Estic mirant, a poc a poc, degustant-la bé, la quarta temporada de The Crown. Continua la tirallonga de cretins protagonistes fent de les seves. La reina, la més digna, però també la més dura, la més seca, la més prudent. Sempre el “No fos cas que...” per davant. És fantàstic el capítol en què un ciutadà es cola a Buckingham perquè vol parlar amb ella, li vol fer veure que a peu de carrer ho estan passant malament. És la manera de tocar, ni que sigui amb una pinzellada, el terrible thatcherisme, aquell estat de devastació emocional dels vuitanta que tan bé ens han explicat Ken Loach i Mike Leigh en el seu cinema. Veient The Crown un es pregunta si una sèrie així seria possible a Espanya. La resposta no pot ser més clara: no. Si es fes seria costumisme tronat. No hi hauria risc, ni aprofundiment. Seria anecdotari, com a molt. ¿Recordeu aquell terrible Felipe y Leticia de fa uns anys? Era com una paròdia. Si aquí es fes un The Crown caldria posar-se seriós, caldria tenir un boníssim equip de guionistes, però, sobretot, un projecte audiovisual ambiciós. Costa visualitzar-ho.

Per cert, he mencionat el concepte paròdia. Enmig de The Crown hi ha un estrany bolet intoxicador. Què hi pinta allà al mig la delirant creació que Gillian Anderson fa de Margaret Thatcher? Tots els actors fan una creació, una proposta d’interpretació del seu personatge. Alguns flirtegen amb tics paròdics -el príncep Carles, el duc d’Edimburg-, però és que la Thatcher d’Anderson sembla talment un personatge de Joaquín Reyes a Muchachada Nui. He llegit algunes explicacions sobre aquesta caracterització que no em convencen en absolut. Algú suggereix que és tan exagerada i flirtejant amb la paròdia perquè ja va ser prou dura la Thatcher real. Vaig estar una llarga estona mirant vídeos reals de l’ex primera ministra i em costa comprendre la dissonància de registre, el decalatge de to i de creació. Una sèrie tan bona, uns personatges tan treballats, uns actors afinats... i aquesta broma?