La voracitat del comerç d’oliveres mil·lenàries que es viu des de fa anys a les terres del Sénia s’ha tornat a evidenciar fa poc. Una empresa de Sant Celoni va arribar a Ulldecona, a la comarca del Montsià, amb camions de gran tonatge per arrencar una quantitat indeterminada d’aquestes venerables oliveres en una finca que havien comprat sencera anys enrere. Se les emportava a la seva seu del Vallès Oriental, des d’on les vendrà a preu d’or a tot aquell que vulgui pagar per tenir aquest monument natural en propietat. A diferència dels venedors, el que potser no sabrà l’eventual comprador és que plantar una olivera mil·lenària al seu jardí o a la seu de la seva empresa provoca al territori d’on s’ha extret un dany irreparable: ningú et pot tornar més de mil anys de patrimoni i menys encara si aquest patrimoni és natural. Una conclusió a la qual tothom arriba ràpidament quan hi ha un incendi en un bosc, però que no causa el mateix impacte quan l’incendi té forma d’intercanvi comercial.

D’entrada, qui compra un d’aquests arbres hauria de saber que està espoliant una part de la història de Catalunya. D’història viva. La introducció de l’olivera a la península Ibèrica va arribar amb els fenicis, però no va ser fins a l’entrada de l’Imperi Romà que es va implantar el conreu d’aquests arbres amb els quals ara es mercadeja. Les oliveres que avui dia hi ha a Ulldecona, i les repartides arreu de la regió del Sénia, les van plantar els romans a la vora de la Via Augusta per evitar, sembla, els assalts dels pobladors de la zona. Amb l’olivera van donar un mitjà de vida al poble iber, que gràcies al comerç d’oli va guanyar benestar i es va tornar menys bel·licós. Qui compra una olivera d’aquestes, s’emporta un testimoni d’aquest determinant període de la nostra història antiga. ¿Es pot tractar un d’aquests arbres com una propietat privada stricto sensu?

Però això no és tot, ja que qui en compra s’emporta també un vestigi viu de la relació de l’home amb el medi natural. L’olivera, un dels éssers vius més longeus del planeta, no arribaria a ser tan vella ni en aquestes condicions sense la cura humana. A diferència d’algunes de les mil·lenàries coníferes dels EUA, que sobreviuen soles enmig d’un bosc, les oliveres, quan no es cuiden adequadament, desapareixen. És per això que quan s’arrenca un arbre d’aquests, s’arrenca amb ell l’atenció que li han dedicat generacions i generacions de famílies que, en alguns casos, no s’han desprès mai del terreny on la van plantar els romans. Una història que acaba, però, en el mateix moment que s’arrenca l’arbre.

5.000 exemplars al territori del Sénia

Amb les oliveres mil·lenàries marxen també històries que són petites però no per això menys importants. Per exemple, la del veí de Canet lo Roig, al Baix Maestrat, que després de la Guerra Civil es va refugiar de les represàlies a la soca d’una d’aquestes gegantines oliveres, gràcies a la qual va poder seguir veient la seva família quan anaven al tros.

Aquella era una de les aproximadament 5.000 oliveres que avui dia hi ha inventariades al territori del Sénia, una unió territorial que sobrepassa les artificials divisions autonòmiques i aplega l’est aragonès, el sud català i el nord valencià. Una regió amb la concentració d’oliveres mil·lenàries més alta del món, en la qual Ulldecona, on s’ha produït l’últim espoli conegut, és el nucli més potent. N’acull uns 1.300 exemplars, tots amb més de 3,5 metres de circumferència al tronc a 1,30 de terra, que són les mides a partir de les quals se les considera mil·lenàries. Un conjunt tan singular que suposa un pol agrícola i atractiu turístic al mateix temps.

Per això el que cal que sàpiga qui vulgui emportar-se una olivera d’aquestes és que s’endú amb ella un dels escassos mitjans de vida d’una zona especialment deprimida. Qui en compra, arrenca un arbre i també un motor de desenvolupament del medi rural, ja que del seu oli en viuen famílies i s’espera que en puguin viure moltes més a mesura que aquest oli assoleixi el reconeixement que li correspon com a producte gurmet de primer nivell que és. I no és als pagesos només a qui afecta. També impacta, i fort, sobre el turisme. Allà on Gaudí no va construir cap edifici i on el Barça no hi té un estadi, el patrimoni natural és l’únic gran reclam per als visitants. Si s’espolia, l’estocada és definitiva. Sobretot en època de crisi i de despoblació com la que s’està vivint allí. Sense anar més lluny, Ulldecona era el municipi amb menys renda per càpita de Catalunya el 2013 amb 10.000 euros de mitjana per habitant i, segons l’Idescat, des del 2011 al 2017 s’ha passat de 7.404 a 6.321 habitants empadronats.

Amb tot, a hores d’ara, la situació és molt clara. A l’espera d’una llei catalana que les protegeixi, la possibilitat que aquests arbres continuïn allà on pertanyen recau només en l’ètica de qui entengui que tenir una olivera mil·lenària al jardí envoltada de gespa és igual de trist que tenir una resta arqueològica al despatx com a petjapapers o el cap d’un animal taxidermitzat al menjador. Que estigui en venda, no vol dir que sigui ètic comprar-ho. Poder-ho pagar, no vol dir tenir-hi dret. Si hi hagués conscienciació respecte al que suposa arrencar una olivera d’aquestes, molts no les voldrien ni regalades. No és una compravenda, no és un trasplantament, és un espoli. Les oliveres pertanyen a un territori i la pertinença no canvia amb un contracte comercial ni es pot trasplantar.

La responsabilitat del venedor

Tanmateix, que tingui molta responsabilitat qui les compra no vol dir que no en tingui cap qui les ven. Però no és la mateixa. Quan una empresa truca a algú per comprar una finca d’oliveres mil·lenàries que potser mai li ha donat cap alegria econòmica i sí molta feina i despeses, és raonable que aquella família faci el pas. Potser d’aquella venda en dependrà posar al dia la casa vella del poble, una jubilació digna o enviar els fills a estudiar a la universitat, coses que potser aquella família no pot afrontar amb els ingressos corrents. En una banda de l’intercanvi hi ha caprici i en l’altra, massa sovint, la necessitat. La responsabilitat, tot i ser compartida, no és equivalent.

El desequilibri en l’intercanvi resulta evident també quan es fan els càlculs. Moltes vegades, quan es divideix la xifra que s’ha pagat per la finca sencera pel nombre d’arbres que hi havia, els preus pels quals l’intermediari ha comprat cada arbre poden ser només d’entre 150 i 300 euros. Un preu irrisori al costat dels milers d’euros que s’arriben a demanar per les oliveres mil·lenàries en vivers tant de dins com de fora de Catalunya. Vivers on no solen explicar, per cert, que fins a un 50% de les oliveres mil·lenàries moren entre els 10 i 15 anys de ser trasplantades. Més aviat encara si es col·loquen allà on el clima no els és propici o allà on no es cuiden com toca. També irrisori resulta el preu per arbre que reben els propietaris -que no sempre són pagesos- a qui se’ls compren els arbres suposadament per fer-ne llenya. Preus que en comparació amb el rèdit que en treu l’intermediari són de misèria.

A Catalunya no estan protegides

El negoci, malgrat això, tira endavant. Sobretot a la riba nord del Sénia, on l’economia de frontera ha fet que s’hi intensifiqui l’espoli perquè és on no estan protegides. No és estrany veure camions circulant per la zona amb oliveres a sobre que no se sap ni d’on venen ni on van. Evidencien amb el seu trànsit que les empreses que negocien amb aquest patrimoni vegetal del nostre país estan aprofitant la situació per arrabassar abans que el Parlament de Catalunya no aprovi una llei de protecció similar a la que tenen al País Valencià, on ens porten més de deu anys d’avantatge gràcies a la llei que van aprovar les Corts el 2006.

Sobre l’esperada norma catalana, cal prestar atenció especialment a quatre aspectes. El primer, que hauria de decretar-se una prohibició immediata d’aquest comerç durant el període de tràmit parlamentari com a mesura de contenció. El segon, estudiar quin és el destí de les oliveres centenàries. Amb 900 anys, ¿no suposa un espoli que les arrenquin amb una excavadora? ¿Tenen sentit les oliveres mil·lenàries envoltades de terres ermes o de camps adjacents amb cultius que no tenen res a veure amb el territori? Quan morin les mil·lenàries, on serà el relleu? El que cal protegir és el conjunt del paisatge, no arbres singularment. El tercer, la llei no pot convertir els camps en una zona impracticable per als pagesos: la preservació ha d’estar sempre vinculada a l’explotació agrícola dels arbres, que podrien donar una oportunitat econòmica a la regió.

El quart i últim aspecte sobre la llei és la necessitat que vagi acompanyada d’ajudes per a les famílies que tenen una finca amb exemplars com aquests. El conreu de l’olivera mil·lenària és especialment poc rendible per diversos motius. El 96% de les oliveres mil·lenàries són de la varietat farga, una espècie plantada fa més de mil anys que evidentment no té res a veure amb les productives varietats de les finques modernes. Tampoc resulta especialment rendible ni per la baixa densitat d’arbres a les finques on n’hi ha, ni per la seva recol·lecció manual, ni tampoc pels tractaments que necessiten. Finalment, tenen un altre desavantatge agronòmic, que és la seva baixa producció. L’arbre, amb un tronc descomunal, destina la seva energia majoritàriament a la fusta i no al fruit, i això genera collites notablement més baixes.

Amb aquestes dades a sobre de la taula, resulta evident que ara com ara i fins que l’oli mil·lenari no sigui un bé més preuat, conrear una finca d’aquestes -tret que se’n tinguin diverses-és gairebé un gest romàntic. Més encara quan el propietari potser ni es dedica a la pagesia i ha de delegar el conreu.

No es pot demanar al propietari que hagi de garantir ell la continuïtat d’un patrimoni com aquest. Si és així, la llei no servirà de res. Si és il·legal vendre-les però no s’ajuda a cuidar-les, potser seguiran al seu lloc d’origen, però el seu estat dependrà només de la sensibilitat o possibilitats del propietari. Si se les protegeix perquè s’entén que es tracta d’un patrimoni comú, ¿com es pot entendre que la cura sigui exclusivament particular? Quan es cataloga un edifici, hi ha desgravacions en l’IBI i subvencions a la restauració. Per què hauria de ser diferent el patrimoni vegetal?

Algunes de les oliveres mil·lenàries que encara queden al Sénia s’han salvat de plagues, gelades, sequeres, guerres i crisis de tota mena durant gairebé dos mil anys. La Farga de l’Arion I, que es calcula que té més de 1.700 anys, ja era al terme d’Ulldecona quan Constantí I el Gran liderava l’Imperi Romà. Si s’abandona aquesta valuosa part del patrimoni català a la sort del capitalisme, s’afegirà un capítol més a la llarga llista de greuges d’un territori que porta dècades sent la perifèria de la perifèria. Si no es fa res per salvar aquest símbol del Montsià, s’aprofundirà novament en el sentiment d’oblit que ja han causat allí episodis com els terratrèmols del projecte Castor, la degradació natural provocada a la regió per la fàbrica de ciment Cemex o les repetides temptatives de transvasament d’un riu Ebre sota mínims.