La història del sexe és un tema notòriament difícil d’investigar. Ho sap de primera mà Kate Lister (Anglaterra, 1981), historiadora i professora de l’Escola d’Arts i Comunicació de la Universitat de Leeds Trinity. Acaba de publicar a Espanya Una curiosa historia del sexo (Capitán Swing), en què desmunta mites i estereotips sobre el sexe i tot el que l’envolta a través de vuit capítols escrits sense pudor i amb molt de sentit de l’humor.

Parlem poc sobre sexe?

— El llenguatge és una eina de control social molt poderosa: a mesura que el sexe era reprimit, les paraules relacionades amb el cos es van anar convertint en tabú. És molt important parlar de sexe. És l’única manera de dissipar la vergonya, i la història ens ha demostrat que perjudicial que és tenyir de vergonya les pràctiques sexuals en totes les seves formes. Crec que en general parlem poc sobre sexe, i llavors és quan ens tornem vulnerables. Hem de parlar-ne. I de plaer, de masturbació, de pornografia, de l’amor, de les relacions i del nostre propi cos.

Així i tot, en parlem més que els nostres avantpassats...

— Som la prova vivent que els nostres avantpassats tenien relacions sexuals, però la diferència és que ells no en parlaven obertament, no.

No parlaven de sexe, però en practicaven més?

— És una pregunta difícil de contestar, perquè no en tenim dades fiables. Una de les primeres enquestes sobre sexe la va fer un metge nord-americà al segle XVIII i les dones que hi van participar van respondre que tenien relacions amb els seus marits tres vegades per setmana. Si això era cert, llavors sí, tenien més sexe del que tenim actualment. Però llavors no tenien Netflix... (riu).

¿No disposar de gaires dades ni fonts és un dels inconvenients principals a l’hora de documentar-se i investigar sobre la història del sexe?

— Ocupa molt de temps i has de ser bastant metòdic amb el que fas. És molt important aprendre el llenguatge que utilitzen a l’època que investigues. Per exemple, si estàs fent recerca als arxius victorians, no hi trobaràs la paraula prostituta. Llavors feien servir termes com dona caiguda o descarrilada. Així que gran part de la investigació consisteix en descobrir com parlaven sobre certs temes durant l’època que ens toca investigar.

¿I la informació resulta esbiaixada quan només es compta amb fonts oficials i no testimonis directes?

— Exacte. Tot i que el document més peculiar d’estudis del sexe són els diaris personals. He treballat amb diaris que expliquen què sentia una persona que estava practicant sexe. Però en general els documents són registres mèdics o polítics. La meva feina consisteix en trobar alguns exemples i analitzar documents oficials per deduir què feien les persones comunes en diferents èpoques.

Quin llegat sexual creu que estem deixant nosaltres per als historiadors del futur?

— És una bona pregunta, perquè no només no estem deixant diaris personals, sinó que ni tan sols estem deixant paper. Tot el que fem es troba als nostres telèfons i quan desapareguin no tindrem registres. És un tema que preocupa els arxivers i historiadors. De fet, la Biblioteca Nacional de Londres està demanant portàtils personals per poder descarregar-ne el contingut. Potser d’aquí dos-cents anys rebusquen al teu ordinador i hi descobreixen el sexting [enviament de missatges sexuals, eròtics o pornogràfics, per mitjà de les tecnologies de la informació] que vas mantenir amb alguna de les teves parelles...

Al llibre afirma que potser la nostra època serà reconeguda com la del consentiment sexual.

— Sí. Això espero. Crec que és una cosa que està canviant de forma radical. No és que els nostres avantpassats no ho entenguessin, però per a ells la idea de qui podia consentir era molt diferent de la nostra. Crec que ara tenim una comprensió molt més àmplia de les dinàmiques de poder, per exemple, del que significa realment consentiment i quan es pot retirar aquest consentiment. Tenim camí per recórrer, però crec que és una conversa molt important que està sorgint amb més força gràcies a les noves generacions.

A ‘Una historia curiosa del sexo’ desmenteix la teoria que els vibradors es van inventar per curar la histèria a l’època victoriana. Per quins motius creu que es va fer tan popular aquesta història, quan no era certa?

— Perquè és una història genial. Si fins i tot n’han fet pel·lícules a Hollywood! És molt divertit imaginar-se els metges victorians fent servir vibradors amb les seves pacients. Aquesta història ve d’un llibre que es titula La tecnologia de l’orgasme, de la historiadora Rachel P. Maines, a qui se li va acudir aquesta idea, però hi ha moltes teories que ho desmenteixen. De totes maneres, encara que els victorians no fessin servir vibradors per curar la histèria, feien altres coses molt rares, com els aterridors massatges pelvians que apareixen il·lustrats al capítol Sexe i màquines.

Fa un parell d’anys que el llibre es va publicar en anglès. Fins a quin punt diria que la pandèmia de covid ha canviat les relacions sexuals? Seria un capítol a part?

— Totalment. S’han dut a terme moltes investigacions i estudis durant la pandèmia per intentar comprendre com ha impactat en la vida sexual de les persones. Primer hi havia la idea que naixerien molts nadons arran del confinament. Però això no ha passat. De fet, la taxa de natalitat ha caigut. S’ha demostrat que les persones no s’excitaven a causa de l’estrès del confinament i la incertesa, i ara que estem sortint d’aquesta situació s’està veient un creixement de swingers [intercanvi de parelles], de relacions poliamoroses o obertes. La pandèmia ha canviat la nostra vida sexual, però crec que encara queda molt per saber de quina manera.

Parlava de ‘swingers’, de relacions obertes i de poliamor. Al llibre assegura que la sexualitat no encaixa amb les caselles creades pels humans. Per què creu que tenim la necessitat d’etiquetar-nos?

— No crec que necessàriament necessitem etiquetes o catalogar-nos. Considero que venim d’un temps en què aquestes etiquetes eren molt importants i podien fer-te entrar a la presó o no. O que et condemnessin a mort o no. I ara comencem a entendre la sexualitat com una cosa més fluida. No som simplement heterosexuals o homosexuals. Com més permissiva sigui la nostra societat, menys etiquetes i categoritzacions necessitarem, però per poder desfer-nos-en, abans necessitem que totes aquestes etiquetes no tinguin conseqüències. Em fascina i m’agrada veure que les noves generacions comencen a no intentar etiquetar-se ni catalogar-se.

Com tampoc donen tanta importància al pèl corporal, un dels temes principals del capítol ‘Sexe i higiene’...

Exactament. Per a aquestes noves generacions, els pèls no són un tema rellevant. El deixen créixer i ja està. En general no veiem gaire pèl púbic, ja que al porno i a les pel·lícules no es visibilitza i sembla que sobretot les dones hem de seguir unes regles socials molt estrictes. Així que espero que siguin aquestes noves generacions les que ens salvin de la nostra por al pèl corporal. Qui vulgui depilar-se de cos sencer que ho faci, però que sigui una cosa que ell o ella vulgui, no per vergonya perquè la societat el miri amb recel.

El cinema i la televisió també han relacionat la menstruació amb la por, la incomprensió i la vergonya. ¿S’està perdent finalment la por de parlar-ne d’una manera més natural i des d’una perspectiva femenina, tal com ho aborda al llibre?

— Crec que és important que les dones tinguem el dret de dir que la regla refotudadament fa mal, que és dolorosa i desagradable. Que la menopausa és real i és una merda, que les pastilles anticonceptives et poder fer sentir malament i que els sostenidors són molt, molt incòmodes. Crec que ja no s’espera que no ens queixem i que estiguem callades, però encara queda molt camí per recórrer.