Nagorno-Karabakh, un no-país en contínua disputa

Foto: XAVI HERRROPRIMERA POSTAL: ES BUSQUEN metàfores, perquè no hi ha res semblant. A 200 metres del pas fronterer, el petit poble d’Agahvno està en plena construcció, però no s’hi veu ni una ànima. Com a la sinuosa carretera que ens ha dut fins aquí, costarà trobar algú que ens expliqui que les noves cases de teula roja són per als camperols desplaçats per la guerra. Encastat a una muntanya frondosa, Nagorno-Karabakh sembla un set cinematogràfic: un escenari aixecat del no-res on tothom compleix el rol assignat davant l’arribada de forans. Seria idíl·lic, si a la frontera oposada no s’hi vessés sang. Nagorno-Karabakh és un no-país amb els fonaments replets de pólvora.

BUSCANT EL RECONEIXEMENT

“Segur que esteu assabentats de l’esforç que l’Azerbaidjan fa perquè no tinguem comunicació amb la resta del món. Hi ha una llista negra amb tots els estrangers que ens visiten, però estigueu tranquils, no és dolenta: també hi és la Montserrat Caballé”. Encenent el primer cigarret, el ministre d’Afers Estrangers de Nagorno-Karabakh esbossa un somriure còmplice en record d’aquella sonada visita. Tota una heroïcitat. Per a la veïna Azerbaidjan, qualsevol acte que reconegui l’actual estatus de la regió, inclòs aquell concert brindat per la soprano el juny del 2013, suposa una agressió al país que la va administrar fins a l’esclat de la guerra. Fa vint-i-set anys que aquest és un territori en disputa, però, al seu despatx, Karen Mirzoyan parla amb la naturalitat de qui se sap vencedor. Per a ell i per a tots els armenis, mentre no es mogui res, Nagorno-Karabakh seguirà sent una República independent que, a poc a poc, busca fer-se un lloc entre la comunitat internacional.

El resultat, fins ara, no és gaire esperançador. Des de la seva proclamació d’independència, el 1991, cap país al món l’ha reconegut com a tal, però tot i això Mirzoyan es mostra optimista: “Som realistes. Sabem que és un procés llarg que requereix molta paciència, però observem una tendència positiva en els darrers anys. Diferents estats dels Estats Units i d’Austràlia han aprovat resolucions a favor del reconeixement del nostre país, estem agermanats amb cinc pobles francesos, i regions on mai no hi han viscut armenis estan començant a mostrar-hi interès”. Per al final del llistat deixa la joia de la corona: el setembre del 2014, les seves gestions diplomàtiques van aconseguir que el Parlament basc es pronunciés a favor del dret d’autodeterminació de Nagorno-Karabakh. “Els nostres processos són molt diferents però també compartim moltes idees: som tradicionals, ens agrada la nostra història, volem més democràcia i creiem que cal respectar l’opinió del poble”. El ministre somriu: “Estic segur que compartim les mateixes inquietuds amb els catalans”.

A fora del seu despatx, els carrers de la capital contradiuen la calma amb què Mirzoyan traça similituds entre la toponímia local i la fonètica euskera. Stepanakert és una renovada ciutat de 50.000 habitants que llueix amb orgull l’incipient aire modern de les seves principals artèries. Al centre, la monumentalitat postsoviètica del conjunt que formen el Parlament, el Palau Presidencial i l’Estadi Republicà fa petit qualsevol passeig. No gaire lluny, però, els tons massissos es fonen en la vitalitat comercial dels seus barris. El mercat central i els seus rostres endurits constrenyen la mirada, demostrant que tota aproximació turística nega les dimensions del conflicte. Nega que som al Caucas, en una cruïlla entre l’Àsia i Europa on massa coses estan en joc. Nega que el 2012, malgrat l’alto el foc en vigor, 34 soldats van morir a la frontera. Nega que l’any passat la xifra va arribar fins als 72.

L’ORIGEN DEL CONFLICTE

Tot i que pel seu valor geoestratègic sempre va ser una zona de fricció (el 1905 i el 1920 ja hi va haver massacres amb centenars de morts), se sol situar l’origen del conflicte al 1921. Aquell any, amb el Caucas ja plenament sovietitzat, l’aleshores comissari per a les Nacionalitats de l’URSS, Josef Stalin, va cedir a la veïna Azerbaidjan l’administració d’una regió autònoma de majoria armènia. Davant les persistents disputes per l’enclavament, Moscou es quedava com a garant d’un futur que aleshores ni tan sols podia imaginar. A foc lent es va anar coent l’enuig d’una població que, per equilibris estratègics aliens, havia quedat aïllada dels seus germans veïns i que, abans que ningú en tota la Unió Soviètica, va saber aprofitar la Perestroika per desbordar-ne els canals oficials. El 1988, la pel·lícula s’accelera. El soviet de Nagorno-Karabakh vota la seva annexió a Armènia. Se succeeixen els pogroms a una banda i l’altra. Entre l’agost i el setembre del 1991, les Repúbliques d’Armènia i l’Azerbaidjan declaren la seva independència, i tres mesos després ho fa Nagorno-Karabakh en referèndum: l’escalada bèl·lica passava a presentar-se com una guerra d’alliberament nacional i no com un conflicte entre dos països.

La crida al combat va ser atesa. Centenars d’armenis de la diàspora van viatjar des dels Estats Units, el Líban i l’Iran per participar-hi. D’altres, com Nerses Demirjian, no ho van aconseguir. Aquest petit sabater de Stepanakert tenia aleshores 41 anys i un gran taller a Ain al-Arab (actual Kobane), la població siriana on els seus avis havien arribat escapant del genocidi armeni (1915-1923). Problemes amb el negoci, diu ara, li van impedir incorporar-se al front, però finalment el 2001 va poder instal·lar-se al nou país que emergia. Primer ho va fer a Vazgenashen, ben a prop de la frontera azerbaidjanesa; més tard, al petit taller de la capital on parlem. Mentre busca com endolcir el te que prepara, Demirjian parla de l’imminent arribada del seu germà, l’últim familiar atrapat a Síria per la guerra: “Som un poble maleït. Quan per fi has aconseguit una bona vida, alguna cosa passa. Sempre es repeteix el nostre destí”, lamenta. Quan se li pregunta per la rebuda que la població local li va dispensar, mira de reüll per damunt del pinzell amb què ressegueix una sabata: “Tant se val com em rebessin. Sigui com sigui, aquesta és la meva pàtria”.

Hi ha poques coses que uneixin tant els armenis d’aquí i d’allà com Nagorno-Karabakh. Les seves muntanyes escarpades constitueixen una mena de reserva espiritual, el darrer vestigi de la gran Armènia, i la prova irrefutable que la història es pot capgirar. Per a un poble travessat per la barbàrie i la derrota, “alliberar-les”, com diuen ells, va suposar un glop de moral que encara assaboreixen amb nostàlgia. És per això que a Nagorno-Karabakh (Artsakh per als armenis) no falta qui la cuidi. A banda dels dos terços del pressupost que Erevan proveeix, la diàspora armènia (8 milions de persones repartides pels cinc continents, gairebé el triple de les que viuen al país germà) hi aporta amb orgull el seu granet de sorra. Tant paga un tram de carretera, com finança bodes multitudinàries per fomentar la natalitat. El resultat: un petit país de 140.000 habitants que es fa càrrec de l’educació, la sanitat i les pensions dels seus, però que no pot amagar el rastre dels llimbs en què viu. A Nagorno-Karabakh hi ha aeroport, però no s’utilitza perquè està amenaçat per l’exèrcit àzeri. Camí de l’antiga capital, hi ha tancs erigits com a monuments.

SHUSHI, LA FERIDA OBERTA

“Vaig venir per primera vegada el 1998, només quatre anys després de l’alto el foc, i les carreteres tenien uns sots enormes. Recordo clarament les cases destruïdes de Shushi i els edificis bombardejats de Stepanakert. Quinze anys després vaig tornar-hi i em va semblar un país diferent: carreteres noves, moviment a la capital, cases reconstruïdes i les cares de la gent, alegres i decidides. Shushi renaixia”. Fa tres anys que l’Ani Antonian va decidir traslladar-se del seu Iran natal a l’Armènia somiada pels seus avis. La seva feina de guia turística i el seu coneixement del català -va estudiar-lo a Teheran, al Principat i a les illes Balears- fan que les seves explicacions siguin clares i entenedores, però tot i així es fa difícil veure Shushi amb els seus ulls.

És cert que la blancor de la catedral de Ghazanchetsots dóna arguments per creure en la reconstrucció, però només cal obrir el focus per copsar l’estrall de la guerra. A només 15 quilòmetres de Stepanakert, els 1.600 metres d’alçada d’aquest bressol cultural de la regió van permetre a l’exèrcit àzeri mantenir sota control les tropes enemigues. La seva caiguda el 9 de maig del 1992 va afavorir l’obertura d’un corredor humanitari i armamentístic que va declinar la guerra del costat armeni. L’alto el foc es va signar a Moscou el mateix mes del 1994. El saldo: 30.000 morts i una sagnia de desplaçats a banda i banda de la trinxera. Segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), Armènia va rebre 300.000 refugiats procedents de l’Azerbaidjan, que al seu temps va acollir a l’interior prop de 800.000 desplaçats, entre d’altres, el 23% de la població del territori en disputa. Avui, Nagorno-Karabakh és un país unànime on es palpa l’absència. Trencar la boira que al capvespre recobreix el perfil costerut de Shushi significa descobrir edificis en ruïnes, desenes de façanes fiblades i dos minarets escapçats. L’endemà hi haurà sol, silenci i soledat. Dels altíssims tendals de roba que sostenen la ciutat degotejarà, incolora, la cicatriu invisible de la guerra.

“D’altra banda, no obstant això, tant els armenis com els àzeris posseeixen una cosa envejable. No els turmenta la complexitat del món ni que la sort de l’home sigui fràgil i insegura. Els és aliena la inquietud que sol acompanyar preguntes com ¿quina és la veritat?, ¿què és el bé?, ¿què és just? Desconeixen el desassossec que turmenta els que se solen preguntar: ¿segur que tinc raó? El seu és un món petit: unes quantes valls i muntanyes. És un món senzill: a un costat de la barricada, nosaltres, els bons, i a l’altre, ells, els nostres enemics. És un món regit per una diàfana llei d’exclusivitat: o nosaltres o ells. I si, a més d’ells, existeix un altre món, ¿què n’esperen? Que els deixi en pau. Necessiten la pau per seguir trencant-se els ossos els uns als altres”. Ho va escriure a Stepanakert el reporter polonès Ryszard Kapuscinski, mesos abans que esclatés la guerra. Vint-i-cinc anys després, a la mateixa ciutat, l’excombatent Karo Avsharyan espanta les restes de pa lavash que han naufragat a les estovalles: “És inevitable: tard o d’hora hi haurem de conviure“. Mestre d’educació física i escacs (una assignatura obligatòria a les escoles armènies), Avsharyan respon amb la mateixa naturalitat que el ministre Mirzoyan quan se li demana concreció: “No, no podem ser veïns casa per casa. Jo vull que s’obrin les fronteres perquè els dos països comerciïn, però res més”.

EL PROCÉS DE PAU

Poc sembla que hagi de canviar a Nagorno-Karabakh, excepte el balanç anual de morts. Els 240 km de frontera filada amb l’Azerbaidjan es mantenen com un cable d’alta tensió que descarrega aleatòriament sobre una banda i una altra, però res canvia en substància. Les escaramusses només serveixen per acusar-se mútuament de violar l’alto al foc i de torpedinar un procés de pau que només existeix en funció dels interessos particulars. “L’amenaça de guerra ha existit, existeix i existirà -afirma el ministre Mirzoyan-, però estem convençuts que podem viure en pau”. “I què estaria disposat a cedir el seu govern per aconseguir-la?” “Més que cedir, cal trobar maneres perquè els dos països convisquin de manera independent”.

Per a uns, la pau és el reconeixement internacional de la independència i, de passada, el retorn de les àrees que al nord i a l’est del país van quedar en mans àzeris. Per als altres, la pau passa per la devolució integral dels territoris que fins al 1991 formaven part de la República Soviètica de l’Azerbaidjan (un 13% del total), inclosos els que les tropes armènies van ocupar més enllà dels límits històrics de la regió. No són poca cosa. A l’est i al sud, els pobles que es van destruir i buidar són utilitzats com a coixí de seguretat; els del nord, com a font d’ingressos: la riquesa en coure, molibdè i or de la província de Martakert converteix en vital la carretera que els connecta amb les fàbriques armènies de Vardenis, a menys de cent quilòmetres.

Mentrestant, la cursa armamentística avança. Als governs d’Armènia i de Nagorno-Karabakh els preocupa que l’Azerbaidjan hagi aprofitat la febre del petroli per incrementar la despesa militar: del 2004 al 2011, el govern d’Ilham Aliyev (president del país des del 2003) la va quintuplicar fins a situar-la en els 2.500 milions d’euros. L’any següent se’n va gastar 1.200 en el sofisticat mercat israelià, fet que també inquieta la veïna Teheran. Malgrat que el ministre Mirzoyan assegura que el seu govern s’ha vist obligat a no perdre pistonada en la carrera, el veritable cinturó de seguretat armeni està en mans de Rússia. L’antic arxienemic és ara l’aliat econòmic i militar d’Armènia que manté 3.000 soldats a la base de Gyumri i centenars més patrullant a les seves fronteres a canvi de protecció.

¿Aquesta aliança suposa un impediment perquè la resta de potències occidentals mediïn en el conflicte? No necessàriament. Per a alguns analistes, Nagorno-Karabakh és de les poques coses que posen d’acord els governs de Rússia, els Estats Units i França. Tots tres formen el Grup de Minsk, el bloc de països que des de la signatura de l’alto el foc del 1994 tenen el mandat de buscar un acord entre les parts. A finals del 2007 el Grup va posar sobre la taula els Principis de Madrid, una solució que plantejava la restitució de tots els territoris ocupats a l’Azerbaidjan i el retorn de la població àzeri desplaçada, a canvi d’una generosa autonomia per a Nagorno-Karabakh, un corredor segur amb Armènia i el manteniment de forces de pau a la zona. Però no hi ha hagut avenços.

Tothom és conscient que un pas en fals pot desestabilitzar la regió, més si es té en compte l’enorme complexitat de les relacions veïnals que hi imperen: a banda de la Rússia ortodoxa, l’Armènia cristiana (i, al seu rebuf, Nagorno-Karabakh) manté bona comunicació amb l’Iran, que a la vegada desconfia de la també xiïta Azerbaidjan, que alhora està molt pròxima a la Turquia sunnita i a la Geòrgia cristiana, que manté un conflicte obert amb Rússia a raó de les regions pro-russes d’Ossètia del Sud i Abkhàzia, amb un estatus similar al de Nagorno-Karabakh.

Davant d’aquest panorama, el ministre Mirzoyan no dubta: “L’única manera d’aconseguir la pau és a través del Grup de Minsk, però la Unió Europea té un paper decisiu en aquesta regió. És qui pot generar les condicions necessàries per rebaixar la tensió i arribar a un acord”. Després, recolzat sobre el braç del sofà en què seu, encén el darrer cigarret i esbossa un altre somriure: “Jo sempre dic el mateix: Europa no acaba aquí, aquí comença Europa”.