"No és un tractament psicològic de veritat": la controvèrsia sobre el 'tapping'

Nova YorkPot semblar una bajanada. És el tapping, una tècnica d'autoajuda que consisteix a utilitzar les puntes dels dits per fer acupressió mentre es contraresten emocions negatives amb exercicis de respiració i afirmacions positives. Una tècnica que ha generat escepticisme entre alguns professionals de la salut mental.

“Estic segura al meu cotxe”, diu una dona a TikTok mentre practica la tècnica, donant-se copets amb un dit a la part superior del cap, després al costat de la cella i finalment al centre de la barbeta. “Soc el meu espai segur”. Al vídeo, explica que conduir sola li resulta difícil, però que el tapping l'ha ajudat a reduir l’ansietat i a recol·locar els pensaments.

Anècdotes com aquesta són fàcils de trobar a les xarxes socials. En els darrers quinze anys aproximadament, el tapping també ha aparegut en pòdcasts sobre benestar, en programes de televisió i fins i tot als temes dels llibres que apareixen a la llista dels més venuts. Aquesta pràctica —també coneguda com a tècnica d’alliberament emocional o EFT— ha atret una comunitat fidel i s’ha convertit en un gran negoci. Però molts experts continuen sent escèptics sobre els seus beneficis.

D’on ve el tapping?

El tapping, que s’inclou dins l’anomenada psicologia energètica, es va originar a partir de la teràpia del camp del pensament, una tècnica desenvolupada pel psicòleg nord-americà Roger Callahan els anys vuitanta.

Se li va acudir mentre tractava una pacient que patia una fòbia severa a l’aigua. El doctor Callahan havia seguit diversos mètodes, incloent-hi una teràpia d’exposició vora la piscina. Un dia, quan la pacient es queixava que només de mirar l’aigua li agafava mal de panxa, el doctor Callahan li va dir que es fes copets ferms sota l’ull, una zona que la medicina tradicional xinesa associa amb el “meridià de l’estómac”. Segons Callahan, després de dos minuts de tapping, la pacient va afirmar que el mal li havia passat. I també la por de l’aigua.

A partir d’aquí, Callahan va desenvolupar la teràpia del camp del pensament. Sostenia que alguns pacients necessitaven tocar una sèrie de punts d’acupressió en un ordre específic.

La teràpia va ser desacreditada per experts en psicologia, en part perquè no hi ha manera de mesurar els meridians energètics, i ni tan sols hi ha proves que en demostrin l’existència. Però els anys noranta, Gary Craig, un graduat en enginyeria de la Universitat de Stanford que més tard va ser ordenat pastor, va reformular la tècnica i en va crear una versió simplificada, anomenada EFT.

Els defensors del tapping asseguren que no només alleuja l’estrès i l’ansietat, sinó que també pot millorar símptomes de depressió, trastorn d’estrès posttraumàtic, addiccions i dolor crònic, entre més. Avui, els practicants d'aquesta tècnica paguen centenars d'euros per aprendre a utilitzar-la.

Funciona?

Tot i que hi ha més de dos-cents estudis que analitzen el tapping sobre meridians, aquest conjunt d’investigacions no és tan sòlid com podria semblar. Els estudis que demostren l’eficàcia de l’EFT estan plens de conflictes d’interès, parteixen de mostres petites, contenen errors estadístics i els manca rigor científic.

Per aquestes raons, membres destacats de l’Associació Americana de Psicologia (APA) han afirmat que l’impuls per popularitzar l’EFT es basa en pseudociència. “Quan examines realment les proves, tot s’ensorra”, diu Cassandra L. Boness, professora adjunta de psicologia a la Universitat de Nou Mèxic i autora principal d’un article acadèmic publicat el 2024 que expressava preocupació per la qualitat de la recerca sobre EFT i en qüestionava l’eficàcia.

Però això no vol dir que l’EFT no sigui útil. Alguns experts assenyalen que les persones que proven la tècnica solen exposar-se a situacions que troben incòmodes o que els causen temor. És semblant a la teràpia d’exposició, que és un mètode potent per regular les emocions. El tapping també implica aturar-se un moment a explorar els pensaments, cosa que, segons els terapeutes, pot ajudar les persones a entendre millor la seva conducta.

En conjunt, el tapping és “una barreja d’intervencions, algunes de les quals, n'estic segur, són força efectives”, diu David F. Tolin, director del Centre de Trastorns d’Ansietat a l’Institut de Salut Mental The Institute of Living. Però afegeix que no hi ha investigació d’alta qualitat que demostri que el tapping sigui, en si, l’ingredient actiu.

És perjudicial?

Tot i la manca de proves concloents, alguns pacients i terapeutes asseguren que el tapping els ajuda. “No substitueix les pràctiques més efectives per tractar l’estrès posttraumàtic, la depressió, les addiccions o altres trastorns greus”, diu David Feinstein, que juntament amb la seva dona imparteix cursos i certificacions en medicina alternativa. Però, segons el seu parer, pot fer que aquests tractaments siguin més efectius.

Melissa Lester, psicoterapeuta a Sandy Springs, diu que ha comprovat que el tapping pot oferir beneficis ràpids, com una ment més tranquil·la i clara. Va decidir certificar-se en aquesta tècnica perquè volia oferir als seus pacients una alternativa quan els mètodes d’altres terapeutes, com la teràpia cognitivoconductual, no els donen els resultats desitjats.

Oferir un tractament alternatiu pot ser útil per als pacients, diu la doctora Boness, però qüestiona si és ètic fer-ho sense comptar amb proves científiques rigoroses. “La meva por més gran -afegeix- és que persones vulnerables recorrin al tapping i després descobreixin que no els funciona”. “No és un tractament psicològic de debò”, conclou.