Hi ha artistes –i Tom Hanks n’és un– que van més enllà de la simple popularitat i encarnen part del relat històric compartit pels nord-americans. Des que l’actor va deixar d’interpretar una sèrie de personatges una mica beneits i ferits d’amor després de la complicada innocència del seu treball a Big (1988), Hanks s’ha anant convertint en un avatar de la bondat nord-americana. Durant la seva llarga trajectòria ha trobat la manera de transmetre amb intel·ligència una honestedat de base, motivadora. Ha interpretat homes honrats marginats a la seva època per la societat (l’advocat discriminat per la seva homosexualitat de Philadelphia ) o que han participat en episodis fonamentals de la història nord-americana (Forrest Gump, Apollo 13 ). En altres ocasions, ha aconseguit imbuir un optimisme ple d’entusiasme a personatges que es veuen atrapats en situacions aparentment insostenibles, tant si estan sols (Nàufrag ) com envoltats d’enemics (Salvem el soldat Ryan ). El seu do és tan mal·leable que ha creat retrats fidedignes de personatges de la vida real (dos capitans heroics: d’una línia aèria comercial a Sully i d’un vaixell de càrrega a Capità Phillips ), dibuixos animats (el vaquer Woody de Toy Story ), i persones de carn i ossos que ben bé podrien haver sortit d’uns dibuixos animats (com el Fred Rogers d’A beautiful day in the neighborhood ; en castellà, El amigo extraordinario ).
¿És revelador, doncs, que en un moment en què decau la confiança en les institucions i en els altres, Tom Hanks faci de dolent? ¿Un creador de mites que intervé en la caiguda d’una altra icona nord-americana? Fidel a ell mateix, però, ens sorprèn trobant un tret positiu fins i tot a aquest personatge. “No m’interessa la seva maldat; m’interessen els seus motius”, diu Hanks parlant del tèrbol mànager conegut com a coronel Tom Parker que interpreta al biopic Elvis, dirigit per Baz Luhrmann i estrenat el 24 de juny. “Pots dir que està equivocat –afegeix–, però no que sigui malvat”. Ja n’ha tret una lliçó útil. Hanks sempre acostuma a treure’n alguna.
Tom Parker era un holandès que es feia passar per un coronel del sud dels EUA. L’Elvis era un nen pobre de Tupelo que es va voler convertir en un superheroi. Tots dos es van esforçar per presentar al públic una versió molt concreta d’ells mateixos. Què sap una estrella de cine com vostè sobre el que hi ha al darrere d’aquesta projecció de la pròpia imatge? Potser els altres no som capaços de veure-ho.
— Doncs miri, crec que en el món de l’espectacle no hi ha personatges més autèntics que aquests dos. L’Elvis es vestia així perquè ho havia de fer. Li feia l’efecte que li quedava bé. No remenava els malucs per l’escenari com si volgués dir: “Ei, ja ha arribat l’hora de posar en marxa el sex appeal ”. Ho feia per instint. El coronel Tom Parker era exactament la mateixa mena de personatge, però a un nivell tosc, no artístic. Me’n van explicar una anècdota: quan treballava en un circ ambulant, portava una moneda de 10 centaus soldada a l’anell. Parker deia: “Això val 90 centaus i vostè m’ha donat dos dòlars. Li dec un dolar i 10 centaus”. Aleshores li agafava la mà al client, hi posava el canvi, li tancava la mà, deia “moltes gràcies” i li estafava aquests 10 centaus. En treia el mateix plaer que quan va signar amb l’International Hotel de Las Vegas un contracte de milions de dòlars per a l’Elvis. No té res a veure amb el poder, res a veure amb la influència. És un desig desapassionat d’aconseguir sempre aquesta altra cosa. Era l’ingredient secret de la vida per al coronel Tom Parker, de la mateixa manera que per a l’Elvis l’ingredient secret eren els seus pentinats, la roba i la música que més li agradava.
Em parla d’ells. Jo l’hi pregunto a vostè. Què en sap, de representar l’autenticitat?
— Jo? ¿Des del punt de vista professional?
Des del punt de vista que vulgui.
— Home, jo no vaig tenir èxit d’un dia per l’altre. Ja feia molt de temps que em dedicava al cine quan per fi vaig tenir prou oportunitats i experiència per adonar-me que no havia de dir que sí a tot només perquè m’oferien un bolo. De vegades pensava: “¿I ara què faré? ¿Esperar que soni el telèfon?” I va sonar el telèfon! Vaig dir que sí! Però vaig tenir sort perquè la meva autoestima i les meves aspiracions artístiques van créixer alhora. Ja havia interpretat prou protagonistes romàntics en prou pel·lícules i havia fet prou concessions i, per tant, vaig pensar: “Ni tan sols tornaré a llegir guions d’aquesta mena”. Aleshores esperes que et surti alguna cosa que representi millor l’artista que vols ser. Quan Penny Marshall va contactar amb mi per a Elles donen el cop, li vaig dir: “Penny, això està escrit per a un paio més gran que jo. El personatge passa dels 40 i està acabat”. I em va contestar: “Per això et vull a tu. Perquè aquest paio hauria d’haver estat a dalt de tot fins als 40 però no hi va arribar”. I vaig fer: “Aaah!” Cap director m’havia dit mai una cosa així: “Busca un motiu que expliqui per què tens 36 anys, ets un fracassat i dirigeixes un equip de beisbol femení”. O sigui que se’m va girar feina! A partir d’aleshores vaig buscar més papers d’aquest estil. Als 90 també va ser quan Richard Lovett, de la Creative Artists Agency, em va preguntar: “Què vols fer?” Ningú m’havia fet mai aquesta pregunta. Sempre em deien: “Què vols fer amb aquesta oportunitat en concret?” Però mai “Què vols fer?” Li vaig contestar que m’agradaria fer una pel·lícula sobre l’Apollo 13. Era la primera vegada que deia: “Aquesta és la mena d’artista que vull ser”. Però si et fixes en la carrera artística dels altres, tothom té encerts i errors. Hi ha pel·lícules que no funcionen, i si alguna cosa no funciona i et debilita, ja estàs fotut.
I què me’n diu, de fer que el coronel Tom Parker funcioni? No és gens habitual per a vostè fer de dolent.
— Jo diria que, per la motivació que sigui, el coronel sol tenir raó. I la dinàmica a què responc millor no és la dinàmica antagonista-protagonista; és quan tothom té una posició que el porta a pensar: “És el millor que es pot fer”. Ens podem preguntar: “On era el coronel quan l’Elvis tenia problemes amb les drogues?” El coronel respondria que el que feia era protegir la reputació del seu noi com a millor intèrpret del món. Si li dones el que necessita, es llevarà i cantarà prou bé perquè el públic tingui el que vol, i ningú dirà que l’Elvis és un ionqui més del rock’n’roll perquè és el coi d’Elvis Presley. El coronel no permetria mai que aquell home defraudés els seus fans. Per tant, les motivacions del coronel Tom Parker acostumaven a ser egoistes, però també eren unes motivacions que tothom pot entendre, hi estiguis d’acord o no.
Jo el considero bàsicament un actor naturalista. ¿Li ha resultat difícil treballar en una pel·lícula de Baz Luhrmann? La seva estètica és força hiperrealista.
— No, perquè tot té a veure amb la lògica de l’obra. Cada pel·lícula defineix els seus propis paràmetres del que és permissible o no. Sí que és veritat que, a Elvis, Baz deia: “Tens un somni provocat per la morfina! Estàs col·locat! La morfina és la que parla!” Depèn del que vols fer. Una de les pel·lícules més presentacionals en què mai he participat és La milla verda, de Frank Darabont. La major part de la pel·lícula són moments efectistes: buuuu! Era hiperrealista, gens naturalista, però tenia la seva lògica.
¿Ha llegit la biografia de Mike Nichols que va sortir l’any passat?
— No. Per què m’ho pregunta?
Hi surt una anècdota sobre ‘La guerra de Charlie Wilson’ i li volia fer una pregunta. Pel que sembla, Aaron Sorkin i vostè no volien que es veiés Charlie Wilson prenent cocaïna perquè donaria mala imatge del personatge. Aleshores em vaig preguntar, en la seva opinió, ¿què vol i què no vol el públic que Tom Hanks faci a la pantalla?
— Deixi’m que li expliqui una història. El King Kong original. Són a l’illa de la Calavera. Intenten salvar Fay Wray. Caminen per un tronc per damunt d’un barranc. El King Kong agafa el tronc i fa caure un munt de paios al barranc, que al caure trenquen unes plantes semblants a vinyes que cobreixen al fons. Això és el que veus a la pel·lícula. En el primer muntatge, però, aquelles vinyes eren teranyines i d’una cova sortia l’aranya més grossa que mai s’ha vist. El que van descobrir els cineastes va ser que, després de veure aquelles aranyes enormes, el públic ja no tenia por del King Kong. O sigui que ho van suprimir. Això pot passar en una pel·lícula: si ensenyes l’aranya gegant, pots destrossar la verdadera trama. Però el guió no deia que el Wilson havia de sortir esnifant coca. Li puc explicar diferents discussions que he tingut. A Salvem el soldat Ryan, Steven Spielberg va dir: “Em sembla que no vull veure el John Miller disparant i matant alemanys”. Li vaig contestar: “Em sap greu, Steven. No m’has portat fins aquí per convertir-me ara en un altre personatge només perquè no vols que el Tom Hanks mati soldats”. Vam viure la mateixa situació a Forrest Gump. A l’escena de l’emboscada al Vietnam, Bob Zemeckis volia d’entrada que el Forrest s’atabalés i fugís corrents. Li vaig dir: “Bob, per què interpreto un soldat que ho fa la mar de bé en els exercicis d’instrucció i després no m’han de veure carregant l’arma i engegant una ràfega de trets?” De tota manera, en el cas de Charlie Wilson, no esnifar coca va ser com treure les aranyes de King Kong. Jo ho hauria fet. Tant me feia. Aquesta mena de decisions s’han de prendre en cada pel·lícula.
¿I depenen de les necessitats de la trama més que no pas de la imatge del protagonista?
— Al final, els únics que es preocupen de la teva imatge en una pel·lícula són els del departament de màrqueting. ¿Ha vist The gunfighter (El pistoler ), amb Gregory Peck? Gregory Peck hi surt amb bigoti, i el paio que dirigia l’estudi va dir: “Aquest bigoti del Gregory Peck ens ha fet perdre milions a la taquilla”. El que volia dir era: “Moltes gràcies per posar aranyes a King Kong”. Però, i per no insistir més en aquest tema, si ensenyes Charlie Wilson en un jacuzzi amb noies despullades a Las Vegas i prenent cocaïna, hauria de sortir col·locat a totes les escenes de Las Vegas. Hauria de carrisquejar les dents. Hauria de parlar de pressa. Si haguéssim volgut fer això, hauríem dit: “Fem-ho bé”. Però no anava d’això. [Riu.] Molt bé, què més vol que li expliqui?
Ha parlat d’una fase al començament de la seva carrera en què volia sortir de l’encasellament. ¿Alguna vegada li ha preocupat, durant aquests últims anys, la possibilitat d’haver-se tornat a encasellar?
— Vol dir en el paper de l’heroi, l’home en qui es pot confiar, l’home normal que es troba en unes circumstàncies anormals, oi? Jo ho veig així: tinc una fisonomia cinematogràfica pròpia que aporto a totes les pel·lícules, de la mateixa manera que De Niro aporta malícia a tots els personatges que interpreta. Potser es pot explorar què significa això des de punts de vista nous. Per exemple, quan Clint Eastwood em va preguntar “¿Vols fer de Sully?”, li vaig contestar: “Ja he fet aquest paper”. I ell em va dir: “Sí, és veritat”. M’ho vaig prendre com un repte. Era com si Eastwood m’hagués dit que encara hi havia alguna cosa per explorar. Gary Cooper, Humphrey Bogart, Bette Davis i Jimmy Stewart: sempre aportaven la seva personalitat a les pel·lícules, i sempre hi buscàvem un nou gir. No es pot sacsejar un objecte brillant davant del públic per fer-los oblidar aquesta personalitat. Per tant, la gran pregunta que t’has de fer és: ¿el comportament de cada personatge nou encaixa amb un comportament humà reconeixible? Fixem-nos en Greyhound (Enemigos bajo el mar ): ¿El Tom Hanks amb uniforme? Vaja, com si no ho haguéssim vist prou vegades. ¿Jo fent el que s’ha de fer? Caram, quina novetat. Tot això hi surt, en aquesta pel·lícula, però a través del filtre d’un personatge que està mort de por, i això sí que és diferent. És la mateixa fisonomia i el mateix aire “jo sí que soc de fiar”, però la diferència és palpable.
¿Un actor pot utilitzar conscientment la seva fisonomia en una interpretació? ¿I aquesta fisonomia revela alguna cosa innata?
— No, crec que no es coneix ningú per la seva manera d’actuar. Però sí que hi ha l’acumulació de personatges: si algú ha vist només la meitat dels meus films ja n’haurà vist trenta. De tot això en surt un segell característic. No es pot negar. Però això no vol pas dir que no sigui mal·leable. Sí que ho és, sempre que no facis el mateix. Els has de donar A. Els has de donar B. Però si no els dones també K i S, començaràs a fer pel·lícules només per rutina. Bruce Springsteen diu que els seus concerts de rock són com anar a l’església. Sí, però a condició que als grans concerts et canti sis cançons seguides que siguin pur Bruce Springsteen amb l’E-Street Band a tota pastilla. Després d’això, et porta on vol. Al cine no va exactament així, però el públic espera alguna cosa del meu nom. No vull dir que vinguin esperant una cosa específica, però d’entrada ja confien en la meva decisió de fer aquell film. “Anem a veure aquest paio perquè només ens ha decebut una de cada dues vegades. Encara l’encerta força”. No pots fer veure que això no existeix. Però sigui com sigui, vols que després de veure una pel·lícula sempre diguin: “M’alegro d’haver vingut avui al cine”. Què hi ha pitjor que anar al cine i sortir-ne dient: “Això ho podria haver vist en un avió”?
De moltes de les seves pel·lícules, i també de les obres que surten de la productora Playtone, se’n desprèn una especial inclinació per una època concreta dels Estats Units, a mitjans del segle XX. És un període, el període de la seva joventut, que a molts els desperta nostàlgia. Però per a molts nord-americans la nostàlgia d’aquella època s’ha agrejat i ha degenerat en una visió política retrògrada. ¿Què fa que allò de “a la meva època” es converteixi en una cosa negativa per a alguns, i per què no li ha passat a vostè?
— “A la meva època...” És un argument odiós: aquella època era una m...! “Oh, els 50 van ser uns anys sense preocupacions”. Perdoni, no, no és veritat. ¿Com és que les coses no són com abans? ¿Vol dir quan vostè vivia còmodament? Les institucions manipulaven el sistema per mantenir l’statu quo! Sempre ha sigut igual, excepte quan hi ha un clamor públic per la injustícia de l’statu quo i, en conseqüència, s’han remodelat les institucions. Vaig participar en una pel·lícula, L’atles dels núvols, que no es va entendre. El que deia era ¿quin sentit té intentar fer el bé quan només representa una gota enmig del mar? Però ¿què és un mar sinó una multitud de gotes? Les coses milloren quan una multitud de gotes formen un mar i s’enduen determinades coses. Segona Guerra Mundial: els nazis van ser derrotats, i també un possible imperi japonès, perquè hi va haver un munt de bona gent que va dir que no. Els drets civils van arribar perquè, crec, els nord-americans estem convençuts que la nostra responsabilitat com a ciutadans és esforçar-nos per tenir una unió més perfecta. No sé si li estic contestant la seva pregunta; això de “Mite’l, el Hanks, té nostàlgia dels Estats Units d’abans”: no. Em fascinen els avenços que ha fet el país en moments decisius. Hi ha una consciència nord-americana del bé i el mal. El que no faig, si puc tirar endavant, és ser un cínic. El cinisme és l’actitud per defecte en una gran quantitat de pel·lícules. Quantes imitacions de Chinatown ha vist? Vuit milions. El conflicte del cinisme és glamurós, atractiu. La violència és glamurosa i atractiva. Però és cínica, i jo no soc cínic.
¿Fer les seqüeles de Robert Langdon no ha sigut una mica cínic?
— Per l’amor de Déu! Era un producte comercial. Sí, aquestes seqüeles de Robert Langdon són una bestiesa. El codi Da Vinci era una bestiesa. O sigui, Dan Brown –que Déu el faci bo– diu: “Hi ha una escultura aquí, en un lloc de París! No, és allà. Veus com es forma una creu en un mapa?” Bé, només és una mena de creu. Aquestes delicioses recerques del tresor són tan fidels a la història com les pel·lícules de James Bond a l’espionatge. Però són tan cíniques com un crucigrama. Només prometíem una diversió. No hi ha res de dolent en un bon negoci, sempre que sigui bo. Quan en vam fer la tercera seqüela, vam demostrar que ja no era tan bo. Deixi’m dir-li una altra cosa sobre El codi Da Vinci. Era el meu aniversari i en feia quaranta no sé quants. Rodàvem al Louvre de nit. Em vaig canviar de pantalons davant de la Mona Lisa! Em van portar un pastís d’aniversari al Grand Salon! Qui pot viure una experiència així? Hi ha cinisme en això? No, què coi!
Ha parlat d’una consciència nord-americana del bé i del mal. ¿Ha trontollat la seva fe en aquesta consciència? Hi ha un milió de raons evidents per fer-l’hi trontollar, però també n’hi ha de menys evidents, com el fet que alguns creguin que vostè està involucrat en QAnon. Això el deu fer rumiar.
— Miri, hi ha molts motius per desmoralitzar-se. La bondat no és una constant, i no sempre es lluita per una bona causa, però hi ha una força, una resistència i una eventualitat en la vox populi. Hi ha fets que sacsegen els nord-americans que encara creuen que hi ha una manera correcta d’actuar. És el moment protagonitzat per Peter Finch a Network, el film de Sidney Lumet: “Estic molt emprenyat i no ho aguanto més”. Doncs bé, va arribar una determinada administració, i semblava que els que cridaven eren els que remenaven les cireres. Per què? Perquè els que es preocupen pel que està bé o està malament no van reaccionar. Bé, doncs en passa una de molta grossa, una cosa indignant, i sap què? La gent reaccionarà. Però els has de fer enfadar. Potser està passant ara mateix. El problema és, esclar, que la tecnologia ha evolucionat tant que la veritat no cotitza gens ni mica. Això només canviarà quan hi hagi prou gent que digui: “A la m..., no tornaré a fer cas de les xarxes socials mai més”.
És per això que va deixar d’escriure tuits?
— Vaig deixar de tuitejar perquè pensava que era un exercici buit. Ja soc objecte de prou atenció. Però també perquè hi publicaria alguna bestiesa, com ara: “Vet aquí un parell de sabates que he vist al mig del carrer”; i el tercer comentari seria: “Ves a la m.., Hanks”. No sé si li vull contestar a aquest paio. Si el tercer comentari és “A la m..., comunista enamorat d’Obama”, no tinc cap necessitat de contestar.
Hem parlat molt de canvis culturals. Li vull preguntar pels canvis culturals relacionats amb les dues pel·lícules amb què va guanyar els Oscars.
— Pel·lícules molt oportunes en aquell moment, però que ara potser no es podrien fer.
Exactament. Ara un actor heterosexual no podria fer el paper de ‘Philadelphia’ i ‘Forrest Gump’ estaria condemnat al fracàs.
— ¿Gary Sinise no hauria pogut interpretar el tinent Dan perquè té cames?
No vull dir això. Estic convençut que, només pel seu argument, a les xarxes socials haurien ridiculitzat ‘Forrest Gump’ i l’haurien deixat com un drap brut abans que algú hagués tingués l’oportunitat de veure-la.
— No hi podem fer res en aquest sentit, però fem-nos aquesta pregunta: “¿Podria ara un home heterosexual fer el que vaig fer a Philadelphia?” No, i amb raó. El missatge de Philadelphia era “no tingueu por”. Aquesta pel·lícula no va fer por perquè, entre altres coses, era jo qui feia de gai. Ara això ja ho hem superat, i crec que no s’acceptaria la falta d’autenticitat d’un heterosexual interpretant un gai. No és un delicte, ni és ploriquejar, dir que en el món modern exigim més autenticitat a una pel·lícula. ¿Fa l’efecte que estic engegant un sermó? No és la meva intenció.
¿Opina ara el mateix que el 1994 sobre la visió generacional de ‘Forrest Gump’?
— Què vol dir?
Vull dir si recorda quan sortia en aquella pel·lícula...
— Sí, sortia a la pel·lícula.
Ostres! Semblo Chris Farley entrevistant Paul McCartney a ‘Saturday Night Live’.
— [Riu.] “¿I quan va cantar aquella cançó? ¿Se n’enrecorda?”
D’acord, suposo que se n’enrecorda del discurs que circulava quan ‘Forrest Gump’ es va enfrontar a ‘Pulp Fiction’ als Oscars. Es deia que la seva pel·lícula era el tòtem de la nostàlgia ‘boomer’ i que l’altra era la novetat.
— I amb raó. No és una mala descripció.
Així doncs, des de la perspectiva actual, ¿creu que ‘Forrest Gump’ va superar els seus impulsos nostàlgics o va sucumbir-hi?
— Doncs els va superar. El problema de Forrest Gump és que va recaptar mil milions de dòlars. Si haguéssim fet només una pel·lícula d’èxit, el Bob i jo seríem uns genis. Però com que vam fer una pel·lícula amb un èxit extraordinari, ens vam convertir en uns genis diabòlics. És un problema greu? No, però hi ha llibres sobre les millors pel·lícules de tots els temps, i Forrest Gump no hi apareix perquè, ai!, és un festival de nostàlgia sensiblera. Cada any es publica un article que diu “El film que hauria d’haver guanyat el premi a la millor pel·lícula” i sempre és Pulp Fiction. Pulp Fiction és una obra mestra, sens dubte. Miri, no ho sé, però a Forrest Gump hi ha un moment d’innegable humanitat que et trenca el cor: és quan Gary Sinise –que fa de tinent Dan– i la seva dona asiàtica arriben caminant a casa del Forrest el dia del casament amb la Jenny.
“Cames màgiques”.
— Sí, “cames màgiques”. Aleshores el miro a ell i li dic: “Tinent Dan”. Gairebé em venen ganes de plorar ara que hi penso. El Forrest i el tinent Dan, amb aquestes quatre paraules –“cames màgiques”, “tinent Dan”–, s’adonen de tot el que han passat i estan agraïts per cada gram de dolor i tragèdia a què han sobreviscut. Hi ha una cosa intangible que és l’hòs... No tot és córrer al so del Rebel rouser de Duane Eddy.
No hi ha dubte que els primers anys 90 van ser un moment important per decidir què volia fer amb la seva carrera artística. ¿Ha tingut cap epifania semblant des de llavors?
— Li explicaré una anècdota. Hi va haver una època en què a la meva dona i a mi ens convidaven a tots aquells sopars de gala. Entraves al restaurant i pensaves: “Mare meva! Swifty Lazar encara és viu i Sophia Loren està en una altra taula i jo sec al costat de Tony Curtis!” Li podria haver fet una pregunta sobre alguna pel·lícula famosa seva. Però no et pots dedicar a ensabonar la gent durant el sopar. No vols fer de Chris Farley: “Se n’enrecorda de quan va fer Some like it hot? [Ningú no és perfecte ]”?, com vostè ha fet.
Sí, sí.
— [Riu.] Exacte. O sigui que el Tony em va dir: “Quants anys tens, Tom?” Jo estava a punt de complir els 40. I va continuar: “Mira, just abans de fer els 40 Dore Schary –no era Dore Schary, però faré servir el seu nom– em va trucar i em va dir: «Tony, aviat faràs 40 anys. Vull que et concentris i ho facis molt bé i, quan en tinguis 50, seràs una estrella internacional de cine»”. I això és exactament el que va fer Tony Curtis. En algun moment entre els 30 i els 40 anys –potser va falsejar l’edat– va fer Spartacus, Els vikings i El sexe i la noia soltera. Aleshores va ser quan Tony Curtis es va convertir en el gran Tony Curtis. Em sembla que jo vaig fer una cosa semblant, perquè a la quarantena hi havia una corrua constant de gent que volia que fes cine amb ells. Vaig acabar dient que no a moltíssimes coses, i les que vaig agafar eren molt bones, i vaig fer un bon recorregut. Però ja m’ha passat l’edat d’això de “el Tom és un paio normal en unes circumstàncies anormals”. Només ho pots fer durant un temps. Aleshores, què et queda? Si amb Playtone no puc produir les coses que vull fer, estaré a disposició de qui em vulgui contractar. No és una mala manera de fer les coses. Quan vaig fer l’obra teatral Lucky guy, de Nora Ephron, va ser una decisió conscient per reduir els riscos. Volia fer una feina extraordinària, però no volia assumir la càrrega econòmica d’una altra gran pel·lícula. Perquè si en fas una d’aquestes i fracassa, estàs de cara a la paret una temporada. És la història de sempre: “Porta’m el Tom Hanks. Aconsegueix-me el pròxim Tom Hanks. Aconsegueix-me el jove Tom Hanks. Qui és Tom Hanks?” Però el negoci és així. I no el pots canviar.
¿És la vegada que han tardat més a preguntar-li en una entrevista si és bona persona?
— ¿Soc bona persona? No ho sé.
He sentit a dir que li va donar una puntada de peu al Hooch (el gos de ‘Socis i perdiguers’).
— Mai li he donat una puntada de peu al Hooch!
Era una broma.
— [Riu.] Sap què, és curiós que hagi dit això de la “bona persona”. No sap la quantitat de vegades que he mantingut una conversa amb un periodista que volia dir una cosa original i, al final, el primer paràgraf comença: “¿És bona persona o no?” I una vegada i una altra...
Tinc una última pregunta: si li demano un record de la seva carrera, quin és el primer que li ve al cap?
— Doncs miri, fèiem Forrest Gump i estàvem gravant les escenes del banc de la plaça. Era estiu a Savannah. Havíem rodat 27 dies seguits. Va ser brutal. Sèiem al banc i jo portava aquell tall de cabell; intentàvem donar sentit a aquell diàleg i vaig haver de dir: “Ostres, Bob, crec que a ningú li importarà”. I el Bob em va contestar: “És un camp de mines, Tom. Mai saps què és el millor. ¿El travessaràs sa i estalvi? ¿O trepitjaràs una mina Bouncing Betty que et rebentarà les pilotes?” No hi ha mai garanties. Al juliol faré 66 anys i des dels 20 treballo com a actor a canvi d’un sou. Han passat quaranta-sis anys i fins ara no he sabut el que ja era evident quan en tenia 20, i és el que va dir Spencer Tracy: “Aprèn-te el paper. Encerta-la. Digues la veritat”. És l’únic que pots fer.
Copyright The New York Times
Traducció: Lídia Fernández Torrell