Nous llenguatges, velles polítiques colonials

Fa deu anys, l’any 2007, l’aleshores president francès Nikolas Sarkozy va visitar Dakar per pronunciar-hi un discurs que havia d’obrir una nova època en les relacions entre la República i els països africans de la francofonia.

Tothom esperava amb interès que Sarkozy tingués un mínim sentit crític amb la història colonial i, sobretot, amb les relacions fosques i corruptes dels negocis i la política conegudes com la françafrique. El president, però, erigint-se en la caricatura d’un petit Napoleó, va tenir la supèrbia i la mala educació de dirigir-se als africans com a inferiors. “L’home africà no ha entrat suficientment en la història”, va dir-los literalment. “El problema de l’Àfrica -va continuar el seu argument-és que viu el present en la nostàlgia del paradís perdut de la infància”. I va rematar: “En aquest imaginari on tot recomença cada dia no hi ha cap espai per a l’aventura humana ni per a la idea de progrés”.

Com era d’esperar, la intel·lectualitat africana el va massacrar en un llibre memorable anomenat L’Afrique répond à Sarkozy: contre le discours de Dakar [L’Àfrica respon a Sarkozy: contra el discurs de Dakar], en què la demostració de la ignorància presidencial sobre la història de l’Àfrica era l’aspecte més benigne de la crítica a la seva prepotència colonial.

Ara un nou president, el joveníssim Macron, ha volgut fixar les noves relacions entre la República i el continent, deixant el colonialisme i la història viscuda entre la metròpoli i els països africans de parla francesa com un capítol d’un passat que ja no pot inspirar el futur, ja que, ha dit, els francesos i els africans s’han d’ocupar uns i altres d’ells mateixos, decidint els interessos mutus en un pla d’igualtat.

“Som de la mateixa generació. Tingueu-me confiança per fer canviar la nostra relació, per defensar el vostre futur”, va dir als joves de la Universitat d’Ouagadougou. “Soc d’una generació de francesos per als quals l’Àfrica no és ni un passat enutjós, ni un veí entre d’altres”, va continuar, tot demanant girar el full de la història colonial, on els “crims han estat incomptables” però també s’han fet “grans coses”. “Ja no hi ha política africana per part de França! Ni françafrique, ni relacions incestuoses”, va concloure, abans de començar un torn de preguntes amb els estudiants.

I va ser en el moment de les preguntes del públic, on, deu anys després del discurs de Dakar, sortia un nou petit Napoleó i la prepotència europea es demostrava una vegada més incapaç de reprimir el seu sentiment de superioritat. D’aquest petit col·loqui val la pena destacar-ne dos moments. El primer, quan una estudiant li va fer remarcar a Macron que l’aire condicionat de la universitat no funcionava i ell li va contestar: “Em parleu com si jo fos encara una potència colonial! Però jo no em vull ocupar de l’electricitat a les universitats de Burkina Faso! És feina del president!”

Al seu costat l’escoltava el president burkinès, Roch Kaboré, que va somriure educat i, de cop, va abandonar la sala. “Se’n va... Queda’t aquí!”, va bromejar el president francès. “Ha marxat a arreglar la climatització”, va afegir, cosa que va provocar una gran riallada a la sala.

El segon moment que em sembla destacable es va produir quan una noia li va preguntar pels crims comesos amb els emigrants a Líbia, i Macron li va contestar amb vehemència que els traficants d’homes eren africans.

Sobre el primer tema, l’electricitat i la climatització de la universitat, sembla clar que el president francès s’escapolia en la seva resposta del tema més profund que plantejava l’estudiant: les relacions comercials i econòmiques desiguals entre Europa i els països africans, on no ha canviat, ni sembla que hi hagi intenció de canviar, un sistema basat en l’interès de les grans companyies estrangeres en les inversions i l’explotació dels recursos, amb un egoisme que no preveu reciprocitat en el benefici, sinó que se sustenta sobre la pobresa dels països més vulnerables. No deixa de ser un acte de cinisme de Macron apel·lar a la responsabilitat del president burkinès, quan es volen precisament presidents mesells a la política europea i el que preocuparia realment és la sobirania africana. ¿O és que el senyor Macron estava proposant a la joventut africana que fessin una revolució contra els seus propis aliats colonials?

Sobre el tema migratori, convertit en un escàndol mundial arran de les informacions de la CNN sobre venda d’esclaus, s’ha de dir que l’assumpte és prou conegut des de fa anys, ja que hi ha nombrosos informes -d’Oxfam, de l’ONU, dels testimonis dels vaixells de rescat de les ONG a la Mediterrània- que no només parlen de la venda d’esclaus sinó que també relaten els crims, les extorsions, les pallisses i les violacions que pateixen els migrants a Líbia i durant tota la seva epopeia abans de quedar encallats en aquest territori sense llei.

El president Macron coneix perfectament aquests fets, però és, juntament amb els principals dirigents europeus, partidari d’una política de contenció migratòria que subvenciona les màfies líbies perquè s’ocupin d’aquest lamentable i criminal assumpte. Dir als joves africans que tot plegat és un problema dels africans demostra un cinisme d’unes dimensions que recorden el del seu predecessor, Sarkozy, en una versió jovenívola de la vocació política per reproduir-se en petits napoleons.