Luis Moreno Ocampo: "El món està tornant a un 'Joc de trons', a un món tribal"

QUAN AQUEST ADVOCAT argentí va obrir la porta del Tribunal Penal Internacional (TPI), el 2003, i va estrenar despatx de la fiscalia, duia al seu currículum l’èxit del judici de la junta militar de l’Argentina, que va acabar amb cadenes perpètues. Ja com a fiscal en cap de l’Haia, un càrrec que va ocupar fins al 2012, va haver de tramitar casos d’Uganda, la República Centreafricana o Kènia. Luis Moreno Ocampo, que avui porta una consultoria a Washington, va passar per Barcelona convidat per l’Institut de Drets Humans de Catalunya.

Què va suposar l’arrencada del TPI?

El TPI és una innovació, una idea revolucionària, perquè per primer cop molts països accepten un tribunal internacional. En aquell moment Mark Zuckerberg ideava Facebook a Harvard i Bush va impulsar la guerra contra el terrorisme. Tot alhora.

Ha plogut molt, sí.

I la generació que mana no s’adona que el sistema polític opera com un del segle XVIII. Ens seguim basant en els estats nacionals. Canviem l’iPhone cada any, però el sistema polític cada 20 segles. S’inverteix en tecnologia però no en pensament institucional. Europa està aclaparada per la immigració i ningú pensa que té a veure amb la invasió de l’Iraq i que l’EI es va fer sobre l’exèrcit de Saddam. Necessitem un pensament més profund.

En canvi, creix la inversió en armes i guerres.

Exacte. A Harvard discuteixen sobre com bombardejar millor, més ràpid, i els americans admeten que és més fàcil assassinar que arrestar. La guerra contra el terrorisme està matant valors i destrueix el concepte de pau permanent, normalitzant la guerra. I, en aquests moments, les empreses d’armament estan guanyant molts diners. Ja ho va dir el cap de la CIA, que la guerra contra el terrorisme duraria mil anys.

No hi ha ni els EUA, ni Rússia, ni la Xina. ¿Té prou legitimitat el TPI?

És un fracàs de les grans potències, que tenen por de ser investigades i castigades. Però ha de quedar clar que el tribunal no resol tots els problemes. Una cosa és un principi i una altra és implementar-lo. El TPI és com un semàfor. Al principi ningú no sabia si amb la llum vermella els cotxes hi passarien. Ara sabem que funciona, el problema és que els cotxes no volen parar i atropellen els vianants.

És un tribunal sense policia per detenir, sense competències sobre molts països.

El problema és la crisi de la governança mundial. Però culpar les Nacions Unides dels problemes del món és com responsabilitzar el Bernabéu que el Reial Madrid jugui malament. Quan jo vaig començar, la pregunta era si funcionaria, i això està solucionat. Ara ens falta resoldre el suport polític. Si Burundi practica genocidi, tots els països haurien de pressionar-lo, però no ho fan. Estem tornant a Joc de trons, a un món tribal, medieval, en què els senyors es barallen permanentment.

Parlant de l’Àfrica, el TPI ha sigut acusat de centrar-se només en casos africans.

Perquè els crims són a l’Àfrica! Som on hem de ser. La nostra vergonya són les víctimes del genocidi de Ruanda, o de Burundi, i que el president Obama aixequi les sancions al Sudan. La crítica és un discurs que ha venut [el president del Sudan] Al-Baixir i que els blancs li han comprat. De les set investigacions que vaig obrir, quatre me les van demanar presidents africans i dues [Líbia i Darfur] les van votar els africans al Consell de Seguretat. Només el cas de Kènia el vaig obrir d’ofici i el president em donava suport fins que vaig acusar el vicepresident. Allà es va acabar la col·laboració.

¿No és una institució excessivament cara per les poques sentències que ha dictat?

No es tracta de fer molts judicis, sinó de prevenir els crims i incentivar que els països facin els seus propis judicis. És car i lent? La guerra és cara; la llei i el TPI són un sistema barat.