"Va ser una obsessió": 20 anys de 'Perdidos', la sèrie que va canviar la televisió

BarcelonaQuè fèieu la matinada del 23 de maig del 2010? Segur que penseu que és impossible recordar-ho, però potser se us encén la llumeta quan sapigueu que és la data en què es va emetre el 121è, i últim, episodi de la sèrie Lost (o Perdidos en la seva traducció al castellà). Aquella nit, milers de catalans es van congregar davant del televisor per acabar un camí ple de contradiccions i alts i baixos. Iniciàtic i excitant. Però també decebedor i frustrant. En qualsevol cas, qui va aguantar despert fins a l'instant clau de l'episodi, quan el personatge del Locke li diu al Jack "T'estàvem esperant", va assistir en directe a un moment que era història de la televisió. I tot perquè acabava Perdidos, la sèrie que ho va canviar tot.

Però la història d'aquells supervivents que arribaven a una illa tropical aparentment deserta, habitada per óssos polars i fums negres que arrasaven amb tot, havia començat molt abans, amb l'emissió d'un episodi pilot extraordinari el setembre del 2004. Vint anys després de l'estrena de la sèrie dramàtica més important, entesa com a fenomen pop, que mai hem vist fins avui, recordem què va suposar aquell fenomen, global i de masses.

Pont generacional

La gènesi de Lost es remunta al 2003, quan Lloyd Braun, llavors president de la cadena ABC, va voler desenvolupar un projecte de ficció que seria una mena de mescla entre la pel·lícula Nàufrag (Robert Zemeckis, 2001) i el programa de telerealitat Survivor (Supervivientes). Després de dues propostes de guió refusades, Braun va recórrer a J.J. Abrams, creador d'Alias, que va treballar l'esborrany de la sèrie amb Damon Lindelof, amb qui formaria un dels duets creatius més famosos de principis de segle. El projecte va tirar endavant, però no va ser un camí de roses fins a arribar a l'èxit massiu. L'episodi pilot va ser el més car que s'havia produït mai per a la televisió –entre 10 i 14 milions de dòlars–, fet que va provocar la destitució immediata de Lloyd Braun, i dins de la cadena hi havia el convenciment que tot plegat era un desgavell i que la sèrie s'estimbaria d'entrada.

Res més lluny de la realitat: quan el vol 815 d'Oceanic Airlines va partir-se en dos a la pantalla, els teleespectadors van assistir a un espectacle audiovisual de primer ordre. Començava Lost i, de retruc, l'arribada al públic de masses, que fins llavors no consumia televisió per cable i, per tant, no havia vist sèries com Los Soprano o The wire, de la que es va anomenar edat d'or de les sèries. No va ser l'única novetat, ni de bon tros.

"Va ser la frontissa entre les sèries tradicionals i un nou tipus de producte que exigia més a l'espectador. Els seus creadors demanaven plena concentració a partir d'un joc de pistes i la impossibilitat de deixar-se cap episodi sense veure", explica el periodista Javier P. Martín. La sèrie establia una conversa inèdita amb els seus seguidors, que la vivien com la pedra roseta d'una nova manera de consumir televisió.

En plena explosió de fòrums online, blogs i en l'inici de les xarxes socials –era el final de MySpace i l'inici de Facebook–, un episodi de Perdidos tenia un recorregut molt més llarg dels 45 minuts de duració. Només minuts després d'acabar-se el capítol, internet s'omplia de teories i hipòtesis alimentades pels guionistes i amplificades pels seguidors. Se'n parlava entre companys de pis, a la feina, a l'institut, al bar i a la universitat, però especialment en unes xarxes que eren molt diferents del que coneixem ara. "Lost va ser la primera sèrie que va treure partit a les teories especulatives d'internet, i això va ser molt innovador", explica el realitzador Carlo Padial. El creador de Doctor Portuondo recorda que, abans que amb Perdidos, havia passat amb Twin Peaks, de David Lynch. Però en aquell món internet no existia: "Hi havia les mateixes ganes de compartir les visions del que estava passant, però no tenies ningú més enllà dels teus amics".

Obsessió per l'illa

"Es va convertir en la primera sèrie que m'enganxava fora de la televisió convencional", recorda Andreu Juanola, conductor del pòdcast La sotana, que actualment l'està veient per tercera vegada. De fet, Netflix l'ofereix entre el seu catàleg des de l'estiu. Lost va obrir un nou món per a un públic que, de cop i volta, utilitzava paraules fins llavors desconegudes, com espòiler i temporada (referida a una sèrie d'episodis), i recorria a pàgines de streaming o descarrega, normalment il·legals, com Megaupload. "Va assentar les bases per tot el que va venir després", explica Marta Montaner, presentadora de Catalunya Ràdio que va tenir una relació molt intensa amb la sèrie. "Va ser una obsessió", recorda. Avui dia l'ha vist completa quatre vegades: "Quan la tornes a visionar –assegura– redescobreixes coses que t'havies perdut a la primera. És de les millors coses que té".

Perdidos va durar sis temporades i va deixar un bon grapat de moments memorables i una iconografia pop enorme. La mà escrita de Charlie amb Not Penny's boat, les anades i vingudes de la Kate amb el Jack i el Sawyer, els acudits del Hurley, l'episodi de The Constant, el Desmond escoltant Make your own kind of music, la seqüència 4 8 15 16 23 42, la iniciativa Dharma... No hi ha un sol fan de la sèrie que no esbossi un somriure al recordar-ho. "Escenes com la de Not Penny's boat estan construïdes amb una destresa al·lucinant pel que fa a guió i edició. Són peces d'orfebreria", diu Javier P. Martín. Argumentalment proposava girs de guió constants i disparava a discreció contra diversos objectius. "Acabaves cada capítol dient «Mare de Déu, però què acaba de passar?» Eren com cliffhangers de culebró però més sofisticats", recorda la guionista Júlia Cot. Aquesta bona mà d'Abrams i Lindelof amb els finals de capítol va ser una de les grans claus de l'èxit, ja que facilitava l'efecte marató –el fet de mirar molts capítols de seguits–, creava addicció i feia que s'esperés amb candeletes el següent. "Sé com acabarà tot, sé què passarà, sé tota la resolució de tots els problemes, però, així i tot, m'enganxa i no en puc veure només un capítol", explica Andreu Juanola ara que la torna a mirar. S'hi suma Marta Montaner: "Conec molt poca gent que no hi hagi quedat enganxada".

L'altre pal de paller del projecte va ser l'aposta pel misteri i la ciència-ficció. Carlo Padial, que la va seguir amb entusiasme i a temps real, li reconeix un mèrit indiscutible. "S'ha d'estar molt agraït a Lost per ser com una ficció de ficcions, a la manera gairebé d'El Aleph de Jorge Luis Borges o dels llibres de Bioy Casares". En definitiva: una sci-fi intel·ligentíssima en què tot és possible, "la mistery box de la qual pot sortir qualsevol cosa", recorda Padial.

Final per oblidar

Però no tot van ser flors i violes. Malgrat tenir quatre temporades d'un nivell molt alt, Perdidos va anar decaient en les dues últimes tongades. Molts van arribar al final per pura inèrcia, per nostàlgia o perquè volien formar part d'aquell moment pop. Altres es van quedar pel camí, farts de la seva irregularitat. Si el millor de Perdidos era la seva capacitat de generar misteris i jugar-hi, a la vegada no van saber parar d'obrir trames i noves incògnites. Encara més, es va arribar a la sensació generalitzada, i mai confirmada pels seus creadors, que directament no sabien cap on anaven. "Diguin el que diguin, l'èxit els va desbordar. Van anar creant un imaginari que no anava enlloc i van generar certa sensació d'estafa", recorda Carlo Padial. També ho pensa Júlia Cot: "Em vaig sentir enganyada, teníem el ple convenciment que acabarien resolent els misteris, però a mesura que avançava la sèrie sumaven més i més branques que no s'acabaven de tancar".

Una de les frases més recurrents de la sèrie era que el més important era el camí, no l'arribada. I la realitat és que ho van complir: bona part de camí va ser memorable, però al final s'hi va arribar fent esses. Encara avui hi ha gent que no ha acabat d'entendre com acabava.

Tot i que hi ha altres sèries, també considerades de les millors de la història, que també han patit davallades de qualitat, la de Perdidos va ser especialment pronunciada, i sumada a un final decebedor l'han deixat fora dels habituals rànquings de grans ficcions televisives de sempre. "El temps l'ha fet de culte i té fans molt militants que l'adoren. En canvi, la crítica no l'ha valorat. Va ser massa irregular, no ha envellit bé, i tenia alguns trets avui dia impensables, com un nombre excessiu d'episodis", explica Javier P. Martín. Molt probablement Perdidos no s'asseurà mai al podi totèmic que formen The wire, Los Soprano, Breaking bad i altres grans ficcions televisives, però només Joc de trons pot discutir-li el fet de ser la sèrie dramàtica seguida amb més intensitat de tots els temps. Va ser un viatge amb final abrupte, d'acord, però deunidó quin viatge.