La paraula uniforme ens remet, clarament, a l’estandardització de la roba d’un grup humà. Generalment, qui defensa el seu ús argumenta la igualació entre persones, a més de la minimització de riscos laborals. Però les nombroses queixes entorn dels uniformes parlen sobretot d’un sexisme que, lluny de la igualtat, perpetua la diferència entre homes i dones. Aquest ha estat el cas de les treballadores de l’Hotel Palace de Madrid, les quals han de treballar amb un uniforme que les sexualitza, amb unes bruses que evidencien l’escot i unes faldilles amb un tall tan profund que, quan seuen, deixen al descobert les cuixes i la roba interior. Uns uniformes rígids i ajustats que dificulten l’activitat física de feines com la de cambrera d’hotel. No cal dir que els uniformes dels homes del Palace ni sexualitzen ni entorpeixen el moviment. Per tant, on queda la idea d’igualtat que hauria de ser intrínseca a una roba d’uniforme?
El 2022, les treballadores de les gasolineres Galpgest Petrogal van denunciar que havien de portar unes samarretes amb eslògans a l’altura dels pits, la qual cosa feia que contínuament els clients dirigissin la seva mirada a aquesta part del seu cos. En el mateix sector de la gasolina, el 2017 sis dones van ser acomiadades de l’estació d’AVIA de La Carlota (Córdoba) per negar-se a dur minifaldilla, que els feien posar tot i la necessitat d’abric d’aquest lloc de treball. Ara fa poc menys d’un mes, el Sindicat d’Infermeria de València també va denunciar que els seus uniformes, a més d’incomplir la normativa de riscos laborals, eren sexistes, per un ajustament i una transparència que evidenciaven clarament la roba interior. De fet, el sector de la infermeria atresora nombroses denúncies, com la de la Clínica San Rafael de Cadis per obligar el 2011 les infermeres a dur còfia, faldilla i davantal, a diferència dels pijames dels homes.
Estaria bé que els defensors dels uniformes per la qüestió dels riscos laborals intentessin justificar l’obligació de les sabates de taló en moltes professions, les quals tenen un perjudici mèdicament provat en la salut de qui les porta. Presentadores de televisió o treballadores de sectors com el financer o el de justícia es veuen forçades a dur-ne, moltes vegades pressionades per normes no escrites igualment efectives. El 2016, una recepcionista de la City de Londres, després de presentar-se a la feina amb sabates planes, va ser obligada a canviar-se-les per unes de talons si no volia ser acomiadada. En conseqüència, va recollir 123.000 firmes de suport que li van permetre dur el seu cas fins a Westminster. Una llàstima que, finalment, el Govern considerés que les lleis ja asseguraven prou la igualtat entre sexes i que no calia canviar-les, malgrat els nombrosos testimonis de dones que asseguraven veure’s obligades a dur minifaldilles, talons i a descordar-se els primers botons de la brusa en el lloc de treball.
El món de la tripulació de vol també acumula un històric de denúncies pels seus uniformes, que obliguen tan sols les dones a dur faldilles, sabates de taló, maquillatge i, en el cas de Ryanair, davantal. És ben cert que moltes companyies aèries han replantejat els seus uniformes sota una mirada menys sexista, però, mentre que moltes deixen escollir les dones entre faldilles o pantalons i entre sabates planes o amb talons, ¿donarien als homes l’oportunitat d’escollir faldilles o sabates altes si aquest fos el seu desig?
Queda clar que els uniformes de treball, especialment per a dones, massa sovint s’aparten de la funcionalitat per esdevenir còmplices de l’estereotip més ranci de feminitat. A principis del segle XX, feines com les d'infermera o mestra incorporaven un davantal, per deixar clar que el patriarcat vinculava les dones a l’entorn domèstic. Ara, la seva cosificació com a objecte sexual és el que domina molts uniformes. I, si en teniu dubtes, pregunteu-vos com és que moltes disfresses eròtiques, pensades sota el desig masculí, s’inspiren en uniformes de treball d’infermeres, mestres o criades.
