vegada seria més gran. Tot un repte.