Si alguna cosa sap França -i el món- és que la seua llibertat és conseqüència del sacrifici de les tropes aliades en la Segona Guerra Mundial. En 1944, mentre les tropes russes empenyien al front oriental, l’evidència de la necessitat d’obrir un segon front a l’oest era palmària. Els alemanys portaven quatre anys ocupant França i fortificant meticulosament la façana atlàntica. Normandia, el lloc escollit per a la invasió aliada, no era el més pròxim a les costes angleses, i per això la gosadia va desconcertar Hitler. El Führer estava convençut que l’atac colpejaria el Pas de Calais, i va reservar-hi les crucials divisions Panzer. El 6 de juny del 1944 el món lliure va desembarcar en un territori bucòlic esdevingut, ipso facto, un petit infern. Era el preu de la llibertat i es va pagar ben de gust. Ara la regió es prepara per celebrar, el juny del 2019, el 75è aniversari de tot plegat, una data emblemàtica. Tot el dens entramat de localitzacions museïtzades es renova amb vistes al número rodó.

Aprofitant el lapse, el viatger ha visitat Normandia. El viatger ha llegit els llibres d’història i -cinèfil impenitent- ha vist films mítics, com El dia més llarg ( The longest day, 1962) o Salveu el soldat Ryan ( Saving private Ryan, 1998). Tot això són materials que han provocat l’apetència del viatge, que han precipitat el seu caràcter inevitable. Les platges mítiques, les restes, els relats. Tot plegat es convoca ara en estricta rememoració dels fets.

El desembarcament portava com a nom en clau operació Overlord i va tindre lloc el 6 de juny del 1944 (dia D) a les 6.30 (hora H). L’assalt va tindre dues fases: un desplegament de tropes paracaigudistes a la rereguarda poc després de la mitjanit i un desembarcament de la infanteria tot al llarg de les platges normandes. Aquesta darrera operació va ser la major invasió amfíbia realitzada mai en un únic dia. Comptà amb la participació de més de 130.000 soldats, a més dels gairebé 200.000 homes de la marina de guerra i mercant. El desembarcament va ser simultani en tots els espais disponibles entre la península de Cotentin i l’estuari del Sena, amb platges dividides per cinc noms en clau. D’oest a est: Utah, Omaha, Gold, Juno i Sword.

La nostra ruta pot perfectament començar per Sainte-Mère-Église, el petit poble (menys de 2.000 habitants) de la península de Contentin que va viure la dramàtica odissea de la 101 Divisió Aerotransportada. L’aterratge dels paracaigudistes, en el trànsit entre el 5 i el 6 de juny, va causar moltes baixes: molts van caure enmig de la plaça del poble i van ser massacrats pels alemanys. Al final, però, les tropes aliades van ocupar el lloc. Una petita anècdota, com és de rigor, va acabar protagonitzant l’aventura: el soldat John Steele (1912-1969) va caure sobre el campanar de l’església. El seu paracaigudes s’hi va enganxar i ell va poder viure tota la batalla -horroritzadament expectant- des de la impotent circumstància de l’altura. El film El dia més llarg va popularitzar aquest relat i avui dia un ninot enganxat d’una tela blanca presideix el campanar del poble, en commemoració del fet. El gòtic primigeni del temple, a més, s’ha vist ornamentat modernament amb un vitrall que representa la Mare de Déu de la Pau entre paracaigudistes…

Si després d’eixir de Sainte-Mère-Église volem fer ruta cap a la primera de les platges del desembarcament -Utah-, farem bé d’aturar-nos en la bateria d’Azeville, a mig camí. Es tracta d’una de les nombroses places fortificades amb què els alemanys van jalonar l’anomenat Mur Atlàntic, un formidable sistema defensiu pensat contra qualsevol invasió per la costa. El complex semisubterrani d’Azeville va ser un dels objectius prioritaris dels aliats el dia 6. Va caure en les seues mans el dia 9. Com a curiositat, es poden contemplar in situ les restes del projectil que el vaixell USS Nevada va fer impactar contra l’impàvid formigó del búnquer.

De bateries com la d’Azeville n’hi ha un munt, escampades pel territori. No lluny d’ací hi ha, per exemple, la de Crisbecq, que té l’honor d’haver llançat la primera canonada a l’alba del 6 de juny. Un poc més al nord, la petita illa de Tatihou alberga un complex fortificat que és tot un condensat del Mur Atlàntic. El viatger, però, ha decidit seguir ruta sense més dilació cap a Utah, la primera de les platges del desembarcament.

El lloc on va desembarcar la 4a Divisió nord-americana és ara un complet museu, amb material original de les tropes aliades, que commemora i divulga el fet. Una placa, a més, recorda que el primer impuls per convertir aquest fragment de costa en terreny no urbanitzable i museïtzar-lo va tindre origen en l’extraordinària força de voluntat de Michel de Vallavieille, alcalde de Sainte-Marie-du-Mont. Gràcies a la seua tenacitat, l’any 1962 va obrir les portes el Museu Utah Beach.

Avançant cap a l’est, el viatger vol anar ara cap a la segona platja emblemàtica de la batalla, la d’Omaha. És a pocs quilòmetres, però entremig hi ha la possibilitat de conèixer La Pointe du Hoc, un penya-segat que els aliats necessitaven neutralitzar. L’encàrrec d’assaltar-lo va ser encomanat al segon batalló de Rangers. Després d’un combat terrible, els supervivents de la ferotge escalada van descobrir, desolats, que els canons de 150 mm que presumien al seu damunt havien estat substituïts, com en un joc macabre, per troncs d’arbre…

El lloc commemoratiu més important de la platja d’Omaha s’anomena Overlord Museum. Hi ha, a més, el Musée Mémorial d’Omaha Beach i la Maison de la Libération a Saint-Laurent-sur-Mer o el Musée D-Day Omaha a Vierville-sur-Mer. De nou ens hi trobem amb una sensacional recopilació de tota mena de material original -semblant al que, sense gran esforç, es pot trobar als antiquaris de tota la regió: de moneda alemanya a cigarrets americans, tota mena d’armes, uniformes, documentació, munició, efectes personals… Enlloc de Normandia, però -o el viatger no ho ha vist-, no hi ha cap referència a Amat Granell Mesado (Borriana, 1898 - Sueca, 1972), el republicà valencià que, enquadrat en la 9a companyia de la 2a Divisió Blindada dels aliats, va ser el primer a entrar a París.

A la platja d’Omaha tot té l’aspecte de vaga desolació que degué observar abans del desembarcament. Però el dia D, això és un fet, aquest va ser l’objectiu més difícil. La primera onada de la 1a i la 29a divisions americanes, que van ser assignades per al xoc, va ser salvatgement esbudellada. Steven Spielberg va retratar amb la seua eficàcia habitual l’horror d’aquelles primeres hores a Salveu el soldat Ryan, com si la ficció fos imprescindible per certificar definitivament el caràcter irreductible de la realitat.

No gaire lluny d’ací hi ha els cementiris. Tantes baixes -aliades i alemanyes- requerien un lloc -molts llocs- per al descans definitiu. El viatger desconeix quants terrenys sagrats dedicats monogràficament als caiguts en aquesta batalla hi ha en total en terres normandes. En visita dos, i ja en té prou. En Colleville-sur-mer hi ha el cementiri americà. És el més luxós de tots, el més impressionant, el més acurat. 9.387 soldats estatunidencs hi reposen. Un preciós camí arbrat -el que apareix al final del film de Spielberg- et diposita suaument enmig de l’oceà de creus (amb clapes escadusseres d’estrelles de David). L’espant de la guerra, de sobte, es concreta en noms i cognoms, en flors esparses, en un cert regust amarg a la boca.

A pocs quilòmetres, a La Cambe, es pot visitar el més conegut dels cementiris alemanys. 21.222 cossos hi convoquen la taciturna horitzontalitat dels cadàvers irrevocables. Una placa es refereix a alguna cosa així com “una guerra que no van triar” i un petit pujol al bell mig conforta el visitant amb les al·legories metafísiques de rigor.

Gold ja va ser un afer britànic. La 50 Divisió de Sa Majestat va ser l’encarregada d’abraonar-se contra les sempre afuades defenses -convenientment esclafades per la força naval i l’aviació aliades- de la tercera platja escollida. Convé molt fer cap, en aquest punt, a la petita vila d’Arromanches. Aquest encantador poblet mariner va tindre el privilegi que s’hi assajara un vell projecte aliat: la construcció d’un port artificial, del tipus Mulberry. Com que el port més pròxim, el de Cherburg, era previsible que fos inutilitzat pels alemanys (com així va ser), aquesta instal·lació va ser crucial: va permetre el desembarcament, en tres mesos, de 220.000 soldats i 530.000 tones de material. Avui dia encara es poden observar les seues restes quan baixa la marea.

El viatger, però, no vol abandonar la zona sense anar a donar una ullada a les bateries alemanyes de Longues-sur-Mer. Quatre canons de 152 mm en un seguit de búnquers construïts durant el 1944 hi amenaçaven les platges de Gold i Omaha. Tres-cents metres més avall, a la vora del penya-segat, un lloc de direcció de tir n’orientava el foc. La nit del 5 al 6 de juny els aliats hi van fer caure un miler de tones de bombes, però sense gran resultat. El 7 de juny les tropes britàniques van prendre la posició. A hores d’ara es tracta del complex artiller nazi més ben conservat del mur normand, com es pot apreciar a les fotografies.

Si a Juno hi va desembarcar la tercera divisió canadenca, Sword -com Gold- va ser de nou un afer britànic. A les boniques platges d’Ouistreham, d’arena blanca i fina, va anar a raure la 3a Divisió de Sa Majestat. Ací, a més, l’acció dels paracaigudistes a la rereguarda porta un nom ja mític: Pegasus. Es tracta del nom en clau d’un pont a Bénauville, que va prendre la nit del 5 al 6 de juny la 6a Divisió Aerotransportada britànica. La imatge d’aquests soldats ocupant el pont al so d’un gaiter és una de les més inoblidables de la batalla. De nou El dia més llarg se’ns hi apareix amb la formidable capacitat de Hollywood per recrear els epidodis de la realitat estricta.

Precisament a Ouistreham, però, és on les armes hollywoodianes van abusar una mica catastròficament de la butlla de la ficció. Els alemanys hi havien fortificat el casino de Riva-Bella, que va ser pres pels aliats en una èpica escaramussa. Els recreadors cinematogràfics de la batalla van rodar l’escena a la localitat propera de Port-en-Bessin (on el viatger i el fotògraf d’aquest reportatge van fruir, dit siga de passada, d’una mariscada de gran interès malacològic) i sembla que van abusar un poc massa de la imaginació. Siga com siga, el casino va ser pres precisament per forces de la França Lliure (l’escamot número 4, que té avui un museu dedicat) mentre els alemanys ho contemplaven impotents des d’un enorme búnquer en superfície que s’ha conservat pràcticament intacte.

Aquest búnquer és ara el Museu del Mur de l’Atlàntic. Al seu moment albergava el quarter general alemany que comandava les bateries de l’estuari de l’Orne. S’ha reconstruït fins al més mínim detall cada una de les seues instal·lacions: sala de màquines, sala de filtres, farmàcia, infermeria, armeria, dipòsit de municions, sala de ràdio, punt d’observacions… Un seguit de maniquins hi fan una extrema funció didàctica. Es fa estrany observar-los, en cada una d’aquestes cambres, fent el paper d’evocar la presència evaporada dels alemanys, com en un sinistre joc d’artificialitats mudes. Tres cementiris propers -La Délivrance, Hermanville i Ranville- estan dedicats monogràficament als caiguts de la Commonwealth.

Per als amants específicament del patriotisme francès, es pot destacar el punt exacte de la platja, entre Courseulles i Graye, on va desembarcar el general De Gaulle el 14 de juny per dirigir-se immediatament a Bayeux (la primera ciutat alliberada de la França continental). Al lloc ara hi llueix una immensa creu de Lorena d’acer inoxidable. Tanmateix, si el viatger queda impressionat no és per això, sinó per un humil recordatori que, a pocs metres d’aquesta formidable escultura, reprodueix l’emblema del 26 Esquadró dels Royal Engineers i proclama, per a qui vulga assabentar-se’n: “Segons la seua voluntat, les cendres de Bill Dunn, conductor del tanc One Charlie, s’han dispersat en aquest lloc el 8 de novembre del 2014”.

El viatge, però, ha de cloure’s i el viatger considera que el millor lloc per fer-ho és el Memorial de Caen. Meticulosament bombardejada pels aliats, considerada la “ciutat màrtir de l’alliberament”, un gran museu commemora tot això des dels anys 80. Un recorregut exhaustiu per tot el que fa referència a la Segona Guerra Mundial que inclou, no per casualitat, un búnquer de comunicacions alemany subterrani també visitable.

Proust i Saint-Michel

Si algú, fent aquest mateix recorregut, queda una mica fatigat per tanta evocació bèl·lica, convé que sàpiga que Normandia encara no s’ha acabat. Aquest país pla, d’inacabables panissars i orgullós de les seues pomes, va ser també una destinació turística de moda durant la Belle Époque. A Cabourg -a poca distància d’Ouistreham-, per exemple, podem visitar el Grand Hotel, on Marcel Proust passava llargues temporades. L’autor d’ À la recherche du temps perdu -que ocultava el topònim Cabourg sota el nom en clau Balbec- es reservava habitació al quart pis (la número 418, segons sembla) i qui sap si contemplar la freda melangia de la mar normanda li servia d’inspiració. Avui dia l’hotel, orgullós del lligam, celebra Proust en diferents altars. Al saló central del luxós establiment, el viatger, que ja s’ha pres l’aperitiu de rigor al bar, no pot deixar de pensar en un famós passatge d’ A l’ombra de les noies en flor :

“I al vespre no sopaven al menjador de l’hotel, que, com que l’electricitat hi feia brollar onades de llum, es convertia en una mena d’immens i meravellós aquari davant la paret de vidre del qual la població obrera de Balbec, els pescadors i també les famílies de petitburgesos, invisibles en l’ombra, s’apinyaven en els vitralls per percebre, lentament balancejada en remolins d’or, la vida luxosa d’aquella gent, tan extraordinària per als pobres com la de peixos i mol·luscs estranys (quina gran qüestió social, la de saber si la paret de vidre protegirà sempre el festí d’aquestes bèsties meravelloses i si la gent obscura que mira àvidament en la nit no vindrà a collir-les en l’aquari i a menjar-se-les)”.

I si, finalment, després d’embriagar-nos de la millor literatura, ens sembla que l’aventura normanda encara necessita alguna mena de coronació, només ens queda una bala: el Mont Saint-Michel. A poc més d’hora i mitja des de Cabourg, en direcció a Bretanya, aquesta antiga abadia benedictina, edificada sobre un penyal formidablement inexpugnable, és un dels emblemes turístics més sòlids de l’Hexàgon. El viatger, sol·lícit, hi puja i en baixa. L’efecte és d’una fonda i positiva sensació. Saint-Michel li sembla la suma de Morella i de Peníscola, per entendre’ns. Hi dina una omelette de poulard sense trobar la pularda en qüestió enlloc, però, coronat el seu trajecte, ja se sent com en el vell proverbi alemany: “Feliç com Déu a França”. I així sia.