Paola Manjón de Olañeta: "No tingueu por de dir al vostre fill que és adoptat, no deixarà de ser fill vostre"

BarcelonaLa primera vegada que Paola Manjón de Olañeta va jugar amb una pilota de bàsquet era amb la seva mare, que l'hi va comprar perquè estigués entretinguda. Nascuda a Santo Domingo l'any 1998, va ser adoptada quan tenia 2 anys i des d'aleshores sempre ha viscut a Catalunya. Acumula medalles i guardons de tota mena a la paret de la seva habitació del barri de Gràcia de Barcelona. Guanyadora de la medalla d'or als Special Olympics World Games de Berlín del 2023, la seva història de superació l'ha portat a protagonitzar el documental Mas allá del deporte i a rebre el Premi Dona Esportista de l'Ajuntament de Barcelona. Ens rep uns dies després de participar en una taula rodona al Palau Macaya de la Fundació La Caixa per parlar de la seva experiència com a membre d'un equip format per persones amb intel·ligència límit o discapacitat intel·lectual lleu.

Fa uns quants mesos, en un article a l'ARA, admeties que el bàsquet havia estat la teva salvació contra l'assetjament i el racisme.

— Com a persona amb discapacitat intel·lectual lleu ho he tingut una mica difícil. Sobretot amb els canvis de l'escola d'educació especial a l'escola ordinària. Amb el bàsquet tenia un lloc per poder aferrar-me, desfogar-me i jugar a un esport que m'agrada.

Vas notar molta diferència entre l'escola d'educació especial i l'escola ordinària?

— Sí i no. Per una banda, la classe de l'escola ordinària tenia pocs alumnes, igual d'on venia jo. Però, per una altra, semblava que havies de superar-te sempre, que havies de superar els altres... Era un ambient una mica estrany.

La teva relació amb els companys no era especialment bona...

— No gaire. Però, ben mirat, hi ha una línia en què ho pots tolerar. Era un grau mitjà de floristeria que normalment es fa en dos anys i jo el vaig fer amb tres.

Creus que al llarg de la teva carrera, tant professional com a l'escola, t'has trobat amb persones que t'han posat més problemes dels que realment tenies?

— Potser sí, però crec que mai ningú ho ha fet de mala fe.

Actualment, treballes d'operària a Parcs i Jardins a l'Ajuntament de Barcelona. Com vas arribar-hi?

— Fa dos anys. Abans vaig treballar en una botiga esportiva en un centre comercial, en una floristeria i a la Casa Batlló. Mentre era a la botiga i a la Batlló, pel mig vaig estudiar les oposicions. Pràcticament no dormia! [riu] I mira que el meu examen era el fàcil.

I vas aprovar!

— Exacte. I ara tinc una plaça fixa a Parcs i Jardins.

M'imagino que amb un bon horari per compatibilitzar-ho amb el bàsquet, no?

— I tant! A l'hivern surto de treballar a les tres del migdia i a l'estiu abans, perquè comencem més aviat. Tots els horaris em permeten tenir les tardes lliures.

Al documental Més enllà de l’Esport, de Movistar+,assegures que de petita, a l’escola, havies hagut de fingir felicitat. Amb els anys ho has pogut deixar de fer?

— Crec que ho feia per un tema d'inseguretat, perquè ho passava malament i no volia preocupar a la família. Allò que vas dient a algú quan et pregunta: "Sí, tot bé...", malgrat que en realitat no estàs tan bé. No és que la felicitat es pugui fingir, sinó que vas tirant.

Quins motius et van portar a aquesta situació?

— Al documental la frase quedava una mica tallada, però em referia sobretot a situacions concretes relacionades amb comentaris sobre el meu color de pell, per exemple. No volia dir que fos infeliç de manera global, sinó que en alguns moments no volia preocupar a ma mare o al meu pare.

Creus que la nostra societat encara té molts prejudicis?

— Bé, depèn molt de la persona que tinguis al davant. Recordo una anècdota que em va passar quan treballava en una botiga esportiva. Un senyor volia que l'atenguessin en català i, esclar, com que soc negra va donar per fet que no el parlava. Però soc d'aquí!

Vas néixer a Santo Domingo i, amb dos anys, els teus pares et van adoptar i vas venir a viure a Catalunya. T'has preguntat mai pels teus orígens? O et feia una mica de por preguntar-ho?

— Sí, i tant. He fet els deures. De petita recordo mirar-me al mirall i no poder dir que tenia el nas del meu pare o els cabells de ma mare. Que és el que sol fer tothom amb els nens que acaben de néixer... I, esclar, jo això no ho tenia. He tingut sempre el suport de la meva mare i del meu pare. Quan tenia 18 anys, la meva mare em va regalar un viatge amb ella i la seva parella a Santo Domingo. Per a mi va ser el viatge més espectacular de la meva vida, perquè no va ser el típic viatge turístic, sinó que vam anar a l'orfenat i vaig estar amb les monges que em van cuidar.

Eren les mateixes?

— Sí, tot i que l'orfenat on em van deixar no era exactament igual. Per a la meva mare va ser més xocant, perquè jo no en tenia records. Però va ser molt interessant també poder veure la cultura de Santo Domingo. Em va sorprendre veure famílies blanques amb una criada negra vigilant el nen mentre es banyava a la piscina, tot i que elles tenen prohibit entrar-hi... Em feia cosa anar-hi.

L’any 2023 vas guanyar la medalla d’or amb la selecció espanyola als Special Olympics Word Games de Berlín. On la tens guardada?

— Amb la resta de medalles a l'habitació. Des del 2009, quan recordo que vaig guanyar la primera, fins ara. Els professionals les tenen en vitrines, però jo soc més precària i les tinc en una barra que em van muntar en una paret.

Te'n queda alguna que vulguis afegir?

— Uf! Doncs els Special Olympics que seran a Santiago de Xile i després ja es parla dels Paralímpics del 2028 a Los Angeles.

Vas ser la primera dona a entrar a l'equip masculí de l'ACIDH-Lluïsos format per persones amb intel·ligència límit o discapacitat intel·lectual lleu. Notes gaire diferència respecte a jugar a la selecció espanyola femenina dels Specials?

— Sí... Les noies juguen amb la pilota de la talla sis i se'm fa petita. Jo tinc una mà per a la pilota masculina. Vaig ser la primera, però ara som dues noies a l'equip.

Per què vas escollir l'equip masculí?

— Vaig començar al femení, però soc molt hiperactiva, molt moguda, i m'agradava la intensitat de l'equip. La velocitat, el múscul...

Com va ser la rebuda dels teus companys?

— Jugava amb trampa, perquè coneixia la meitat de l'equip. Vaig entrar-hi gràcies a tres o quatre companys a qui els vaig dir que a mi m'agradava més la intensitat, i com que necessitaven gent em van convidar a entrar-hi.

Fa poc has guanyat el Premi Dona Esportiva a la 17a edició del Premi Dona i Esport. La primera dona amb una discapacitat que el rep.

— M'agradaria pensar que en vindran més. La majoria de les persones que competeixen en categories de persones amb discapacitat s'enfronten a més condicionants físics que jo, no em considero un referent de res.

Una medalla d’or, un premi com a dona esportista, una feina que t’agrada… Quin somni et queda per complir?

— Sincerament, a mi m'agradaria jugar en un equip professional, però sé que no passarà. Tocant de peus a terra, una cosa que m'agradaria és donar un cop de mà a infants i joves tant en l'àmbit de l'esport com en les inseguretats que puguin tenir a la vida respecte a l'adopció, per exemple.

Quin consell t'agradaria donar-los?

— No seria un missatge per als nens, sinó per a tots els pares i mares adoptius: no tingueu por de dir al vostre fill que és adoptat, no deixarà de ser fill vostre. Recordo que de petita la gent em preguntava si havia conegut "el papa o la mama de veritat". Jo els responia que és clar, que portava tota la vida vivint-hi. Perquè els nens tinguin aquesta resposta, crec que els pares han de fer el primer pas i explicar-los les coses amb paciència i a poc a poc. Els teus pares han fet un viatge molt llarg només per venir-te a buscar a tu. Crec que no hi ha una mostra d'amor més gran que aquesta.