No seràs mai més on no vulguis ser

Diumenge passat, l’Albert Om entrevistava l’Emma Vilarasau en aquest diari. Durant la conversa, van parlar de la manera d’afrontar el pas del temps. L’actriu en farà 66, però ja els donava per fets, com si s’hagués descomptat, com si, any amunt, any avall, no vingués d’uns quants mesos. Aquelles reflexions al voltant de l’edat em van transportar a una altra entrevista que encara perdurava en la meva memòria. L'hi havia fet el Carles Capdevila el 2012. Aleshores, l’Emma Vilarasau parlava d’arribar a la cinquantena. En aquell moment, a mi encara em quedava una mica per fer els quaranta, però veient que la cosa començava a fer pujada, vaig tenir curiositat per saber què em trobaria més endavant. I em va agradar tant, que les previsions de Vilarasau em van servir per mirar amb més optimisme això de fer-se gran. És més, van influir en la direcció en què calia avançar.

El 2012, amb 53 anys, l’actriu deia a Capdevila: “L'avantatge és que portes un llarg recorregut, et sents segura amb moltes coses, has consolidat parts del teu caràcter, les que t'agraden. I les que no t'agraden i no les has solucionat les tens localitzades, ets més tolerant amb tu mateixa, relativitzes més i intentes ser tan feliç com pots”. Explicava que havia fet un pacte amb ella mateixa: “No seràs mai més on no vulguis ser, ni amb qui no vulguis estar”. També parlava de com els cinquanta, per a les dones, podien ser una edat fotuda: “Ja no ets desitjable però tampoc ets una iaia”, deia recordant que, en molts àmbits, és una etapa de la vida on les dones desapareixen de la societat.

Confesso que ara que em queden sis mesos per fer els cinquanta, el panorama vital que va retratar l’actriu m’ha sigut útil en el camí per arribar-hi. Ha aportat una dosi d’optimisme: si l’objectiu és el que descrivia Vilarasau, val molt la pena celebrar mig segle de vida.

En l’entrevista que diumenge passat li feia l’Albert Om, l’actriu tornava a ser molt clara en l’actitud vital que mantenia a la meitat de la dècada dels seixanta: “Comences a pensar que has d’anar a l’essencial, que has de saber qui ets, que ja no hi ha temps per perdre amb gent que no t’interessa, amb projectes que no t’interessen. I jo, que he sigut una persona insegura tota la vida, el que pensin els altres ja m’és igual”. Expressava la prioritat de deixar enrere una sensació d’insatisfacció constant que l’havia perseguit durant molts anys, semblava tipa d’escrutar els seus propis defectes. Sense perdre l’esperit perfeccionista, tenia ganes d’invertir-ho en una direcció més enriquidora i positiva. Reivindicava el temps i la sensibilitat per afrontar el seu dia a dia i, sobretot, continuar explorant el terreny amb la saviesa que li ha donat l’experiència: “Vull sorprendre i sorprendre’m”. Aquesta perspectiva de gènere a l’hora d’explicar el procés de fer-se gran permet, a més, interpretar millor com, a les dones, el context social sovint ens ha fet més abrupte el viatge.

Les paraules de Vilarasau continuen dibuixant una ruta prou esperançadora, tot i que en cap moment l’ha pintat com un procés sense entrebancs.

Fa dotze anys, Vilarasau deia: “Tampoc penso que el que he de dir jo tingui cap mena d'interès, no ajudaré ningú a viure millor, ni tan sols distrauré els lectors”. Doncs sí, sí que té interès i sí que ajuda. Perquè costa trobar referents que tinguin ganes de parlar del procés i les dificultats de madurar. I genera tranquil·litat trobar una dona que transmeti un optimisme sincer i realista amb el que ens ha de venir.