L'any 1988 no hi havia cap grup al món tan excitant com Mano Negra. Formats a París pels germans Chao, eren una mena de versió moderna dels Clash: nanos de classe obrera, obertament d’esquerres i que a partir del punk s’obrien a tot gènere que els passés per davant. Rockabilly, ska, reggae, rap, ranxeres... tot era susceptible d’entrar a la seva música festiva i amfetamínica. Tot sonava de pressa, accelerat i emanant suor.

No va ser un grup que estigués gaire temps en actiu –deu anys, amb quatre discos publicats–, però la seva petjada, i influència en la música popular d’avui, és incalculable. Especialment a Catalunya, Mano Negra, i Manu Chao en solitari, són la llavor més directa de l’escena mestissa local. Sense ells no haurien existit Dusminguet, Ojos de Brujo, Cheb Balowsky ni tota la llarga llista de grups que vindrien després, molt més descafeïnats i previsibles, que han formulat aquest so Barcelona que encara avui pobla les festes majors i molts dels festivals dels Països Catalans.

La relació entre el grup francès i Barcelona va ser molt íntima. Encara que en directe no es van prodigar gaire, la seva enèrgica visita del 1990 a la Zeleste és un d’aquells concerts mítics que encara es recorden més de 30 anys després. Aquest idil·li, però, havia començat anys abans, quan el grup va publicar el disc de debut: Patchanka. Aquell àlbum contenia Indios de Barcelona, una cançó en anglès i castellà que retratava el Barri Xino de finals dels vuitanta, un lloc poblat de buscavides i dosis de cavall cavalcant a cada cantonada.

Els Mano Negra recorden el Raval perillós de l’ahir, la zona fosca del centre de la ciutat que les reformes dels Jocs Olímpics van transformar en lloc turístic. Estàs preparat per al·lucinar i sortir-ne ferit?, ens pregunta Chao a la lletra. La cançó comença amb una benvinguda que és una advertència: aquí se t’acollirà, però a la vegada et pot destruir (Hi perdràs la vida o serà casa teva per sempre, sona), perquè aquest és el perillós barri on viuen uns indis autòctons i tan orgullosos que ho són més que els d’Arizona. La cançó traça un recorregut que passa pel carrer Sant Pau i on si hi entra algun gringo (nord-americà) o francès, en podria sortir escaldat. Marihuana, vi i jaco, pagaràs per ells amb sang i dolor.

És la Barcelona que recorria el detectiu Carvalho o el Watusi de Casavella, un escenari novel·lesc de baixos fons, precarietat i delinqüència que amb els anys va passar a ser una de les zones més gentrificades de la ciutat. El carisma de l’antic Xino encara es palpa, però l’essència és radicalment diferent. També hi ha cançons que parlen del nou Raval d’avui, des dels Pxxr Gvng, que a Pxxri canten que Una semana en el Raval y parece que llevo do’ año’, fins a la Rosalía, que a Milionària vol que la tanquin en una de les joies de la corona del barri, el Macba. Encara tenim indis que resisteixen, però en queden ben pocs en comparació.