Congost del Mu; molt més que el germà petit del congost de Mont-rebei

“Mu”. Escurçar el nom és tan impossible com impossible és no gaudir de la travessa pel congost, un agradable sender de fàcil recorregut, tot i que s’aconsella calçat ferm. Començarem al petit poble d’Alòs de Balaguer, per dos motius. El primer, per seguir el curs natural de les aigües del riu Segre. El segon, per rememorar el recorregut dels homes del poble que anaven a treballar a la construcció de la presa de Camarasa (1917-1920). Ens ho explica Lluís Soldevila, alcalde del municipi. Del miler llarg de treballadors de la presa, alguns eren d’Alòs, i per acudir-hi cada dia a peu van triar la via més directa, un camí de ferradura en desús. L’alcalde remarca que d’aquella època perdura la dita del temps emprat per trajecte: “cinc quarts”.

Modernament s’ha afegit la mesura en quilòmetres: 6,6. Iniciem la caminada a la dreta del riu, al pont de la carretera que el creua. És un camí ample, ben indicat, que molts s’estalvien deixant el cotxe en un petit estacionament un quilòmetre endins. Nosaltres, que no anem a treballar a la presa, caminem tot recreant-nos en el silenci de l’entorn. Alhora, en els bancals assegurats per espones de pedra ens adonem dels canvis del món rural: la majoria no es conreen per falta de pagesos i la dificultat d’entrar amb màquines. A l’àrea d’esbarjo de l’Espadella tenim una font, taules i seients de pedra per fer un mos i una cabana de pedra. Reproduïda el 1996 d’un dels molts focs de rotllo construïts pels voltants, servia per fer-hi foc i barbacoes, ara prohibides per la normativa antiincendis.

El sender dels treballadors de la presa

Arribats a l’estret del Mu, els vessants estrenyen el riu i el camí, que ha abandonat els camps de conreu, es transforma en el corriol emprat fa més de cent anys pels treballadors de la presa de Camarasa. I una primera observació. Per superar aquest punt s’ajudaven d’una sirga, que fa poc encara existia. Va perdre l’ús el 1992 quan, amb l’entrada en funcionament més avall de la presa d’Alòs de Balaguer, el riu va créixer i el viarany es va inundar. Un inconvenient que es va salvar incorporant un parell de passarel·les metàl·liques que han esdevingut un dels atractius de l’itinerari. La passarel·la llarga, que vola damunt el riu, ja calmós i que forma un llac, és una talaia que conforta la parada, un indret privilegiat per escoltar l’espetec contra l’aigua de l’aleteig d’un ànec que inicia el vol o el trompeteig d’una àguila que plana per les altures.

Més endavant, els arbres freguen la roba i algun arbust et vol aturar a esgarrinxades. Caminant per aquí, entre la vegetació, el corriol que serpenteja el vessant de la serra i la perspectiva de l’estretor del congost, tenim l’estranya sensació que el pas es tallarà en sec i haurem de tornar. Tanmateix, et sents transportat a paratges desconeguts i inaccessibles, quasi salvatges.

Després d’un desnivell, el senderó torna a la calma plana. A l’altra riba, a unes poques braçades, un mastodòntic mur massís baixa recte fins que xoca contra l’aigua. Qui sap si d’aquí prové “Mu”, de “mur”. La paret forma part de la serra Carbonera, amb la punta del Mu (718 m) a dalt, que, amb l’oposada serra de Penarreba i el pic de Castellàs (771 m) tanquen el cel i deixen el riu encaixonat dins uns escassos trenta metres d’ample. Davant l’imponent mur alguns caminants, desconeixedors del fet que ens trobem en un Espai d’Interès Natural, llancen un crit agut, que reverberarà entre les dues serres.

Més endavant ens espera el pont penjant que ens passarà a l’altre costat. El pont es balanceja, de forma gràcil per a uns i temerària per a altres, sobretot si algú s’entesta en espantar a qui està espantat. Però no pateixin, les gruixudes sirgues, els taulons de fusta de dos metres d’ample i les proteccions laterals aporten total seguretat. El pont ens dona una magnífica visió del congost i, amb el suau moviment oscil·latori, la imaginació ens farà creure que naveguem pel riu.

Pont penjant i passarel·les elevades

El costat esquerre té algunes singularitats. Per una banda, la intervenció humana ha alterat el congost amb la construcció de la presa. Per contra, a més del pont penjant, s’hi va construir una llarga passarel·la fixada a la roca, que transita elevada sobre el riu i la presa. L’enreixat metàl·lic inferior, que deixa veure la roca i l’aigua de sota, és una més que acceptable substitució del vol a una desena de metres d’alçada. En aquest tram, d’una ombra quasi perpètua, la humitat i la fressa ensordidora del patac d’aigua que cau a tot el llarg de la resclosa produeixen una sensació que segurament es pot descriure, però és millor viure-la. Clavats a les escletxes de la roca arrelen els gatolins que, juntament amb la corona de rei i l’orella d’ós, són plantes que habiten a les obagues. Descendim per la rampa de la passarel·la i acabem el recorregut a unes desenes de metres, amb la poètica barreja de les aigües dels rius Segre i Noguera Pallaresa, contemplació que sempre embadaleix.

El trajecte del congost del Mu és lineal i cal tornar per on hem vingut, una doble i agraïda experiència. Si el que volem és veure un horitzó llunyà, podem retornar pels onze quilòmetres del sender senyalitzat del mirador de Penalta (666 m), el qual s’enfila ràpid cap al capdamunt de la serra de Penarreba. Tot i que té trams senyalitzats, de vegades hem de valdre’ns de l’orientació. Paral·lels al riu per dalt la carena de vegetació baixa, alguna cabana abandonada i camps de conreu, albirarem les romanalles del castell d’Alòs de Balaguer, rere el qual s’amaga el poble. Amb forats a terra deixats per frustrats cercadors de tresors, el petit castell era tan inexpugnable que en els actuals treballs de conservació part del material s’hi trasllada en helicòpter. Una altra opció és iniciar el recorregut des de Camarasa, uns dos quilòmetres al nord per la C-13, just abans del pont del riu. Si la tanca no és oberta, cal caminar uns dos quilòmetres, fins que veurem un altre mur, en aquest cas els 96 metres de la presa de Camarasa, les antigues cases d’estil britànic dels enginyers de la hidroelèctrica –algunes en venda–, i un petit espai d’escalada en roca.