El caprici espacial de Jeff Bezos ha tingut, més enllà de la curiositat de la missió, ben poca utilitat científica o social per a la resta de la humanitat. Els vols turístics a l’espai són un divertiment excèntric per malgastar diners en pràctiques poc sostenibles per al planeta. Bezos ha hagut d’introduir algun petit detall per dissimular la seva astracanada, disfressant-la de bona obra. I ho ha fet amb un purple washing de categoria: convidar a l’expedició Wally Funk, l’astronauta a qui la NASA va negar el seu dret a viatjar a l’espai el 1961 i que ara s’ha convertit en la persona de més edat a fer-ho, amb 82 anys.
Wally Funk va ser una nena que va créixer en una granja de Nou Mèxic fascinada pels avions per influència de la seva mare, que hauria volgut ser pilot en una època en què era impensable que una dona ho aconseguís. Per aquest motiu, els pares de Funk van deixar que la seva filla emprengués la carrera estudiant a la millor escola d’aviació de l’època, a la Universitat Estatal d’Oklahoma. Allà es va assabentar que un metge aeroespacial i president del Comitè Assessor sobre Ciències de la Vida de la NASA, William Randolph Lovelace II, Randy per als amics, duia a terme un programa específic perquè les dones viatgessin a l’espai. Era el Mercury 13, batejat així pels mitjans de comunicació per les tretze dones que en formaven part. El metge tenia el convenciment que les dones, per les seves característiques físiques, eren fins i tot més aptes que els homes per viatjar a l’espai. Més tard, en els processos de formació, Randy Lovelace demostraria que també tenien aptituds físiques i psicològiques que les feien molt útils en un programa espacial. Després de superar unes proves d’accés, Funk va formar part del Mercury 13, que es va posar en marxa el 1960. Ella era la més jove del grup amb només 21 anys i va sobresortir en els resultats de les proves. Un dels seus rècords va ser el de mantenir-se surant sobre l’aigua en un tanc d’aïllament sense ni tan sols immutar-se. Hi va aguantar deu hores i trenta-cinc minuts, superant les dades masculines amb escreix. Però enviar a l’espai la primera dona astronauta no era un repte fàcil perquè en aquell moment elles no podien entrar a les acadèmies de vol de les forces aèries dels Estats Units ni convalidar la seva experiència en altres avions. La NASA excloïa les dones per sistema com a possibles integrants d’una tripulació. Per tant, quan l’agència governamental es van assabentar de l’existència d’aquell programa va prohibir que continués dins de les seves instal·lacions. Fins i tot el president dels Estats Units Lyndon Johnson va intervenir secretament perquè s’aturés el que consideraven un despropòsit. Tot i els anys de lluita perquè el Mercury 13 tingués continuïtat, el programa va quedar cancel·lat. La NASA no va permetre la participació de dones en els programes espacials fins al 1978 i aleshores a les integrants d’aquell projecte pioner se les va considerar massa grans.
Wally Funk va veure frustrat un objectiu professional per al qual estava perfectament preparada. 61 anys després de guanyar-se la seva plaça en el Mercury 13 ha volat a l’espai en una missió força menys interessant que aquella per la qual havia lluitat. Potser el més trist és que l’hagin hagut d’enviar a passejar deu minuts amb aquest coet per a rics perquè molts descobríssim la injustícia que va patir, la seva trajectòria i la seva vàlua professional.
