Un carrer que fa olor de cafè és un dels petits plaers que encara ofereix la vida urbana. Quan residia al centre, cada vegada que passava pel carrer Xuclà alentia el pas i flairava les aromes que sortien de La Portorriqueña. Com els efluvis de la xocolata, el cafè acabat de torrar em transportava a la ciutat petita de la meva infantesa, quan les botigues que oferien aquest producte colonitzaven amb la seva fragància un tram sencer de la vorera. El gran Joan Salvat-Papasseit, al poema Tot l’enyor de demà, citava l’adroguer, que treia la torradora de cafè al carrer i començava a rodar la maneta, com un d’aquells moments màgics del comerç antic que envoltava amb el seu perfum els vianants.

El cafè arriba a Barcelona a mitjans del segle XVIII, en part per l’èxit dels cafès, convertits en centres de debat polític. I en part perquè va ser un dels productes que es podien trobar a les adrogueries, que llavors eren botigues dedicades a la venda de tints, coles, sabons i productes de neteja, a més de productes colonials com ara el sucre, el pebre, la canyella, el tabac, la xocolata i el cafè. Va ser en aquells establiments, tots dotats de torradora pròpia, on es va fer popular entre els barcelonins. Durant el segle XIX era en aquests negocis de queviures on la gent anava a buscar la preuada infusió. Així va veure la llum La Portorriqueña, un petit establiment situat al carrer del Bonsuccés, a tocar de la Rambla, que el 1902 van obrir l’indià Miquel Ferré i la seva dona Graciales, nascuda a Puerto Rico.

Sabem per la premsa que el 1908 les seves especialitats eren els productes tropicals, entre els quals destacaven el sucre, la xocolata La Arabia-Chocolates de la Trapa i el cafè portat de les plantacions de San Felipe i Limón, totes dues propietat d’en Ferré, situades a l’illa caribenya de Puerto Rico. S’anunciaven a la premsa com els cafès més fins i aromàtics de Barcelona, amb un sistema de torrefacció “últim model”. Entre el 1911 i el 1919 surten molt a La Vanguardia, El Diluvio, El Poble Català i La Actualidad. En aquells anys, el negoci formava part d’una elit de torradors icònics com el Tupinamba, obert el 1897 a Cardenal Casañas, el Yauco del carrer Petritxol i el Bracafè i els seus cafès del Brasil, al carrer Casp.

L’any 1920 La Portorriqueña va obrir una sucursal al carrer Xuclà, a la mateixa finca on hi havia les oficines de la Federació Catalana de Boxa. Fins a mitjans d’aquella dècada la publicitat del negoci duu les adreces de les dues botigues, tot i que finalment només va sobreviure la que hem conegut de sempre. L’any 1923 justificaven una pujada del preu del cafè amb un anunci: el quilo de Puerto Rico Corriente costava 10 pessetes, el Puerto Rico Yauco Superiorvalia 50 cèntims més i l’Extrafino sortia per 12 pessetes. L’any 1932, a La Humanitat, el diari fundat per Lluís Companys, publicaven un anunci on es veia un africà amb tapaculs sortint de la selva amb una safata de vímet plena de cafè que deixava al cabàs d’una noia rossa.

Quan la Graciales es va jubilar es va fer càrrec de la botiga un empleat seu, Eloy Álvarez, que va deixar la venda de queviures i es va concentrar en el cafè. Llavors era una botiga de barri, on torraven cada dia entre les onze del matí i la una del migdia. Després el negoci va passar a mans del seu fill, Jordi Álvarez. I a partir del 2006 a la seva viuda, Carme Rigata. Fins que el 2019 la va comprar la família Sans, cafeters també populars a Barcelona des que, el 1962, van fundar els cafès El Magnífico, amb botiga al carrer de l’Argenteria. I així, per sort, continuen torrant cafè. Tota una història olfactiva de la ciutat, al voltant d’una beguda que fa tan bona olor. 