La NASA torna a l’espai

D es de fa nou anys els únics països amb capacitat per enviar astronautes a l’espai han sigut Rússia i la Xina. El transbordador espacial de la NASA es va retirar el 2011. Des de llavors, per portar tripulació a l’Estació Espacial Internacional (EEI) l’agència es va veure obligada a contractar els serveis de taxi a Roskosmos, el seu equivalent rus.

Dotzenes d’astronautes americans (i d’altres nacionalitats) han volat a bord dels Soiuz. A un preu d’uns 90 milions de dòlars per seient. La Xina mai ha ofert aquest servei. Sobretot perquè les seves càpsules no poden accedir a l’EEI: un antic veto del Congrés nord-americà els hi prohibeix. Durant el mandat de Bush fill, la NASA va plantejar un ambiciós pla per tornar a portar homes a l’espai. A la Lluna, i més enllà. Preveia nous coets, noves càpsules i nous mòduls d’allunatge. Però poc finançament. Després d’uns tímids intents i el demolidor informe d’una comissió creada per avaluar la seva factibilitat, l’administració Obama va cancel·lar el projecte.

Del programa original només en sobreviuen dues peces: la càpsula original Orion (que algú va anomenar un Apol·lo medicat amb esteroides ) i el disseny del supercoet que substituiria el Saturn 5dels anys 60. Tots dos formen el nucli d’Artemis, el nou intent de tornar a la Lluna, si bé encara no se sap com serà el vehicle d’allunatge.

A canvi de finançament, Trump va exigir que la NASA deixés les noves “empremtes sobre la Lluna” abans del 2024. Presumiblement com a colofó del seu eventual segon mandat. Un objectiu tan ambiciós com difícil de complir.

Des d’anys abans, conscient del seu grau de dependència dels russos, la NASA va recórrer a la iniciativa privada i va seleccionar tres companyies (que més tard quedarien en dues: Boeing i SpaceX) per dissenyar una càpsula que permetés arribar a l’estació espacial. El compromís era començar els vols tripulats durant el 2017, però diverses dificultats els van endarrerir més de dos anys.

La proposta de Boeing es coneix com a Starliner; la de SpaceX, com a Dragon Crew. El Crew (tripulat) és diferent del Dragon a seques, que ja ha volat diverses vegades com a nau de càrrega a l’Estació Espacial.

Per fora, les dues naus són molt semblants: ogives acampanades, d’uns vuit metres d’alt per cinc de diàmetre. Una tercera companyia, Blue Origen, també està desenvolupant una càpsula similar, que podria utilitzar-se en viatges turístics a l’espai.

Qui hi ha darrere d’aquestes iniciatives? Boeing, per descomptat, és un gegant aeroespacial amb llarga tradició. És també el principal contractista del nou coet lunar SLS, el qual alguns consideren un altra andròmina inútil. SpaceX, una empresa molt més moderna, és el somni d’Elon Musk, el milmilionari cofundador de PayPal, Tesla, Hyperloop i altres companyies de tecnologia punta. Unes amb més èxit que altres, però totes trencadores en els seus respectius camps. I Blue Origin es deu, en part, a la iniciativa de Jeff Bezos que, gràcies a Amazon, va desbancar Bill Gates de la posició de l’home més ric del món.

SpaceX ha aconseguit una cosa que fa deu anys només era fantasia: dissenyar coets recuperables, que poden ser utilitzats diverses vegades. El mes passat un d’ells va fer el seu quart vol. En el primer va portar una càpsula de càrrega a l’EEI, en el segon va posar en òrbita tres satèl·lits de comunicacions canadencs i en els dos últims va llançar eixams de satèl·lits Starlink per anar construint una xarxa global d’accés a internet.

Sempre és espectacular veure l’aterratge dels coets Falcon 9. La majoria ho fan a terra, però alguns, segons les característiques de la seva trajectòria, van a parar a barcasses que els esperen enmig de l’oceà. La seva coberta té la mida d’un camp de futbol, al centre del qual hi ha pintats un parell de cercles amb la X del logotip de la companyia. Els coets solen posar-se just al centre, amb només centímetres de desviació.

El Falcon 9 que propulsarà la primera càpsula tripulada també s’intentarà recuperar. Alguns, pocs, han quedat destruïts al caure fora de la plataforma o, pitjor encara, al fallar alguna de les tres potes de sustentació. Aquesta vegada la primera etapa aterrarà al mar, sobre la plataforma Of course, I still love you. Aquest improbable nom està pres d’una nau interestel·lar que apareix a la novel·la de ciència-ficció El jugador. Va ser decisió personal de Musk. Com batejar una segona barcassa Just read the instructions. O al seu fill acabat de néixer X AE A-12. Combinat amb llenguatge èlfic, són les sigles d’un avió espia. O almenys aquesta va ser l’explicació de la mare.

Elon Musk posseeix el do d’aprofitar qualsevol oportunitat per aconseguir publicitat. Va aconseguir que la NASA cedís a SpaceX una plataforma al Centre Kennedy des d’on llançar els seus coets. I no qualsevol plataforma, sinó la històrica 39-A, d’on fa mig segle van sortir gairebé tots els vols cap a la Lluna.

En l’època del projecte Apol·lo, els coets s’acoblaven en posició vertical i un gegantesc tractor eruga els portava a través de cinc quilòmetres fins a l’àrea de llançament. Tot a la vegada: coet, càpsula, plataforma i torre metàl·lica de servei, una estructura metàl·lica de 120 metres d’alçada.

Des que SpaceX es va fer càrrec de les instal·lacions, les ha renovat a fons. Els seus coets es munten en horitzontal, al costat mateix de l’àrea de llançament. Un senzill braç erector els posa drets i els subjecta fins al moment de l’enlairament. Les dotze passarel·les que abans donaven accés a les diferents seccions del vehicle han desaparegut, per innecessàries. Només se’n conserva una, a sobre de tot, per la qual els astronautes aborden la càpsula.

L’aparença de la torre ha canviat radicalment. Ha perdut el seu aspecte industrial, i ara és una construcció de disseny minimalista negra amb tocs blancs -molt del gust d’Elon Musk-. El passadís d’accés amb les seves finestres de vidre recorda un finger d’aeroport.

Aquest primer vol només portarà a bord dues persones: Doug Hurley i Bob Behnken. Tots dos són astronautes de la NASA i van volar un parell de vegades cadascun al transbordador. La nau té capacitat per a sis, però la NASA va demanar limitar-la a quatre per poder ajustar els seients de manera que resisteixin millor l’impacte de l’aterratge.

L’interior de la nova càpsula contrasta amb els atapeïts espais típics de l’Apol·lo o l’estació espacial. És un volum gairebé buit, el centre del qual l’ocupen els seients, plegables. A sobre, un gran quadre de comandament que pot ajustar-se per quedar a l’abast dels pilots. Gairebé no hi ha interruptors ni comandaments físics. S’han substituït per pantalles tàctils. SpaceX ha publicat una web que emula el comportament dels controls per si algun astronauta d’estar per casa vol provar la seva habilitat per atracar a l’estació espacial.

Fins i tot els vestits han canviat. Les molestes escafandres han deixat pas a estilitzades granotes de color blanc, amb cascos integrals. Sense cintes de retenció ni anelles metàl·liques que encaixin guants o casc. Semblen dissenyats per un modista, no per enginyers. Costa imaginar-los inflats en cas d’una despressurització de la cabina, que és la seva principal raó de ser.

La missió respon al poc imaginatiu nom de DM-2 (Demonstration Mission 2). La DM-1 va ser un assaig no tripulat que va atracar a l’estació espacial l’any passat. Aquest cop l’objectiu és el mateix, amb els pilots supervisant la maniobra automàtica. Un cop allà, s’uniran als seus actuals tres inquilins. No se sap ben bé durant quant de temps. Des d’uns dies fins a tres mesos, depèn de com es comporti la càpsula mentre estigui amarrada a l’EEI.

A diferència del seu competidor de Boeing, la càpsula Dragon ofereix un portaequipatges per a càrrega extra. En el segment posterior, cilíndric, s’hi allotgen equips auxiliars i el panell fotoelèctric. Només cal que siguin resistents al buit: no va pressuritzat.

Gairebé l’únic que és convencional és el sistema d’aterratge amb quatre paracaigudes. No eren al disseny original; la idea era fer servir retrocoets adossats a les parets de la càpsula per descendir suaument fins a terra. Però la NASA ho va considerar excessivament trencador i va demanar paracaigudes.

Els coets de frenada continuen allà. Formen part del sistema d’escapament d’emergència que arrancaria la càpsula de la resta del coet en cas d’un desastre durant l’enlairament. O en qualsevol altre moment. SpaceX recalca que aquest sistema ofereix possibilitat d’evasió al llarg de tota la trajectòria fins a l’òrbita, una cosa que el Shuttle no podia garantir. L’accident del Challenger en va ser una tràgica prova.

Tradicionalment, tots els astronautes -russos i americans- s’han dirigit a la plataforma de llançament en autobús o vehicles similars. Ara no és així. El viatge el faran en automòbils elèctrics. Tesla, esclar. Un parell de models X, aquells en què les portes de darrere s’obren com ales de gavina.

No serà la primera vegada que un d’aquests cotxes atregui l’atenció. Quan el 2018 es va llançar el primer -i, fins ara, únic- coet Falcon Heavy, la seva única càrrega era el descapotable vermell del mateix Elon Musk. Al volant, un maniquí vestit amb un model de vestit similar al que ara portaran Hurley i Behnken. Al quadre de comandament, la pantalla digital mostrava una única recomanació: “ Don’t panic ”. Els fans -com Musk- de Douglas Adams i la seva Guia galàctica per a autoestopistes reconeixeran la frase. I els tranquil·litzarà saber que a la guantera hi anava, plegada amb cura, una tovallola. 