El perfil
Diumenge23/06/2022

Hisham Matar: “Els museus haurien de ser gratuïts, l’art guareix”

L’escriptor de Líbia Hisham Matar va trobar refugi en l’art quan el règim de Muammar al-Gaddafi va assassinar el seu pare. Per aconseguir fer el dol, anys més tard passaria tot un mes a la ciutat de Siena reflexionant sobre el poder de l’art per canviar-te la vida

Hisham Matar és lent. Viu a una velocitat diferent. El dia de l’entrevista arriba puntual a la llibreria on hem quedat, però dedica molts minuts a preguntar. Vol saber com han ordenat els llibres, on és la secció de poesia, on he nascut i on ha nascut la treballadora de l’editorial que ha publicat Un mes en Siena (Salamandra), el seu últim llibre. També pregunta per Barcelona, per l’independentisme, la llengua i l’impacte del turisme. No jutja. Pregunta i observa. “Sí, soc una persona lenta. Llegeixo molt a poc a poc. Parlo lentament i necessito molt de temps per mirar els quadres”, admet amb un anglès perfecte que no amaga la melodia de l’àrab, la seva llengua. Les mans també parlen. Les mou suaument.

Hisham Matar (Nova York, 1970) va trobar refugi en l’art per curar les seves ferides. El seu pare, Jaballa Matar, era un diplomàtic libi a les Nacions Unides que va esdevenir opositor del general Gaddafi. El 1990, mentre Hisham estudiava a Londres sota una identitat falsa per motius de seguretat, el seu pare va ser segrestat al Caire, on vivia. No el van tornar a veure mai més. El 1996 van rebre una carta amb la seva lletra en què explicava com els serveis secrets d’Egipte l’havien entregat al règim libi, que van tancar-lo a la temible presó d’Abu Salim, a Trípoli. Quan Gaddafi ja era mort, Hisham Matar va tornar a Líbia per intentar esbrinar què havia passat amb el seu pare i va trobar persones que afirmaven que havia sobreviscut a la massacre de 1.200 presoners polítics comesa pel règim a la presó el 1996. Matar, però, va haver d’acceptar que el seu pare havia mort i que mai sabria ni com, ni on. Aquesta recerca va convertir-se en un llibre, El retorn, guanyador del premi Pulitzer. “Quan va arribar la notícia del segrest jo era a Londres. Vaig trobar refugi en els museus. Com que eren gratuïts hi entrava cada dia. Vaig agafar el costum d’anar a veure un quadre cada dia. Podia passar-me hores mirant-los. Així vaig descobrir l’escola de Siena a la National Gallery. Vaig passar hores davant de Curació de l’home cec, de Duccio di Buoninsegna”, explica mentre juga amb la cullereta d’un cafè en referència a aquest petit panell que formava part del gran retaule de la Maestà de la catedral de Siena, del 1311. Una obra encarregada per la ciutat que, al finalitzar-se, va ser treta en processó pels carrers de la ciutat, del taller de l’artista a la catedral. L’art va ajudar a trobar un camí a Matar, que admet que “davant d’una obra d’art tot canvia”. “És diferent que veure un quadre en una fotografia. Davant del quadre entren en joc la mida i l’espai. T’adones de quan d’esforç hi deu haver al darrere i et fa pensar, ja que tens al davant un objecte que ha passat de generació en generació”. El jove Matar va deixar-se seduir pel misteri que amagaven aquelles obres d’una altra època, d’una cultura diferent, que no sempre aconseguia entendre. “Reconèixer que no tens prou coneixements per entendre del tot una obra et fa humil i et desperta la curiositat”, diu. Hisham Matar és d’aquells que fan preguntes, encara que no trobin respostes. Una de les preguntes sense resposta és precisament què va passar amb el seu pare.

Cargando
No hay anuncios

Poder explicar la màgia de l’art s’ha convertit en una dèria de l’escriptor criat entre Trípoli, el Caire i Londres. Un home fascinat especialment per l’escola sienesa, ja que hi va percebre dubtes i preguntes. “Amb Caravaggio o Miquel Àngel els artistes ja havien fet el cim, eren respectats. Caravaggio em transmet plenitud. Però a l’escola de Siena encara hi veig dubtes. Estaven explorant i buscant. No vull ofendre ningú, ja que vinc de la cultura musulmana i hi tinc una aproximació diferent, però jo no hi veig sants i verges, en aquestes obres. Crec que ja volien parlar dels drames humans, crear un llenguatge que la gent pogués entendre”.

Quatre segons davant d’un quadre

Aquell cercle iniciat davant el panell de Duccio de Buoninsegna a Londres el va tancar el 2016, quan va passar tot un mes a Siena en una mena de pelegrinatge per veure altres obres de l’escola sienesa. “Vaig trigar molts anys a anar a Siena per primer cop. Soc molt lent”, bromeja un home que va passar tants dies mirant els quadres de la Pinacoteca de Siena que les treballadores li preparaven cada dia una cadira. “Un estudi diu que la gent passa de mitjana quatre segons davant d’un quadre. Però si t’hi quedes més estona el quadre t’explica més coses. Per això m’agraden els museus gratuïts. Al no pagar entrada no tens la necessitat d’aprofitar els diners i veure-ho tot. Prefereixo visitar una sola sala al dia. O un sol quadre”. En lloc de quatre segons, ell pot dedicar quatre dies a una mateixa obra.

Cargando
No hay anuncios

El viatge a Siena arribava “just a l’època en què havia acabat d’escriure El retorn i esperava que fos publicat”. “Era el moment en què havia entès que no veuria mai més el meu pare i no trobaria respostes a com havia mort. Primer no podia explicar del tot per quina raó volia anar a Siena, però allà vaig entendre que era una manera de fer el dol”, admet.

Cargando
No hay anuncios

Aquelles setmanes han acabat convertides en un llibre en què no només parla d’art. També explica com va fer amistat amb un home nascut a Jordània que viu a Siena o reflexiona sobre com la pesta negra va canviar-ho tot. I esclar, parla de l’art, tot i que ell no se’n consideri un expert, ja que de formació és arquitecte. Però sap que l’art pot guarir. “Els experts en art són gent molt generosa. Ens apropen l’art, ens permeten entendre’l millor. Jo els estic molt agraït. Per això crec que els museus haurien de ser gratuïts, perquè guareixen. Poden donar refugi a gent com jo, que quan era jove no tenia ni un duro”. Qüestionat sobre si els museus han esdevingut un producte més, on milions de turistes hi van perquè toca, més pendents de fer-se una selfie que de mirar les obres, somriu i admet que és cert. “Però estic segur que moltes d’aquestes persones hi entren amb aquesta idea i descobreixen una obra que els sorprèn. No saben ben bé per què, però dediquen més temps a un quadre que desconeixien”, diu amb optimisme. “Avui dia no es valora l’art, ja que tot sembla valorar-se per diners, per transaccions. I fer-ho és integrar-ho en una mena d’indústria. Però segueixo pensant que la gent necessita l’art, malgrat que ara tinguem un art tant variat que costi crear espais comuns. Crec que quan algú s’atura davant d’una obra una bona estona, entra en diàleg amb el quadre. I tot canvia”.

Cargando
No hay anuncios

Hisham Matar, que coneix bé Barcelona i l’Empordà, ja que hi té amics, va sentir-se en pau amb el món a Siena després d’anys de dolor. “Quan el meu pare va desaparèixer, als museus de Londres no hi buscava res terapèutic. Segurament no sabia què hi buscava. L’art ens permet sentir-nos millor. Llavors jo tenia por, no era generós, ja que el món no m’ho semblava gens, de generós. Però l’art sí que és generós. L’art és un regal de l’artista. Et transporta, et permet aprendre, rebre idees, reflexionar. A Siena, estava per fi en un moment de la meva vida a punt per escoltar i veure. No només l’art. Un dels moments més bonics va ser quan les dones que vigilaven les sales ja em consideraven part del paisatge. I les podia veure com s’acostaven a una finestra, mirant cap a fora, parlant soles en veu baixa. L’art i la literatura m’agraden quan aconsegueixen crear espais comuns. I els museus ho són. Jo no seria qui soc si no hagués pogut entrar de manera gratuïta a museus i biblioteques. La cultura no hauria de ser res secundari, hauria de ser part de nosaltres”, defensa, abans d’explicar com, en el seu lent pelegrinatge pel món, fa poc va visitar per primer cop Granada i l’Alhambra amb la seva mare. I els ulls li brillen, tant com deurien brillar davant d’aquella obra de Duccio de Buoninsegna en què Jesús guareix un cec. Tots necesitem ser guarits, d’alguna manera. I l’art pot tancar ferides.