Anita

Tota la colleta resaven perquè els vingués la tia Maria abans de les vacances. Per poder anar tranquil·les a la platxa, com les escarnien a Cubelles. L’Anita, al revés. Tant de bo recargolar-se a sobre d’aquelles rajoles, tant de bo! Eren del color dels llaços que li plantificava de menuda sa mare. I molt més fredes que les del quarto de bany de Barcelona. S’hi passava hores, l’Anita, en aquell terra rosa, arronsada com un cuc. Li feia l’efecte que li adormia una mica el mal. I la que s’adormia era ella. Estabornida, mig a l’altre barri.

Aquest cop s’hi havia estat tres dies, rabiant per la regla. La mare li feia beure infusions de marialluïsa. Li portava ampolles d’aigua calenta. Li feia fregues a la ronyonada. No sabia on dar-la, pobra dona. Tot era en va. I de cal metge també n’havien sortit de buit. Això no és res, nena, va dir el de capçalera. Què es pensava, que la menstruació feia pessigolles?, es va fer el xistós el ginecòleg. I encara més. D’alcavot, va fer: Em vol creure? Casi’s i tingui fills, com més d’hora millor: li passaran tots els mals.

L’Anita ja tenia vint anys i els pares nyic-nyic-nyic tot el dia. Quedar per vestir sants ni pensar-hi. Has de conèixer un bon noi i has de conèixer un bon noi. I avui hi havia festa particular a cals Batet. L’Anita encara sagnava a base de bé i no li havia marxat la rampa de les cames: cap ganes. Però les amigues la van venir a arrencar de casa. I no se’n va poder escapolir. Li van desfer la cua, li van enretirar el serrell amb un clip, li van posar ombres gris clar a les parpelles i la van fer canviar de brusa: aquesta!

I au, a bellugar la carcanada.

Però no es movia de vora el tocadiscos, ella. L’hauria desmuntat. No n’havia vist cap de portàtil i se’n delia. El seu el tenia més que potinejat, com totes les ràdios que li queien a les mans. Peça per peça. Algunes les havia sabut tornar a la vida, d’altres criaven malves. Però el pare ben cofoi. Deia quina manetes estàs feta! i n’hi comprava una altra.

—Que vigiles que no posin la Karina, Fórmula V i altres carrinclonades? Em dic Joan. I tu, guardiana dels Beatles?

L’Anita va girar el cap. Pelut de cabells igual que el John, el Paul, el George i el Ringo. Uns pantalons negres impecables i un polo del rosa de les seves rajoles. Només per això ja li va fer gràcia:

—Anita, molt de gust.

—Quan acabi Get Back podràs posar aquest, Anita? —va fer el xicot amb Funky Street d’Arthur Conley a la mà—. I demanar-te que la vinguis a ballar potser ja són massa peticions en un dia.

—No, vull dir, sí, vull dir, entesos —i tots dos van esclatar a riure.

L’Anita va treure el disc de la funda i el va posar al plat. Va pitjar l’start i va deixar que l’agulla el gratés. Un parell d’espetecs, i van començar les primeres notes d’aquell soul que revifava les estàtues.

El Joan va començar per donar peixet als del seu voltant. A fer veure que era un grup que ballava. Tretze segons. Els tretze segons que triga a sentir-se el picar de mans de la cançó. A partir d’aquí, ja no hi va haver grup que valgués, només solista. I quin un! Quina electricitat! Segur que només tenia dos peus? Quina remenamenta! L’Anita no era balladora, però ni que ho hagués sigut: no se’l podia atrapar, el Joan. Se’l mirava tothom meravellat. I ara tothom ja li feia rotllana.

L’Anita va anar reculant, reculant, i el va acabar d’admirar de la taula de les begudes estant. Les fiblades de la regla li tornaven i va haver de seure. Però guaitar-lo les hi esmorteïa. I ben enriolada, ara que tothom felicitava el Joan igual que si fos el mateix artista d’Atlanta.

—Una coca-cola? —va venir a destorbar-la una veu.

Potser li havien pintat massa els ulls, va pensar, tants borinots...

—Gràcies.

Li va servir la beguda, va fer córrer una cadira i se li va escarxofar al davant. Eclipsi total. L’Anita volia tenir localitzat el Joan i no veia ni papa. I aquest no li va demanar ni el nom. Ni el protocol·lari estudies o treballes. Va posar la directa i l’eclipsi també va ser auditiu. Sonava Sugar, sugar i a l’Anita amb prou feines li arribava l’oh, honey, honey, amb aquella matraca sense aturador. Resumint molt: es deia August Gomis, treballava a la Catalana però no venia seguros, no era cap mindundi, el papà hi tenia un càrrec i ell també hi faria carrera. S’havia informat de les estiuejantes que estaven per merèixer i li havien fet molt bon cartell d’ella, per això ni li calia saber el nom ni què feia, perquè ja ho sabia. Tenia trenta-un anys acabats de fer.

Ah, i un fillet de cinc anys, també tenia.

L’August era vidu de no feia gaire i necessitava tornar-se a casar.

Desesperadament.

L’endemà li va fer portar un buquet de flors a casa. L’altre ja s’hi va plantar en persona. Va presentar credencials als pares amb un assortit de bombons i una capsa de puros i tot van ser festes. I ja no hi va haver més funky: l’August era l’únic de la festa particular que anava enclenxinat i duia corbata. Poca boîte, ell. Poca electricitat i només dos peus, dels que toquen ben a terra. Però l’August Gomis també tenia planta, làbia i una seguretat que no s’esllavissava. I feia córrer un cotxàs. I va ser amb això que la va tenir al sac.

L’Anita cremava benzina des dels onze anys. Perquè des que tenia ús de raó que n’havia fet el seu joc, dels cotxes. Corria a apuntar-se tot model que desfilés per la seva vista: Un 4L! Un 124! Un Simca 1000! Una furgoneta DKW! Llibretes i llibretes plenes. I pots pensar, quan son pare va tenir el doscavalls. Li va haver d’ensenyar a conduir per no sentir-la. Del primer dia que hi va pujar que no va parar. Durés el que durés el trajecte, anessin allà on anessin. A l’Anita tant li feia cap paisatge, la cara sempre enganxada a l’espatlla del pare. Els ulls a l’aguait de tots els seus moviments. Quan tornaven cap a casa, els hi repassava: el peu al pedal, la clau al contacte, i la primera, cap a l’esquerra i avall, a la palanca de marxes! I ja podia arrencar, ella. Feia una mímica tan precisa i unes ganyotes tan convençudes que no la podies passar per alt. I el pare se la va haver d’endur els diumenges a fer pràctiques per Cubelles. Per entremig dels camps, pels volts del càmping, al final de la carretera... S’emportaven dos coixins de casa perquè hi arribés i au, pare, digueu-me on voleu que us porti, li deia l’Anita amb la roda de volant entre les mans. Quina múrria estàs feta! Però el pare només li deixava posar fins a segona, que el cotxe fes quatre pufpufpufs i ja en tenia prou per fer-se passar la il·lusió. Va durar poc. L’Anita cada diumenge pidolava més estona i més marxes. I el pare es va empescar de marcar el camí amb dues pedres i fer-la aparcar, per tenir-la entretinguda. I amb allò sí que la feia suar. Però tan aviat com ho va tenir dominat, va voler que vingués la mare, que la veiés com feia la merdera. I que la retratés.

Es va traspaperar fa molts anys, aquella foto: una Anita de vora catorze anys i un somriure triomfal traient el colze per la mitja finestreta del seient de conductora.

Quan en va fer divuit no podia anar més envalentonada, l’Anita: la teòrica se la trauria xiulant, i la pràctica, la pràctica amb una mà lligada a l’esquena! Després de cobrir l’expedient del deber nacional, esclar. Sense acreditar el Servicio Social Femenino ja es podia pintar el carnet de conduir a l’oli. I l’Anita va haver de passar aquella mili que la podridura franquista s’havia inventat per adoctrinar, controlar i humiliar les dones al seu pas a la vida adulta. Va mirar opcions... Doncs fer l’aixovar per una criatureta que tingui la dissort d’anar a parar a la Casa de la Misericòrdia, ves. Una canastreta de vímet amb un jersei i uns peücs de fil perlé i una flassada de cotó. L’Anita no sabia de cosir ni ganes. Va triar aquest correctiu perquè sa tia era una artista cosidora de peces que li va tenir enllestida en dues setmanes la feina de sis mesos. I ja tenia el carnet de conduir a la butxaca.

Però de la dèria pels cotxes i de la traça per desmuntar i muntar ràdios què en podia fer, l’Anita? Que una filla tingués aficions de xicotot encara feia mitja gràcia. Dedicar-s’hi, de cap manera.

—Bruta de mans tot el dia? En coneixes cap, de noia que faci de mecànic?

—Doncs estudiar per ingenier —va provar l’Anita, son germà gran bé que ho era.

—Sola en una classe de només galiassos? En coneixes cap, de noia ingenier?

Ja tenia els sís per les primeres preguntes, ja, l’Anita. Però per les segones només hi havia nos i el pare la va apuntar a fer secretariat. Que això sí que fa per una noia. A canvi li va prometre un sis-cents. Descapotable.