El carrer Lledoner, a Sant Genís dels Agudells, ha gaudit últimament d’una certa popularitat. Al barri d’Horta, les seves voreres encara conserven una part de l’ambient rural, entre blocs d’apartaments de nova construcció. Un indret on sobreviu l’última cabina telefònica tancada i situada a la intempèrie, quasi a la cantonada amb el carrer del Sinaí. De telèfons públics en queden uns 500 a Barcelona, però cap com aquest. És l’últim d’un tipus d’aparells que van marcar el paisatge de les nostres ciutats, durant la segona meitat del segle XX. Cabines que eren assaltades i vandalitzades amb freqüència, que rebien la visita dels emigrants quan volien parlar amb la família, dels enamorats sense presses i dels vianants que necessitaven comunicar-se amb urgència. Cabines on jo havia vist cua i gent emprenyada, quan algú tardava més del compte a penjar. Ara tot aquell món ha sigut escombrat pel mòbil, que ens ha permès portar un telèfon al damunt.

Els primers locutoris

La història de la telefonia pública es remunta al 1889 quan la banca Hartford dels Estats Units va instal·lar un aparell a disposició dels seus clients. A Catalunya, aquest procés va ser més lent. Al principi, les primeres línies eren de l’estat espanyol, que a partir del 1890 va permetre’n l’explotació a particulars, a canvi del pagament d’un cànon. El 1901 van aparèixer els primers locutoris telefònics a cada barriada. Casinos i societats de tota mena, botigues i oficines oferien aquesta via de comunicació als clients. L’any 1908 s’informava que el locutori de Sant Gervasi passava a oferir conferències amb la ciutat de Madrid. I l’1 de gener del 1912 s’inauguraven les primeres connexions públiques amb la ciutat de París.

La Primera Guerra Mundial va suposar un gran impuls a la tecnologia de la comunicació. L’any 1914 el ministeri de Foment va instal·lar telèfons públics a totes les casetes dels peons caminers. El reglament aprovat aquell mateix any permetia l’existència de xarxes públiques de titularitat no estatal, com les de la Mancomunitat de Catalunya. A més, van sorgir empreses que disposaven de cabines tancades, com La Información Mundial SA de la Rambla de les Flors, que el 1918 anunciava serveis de cablegrames, telefonemes i girs postals, i de cabines amb 10 línies per comunicar-se amb tota la Península.

Mentre els telèfons particulars començaven a ser una necessitat per a la població, els telèfons públics de pagament es van consolidar en bars i restaurants de tot arreu, on cada cop era més freqüent trobar-hi cabines, aparells situats a la barra o a la paret. En aquells anys trobem diversos anuncis de particulars que venen una “cabina telefònica” domèstica, algunes de caoba i “perfectament aïllades”. Als anys trenta, a tot Europa arriben els telèfons públics en edificis governamentals, així com en instal·lacions esportives i culturals, a fi de facilitar la feina dels periodistes. També es comencen a situar les primeres cabines a les casernes, per als soldats. Un procés que continuarà durant la postguerra, amb l’aparició de cabines a les estacions de tren i a totes les alcaldies de Barcelona.

Les primeres 16 cabines situades al carrer es van instal·lar l’any 1966 i en pocs anys eren més de 100.000. Només permetien trucades urbanes i anaven amb fitxes. A partir del 1974 podien fer trucades interurbanes i ja anaven amb monedes. La cabina del carrer Lledoner pertany a aquella última fornada, ara reivindicada per una antiga professora que va posar en marxa la plataforma Salvem l’Última Cabina de Barcelona. Després d’una gran recollida de firmes, aquest estrany objecte del passat es podria convertir en el primer monument públic de Sant Genís dels Agudells.