Diumenge 24/01/2021

Les passions soterrades de Wong Kar-wai

Hipnòtic, suggeridor i tràgicament romàntic, el director de Hong Kong celebra els vint anys de ‘Desitjant estimar’ amb la reestrena de les seves pel·lícules més icòniques restaurades

10 min
'2046'
Disponible en:

Com un estudiant que entrega un examen quan està a punt de tocar la campana, l’any 2000 Wong Kar-wai va esperar fins a l’últim moment per presentar Desitjant estimar al Festival de Canes. El seu no era un cas de deixadesa, sinó d’extrema obsessió per la feina ben feta. El director hongkonguès, a qui el crític John Powers anomena “l’Usain Bolt dels endarreriments”, havia rodat 30 vegades més metratge del que finalment va tenir la pel·lícula i va estar retallant i editant gairebé fins a la data final d’entrega per al festival. L’esforç no va ser en va: la pel·lícula el va catapultar internacionalment; Tony Leung, el seu protagonista, es va endur el premi a la millor interpretació masculina, i la cinta va guanyar el Gran Premi tècnic. Wong Kar-wai va passar de ser un cineasta amb pedigrí als festivals -va guanyar el premi al millor director a Canes el 1997 amb Tots contents (Happy together) - a ser admirat per espectadors d’arreu del món.

'Chungking express'

Passats vint anys de la seva estrena (a Espanya va arribar el 2001), la història dels veïns que desitgen estimar-se però no s’hi atreveixen torna a cobrar vida amb una restauració en 4K, que ha comptat amb la supervisió estricta del director i que serà a la cartellera almenys fins a finals de gener. Desitjant estimar no és l’única de les seves pel·lícules que es pot recuperar aquests dies als cinemes de Catalunya. Avalon, la distribuïdora que té els drets dels films a l’estat espanyol, ha reestrenat sis títols més, una autèntica retrospectiva que permet fer una immersió total en un univers únic de colors suggerents, amors suspesos en el temps i passions mai materialitzades.

Tot i que va néixer a Xangai, Wong Kar-wai està considerat un dels màxims exponents del cinema de Hong Kong, on es va traslladar amb la seva família quan tenia cinc anys fugint de la Revolució Cultural xinesa. La seva filmografia és fruit de la col·lisió d’influències occidentals i asiàtiques que es va viure a Hong Kong durant tots els anys que va estar sota control anglès i amb unes relacions distants amb la Xina. Les llibertats polítiques i econòmiques de què gaudia el territori van ser caldo de cultiu per a una indústria cinematogràfica que va arribar a convertir-se en la tercera potència mundial després de Bollywood i Hollywood. Wong Kar-wai, que es va formar com a dissenyador gràfic, és un dels membres més alternatius d’una generació coneguda com la Segona Onada del cinema de Hong Kong, un grup de directors formats en la televisió i la publicitat.

L’home que odia els guions

Wong Kar-wai va començar la seva carrera com a guionista de telenovel·les i sèries però té al·lèrgia als guions. La majoria de les seves pel·lícules les comença a rodar quan el guió encara no està acabat i les construeix a la sala d’edició. “Jo era guionista abans de fer les meves pròpies pel·lícules i odio escriure. Fer un guió i després rodar-lo és realment avorrit, perquè t’has d’imaginar tots els detalls al cap i després escriure’ls, ho odio”, ha confessat en més d’una ocasió el director, sempre protegit per les seves característiques ulleres de sol fosques, un complement que ell considera la seva “roba de feina”. Segons la seva opinió, les històries es construeixen escena a escena de manera orgànica, és a dir, una porta a l’altra i moltes vegades no té sentit anar amb idees preconcebudes. És, a més, un devorador de referències culturals que d’alguna manera o altra sempre acaben formant part dels seus complexos microcosmos: des de la literatura d’arts marcials, passant pel boom literari llatinoamericà i Manuel Puig, fins a la música de Nat King Cole que escoltava la seva mare quan ell era petit o cançons pop com Take my breath away, de Berlin, o Dreams, de The Cranberries.

'Tots contents'

El seu sistema de treball erràtic pot fer tornar boig a qualsevol. Els seus actors, alguns dels quals són indeslligables de la seva filmografia, com Tony Leung o Maggie Cheung, protagonistes de Desitjant estimar, s’han hagut d’acostumar a rebre només algunes indicacions els dies de rodatge i a un ambient de treball extenuant que ha desencadenat problemes en més d’una ocasió, com, per exemple, en el rodatge de Tots contents a l’Argentina.

“Si tenen el guió, que seria el normal, els actors es poden preparar, però això no vol dir que sigui bo per a alguns d’ells. En determinats moments, arribar-hi sense cap mena de preparació pot tenir resultats meravellosos. Tots ells són bons actors i actrius i, a vegades, una petita sorpresa pot ser bona per a ells”, argumenta. Segons explica Enric Galcerán, responsable de CineAsia, entitat dedicada a la difusió de la cinematografia asiàtica que s’ha encarregat de les activitats relacionades amb la reestrena de la filmografia de Wong Kar-wai, el director treballa amb “tractaments de vint pàgines o encara menys”. “Quan és el dia del rodatge, arriba al set hores abans i comença a canviar coses i els dona les pàgines als actors. Moltes vegades saben els diàlegs però no com evolucionen els seus personatges”, explica Galcerán, que assegura que al cap del director una única pel·lícula té infinites possibilitats i que moltes vegades han sigut els festivals, com ara el de Canes, els que l’han obligat a acabar una pel·lícula. “Podria haver estat rodant Desitjant estimar tota la vida, per això necessitava la data límit de Canes”, confessava en la presentació de la pel·lícula el director. Wong Kar-wai va dedicar 15 mesos a filmar escenes de la pel·lícula i defensa la teoria de construir les històries en el moment, encara que això impliqui acabar amb els nervis dels seus tècnics o que els actors se sentin totalment desorientats. Maggie Cheung ha explicat en més d’una ocasió que els primers sis mesos de rodatge de Desitjant estimar van ser una autèntica tortura perquè la majoria de vegades no sabia què estava fent ni què li passava al seu personatge.

'Chungking express'
'Àngels caiguts'

Aquesta manera de treballar, una mica etèria i que ell compara amb viatjar en un tren, es reflecteix en les seves pel·lícules, que difícilment segueixen una linealitat, i en l’evolució de la idea inicial fins al resultat final. Desitjant estimar és el resultat d’un projecte anterior titulat Summer in Beijing que havia d’explicar la història de dos enamorats i expatriats de Hong Kong que es trobaven a la plaça de Tiananmen. Amb bona part de la feina de localització ja feta i alguns pòsters comercials ja impresos, les autoritats xineses van denegar el permís de rodatge a Wong Kar-wai precisament perquè la pel·lícula no comptava amb un guió (i també perquè implicava rodar en un dels símbols de la Xina). El director va haver de repensar la seva idea inicial i va començar a gestar Three stories about food, una pel·lícula que volia mostrar tres períodes històrics diferents de Hong Kong i com els papers d’homes i dones havien canviat a través del menjar. Desitjant estimar és, de fet, l’única de les tres històries d’aquell projecte que va sobreviure i va passar de ser un segment de 30 minuts a convertir-se en un llargmetratge. No és la primera vegada que Wong Kar-wai ha reutilitzat idees: la història de My blueberry nights, la seva primera i única incursió nord-americana, protagonitzada per Jude Law i Norah Jones, sorgeix d’una trama descartada de la pel·lícula protagonitzada per Maggie Cheung i Tony Leung, mentre que 2046 la va rodar en paral·lel a Desitjant estimar (una experiència totalment desequilibrant, segons ha confessat). La filmografia de Wong és un joc de matrioixques en què les pel·lícules “parlen entre elles”.

Amor, menjar i… rellotges

Desitjant estimar és recordada com la història d’amor no consumada de dos veïns units per la infidelitat dels seus respectius cònjuges, però el seu punt de partida era més terrenal. La pel·lícula era, en el seu inici, una declaració d’amor al menjar i els estris que s’utilitzaven a les cuines de Hong Kong quan el director era petit. “Volia explicar alguna cosa sobre el bullidor d’arròs. Algunes invencions dels anys 60 van canviar la nostra manera de viure i el bullidor d’arròs n’és una. En la pel·lícula, la dona de l’heroi era una escriptora molt talentosa i volia treballar, però en aquella època havies d’estar a casa, cuidar la família i cuinar, cosa que consumeix molt de temps. Al principi de tot, ell descobreix que el veí és un comerciant que ven bullidors d’arròs, així que intenta aconseguir-ne un per a la seva dona i ella comença a treballar”, recordava el director en una xerrada al MoMA de Nova York sobre el plantejament inicial de la pel·lícula. A Desitjant estimar la sensualitat amara totes les accions dels protagonistes, encara que siguin tan trivials com anar a comprar fideus instantanis, que van ser el segon element en el qual va pensar Wonk Kar-wai quan va començar a donar forma a la història. És un vals -el ritme que marca la seva peça musical principal, el tema de Yumeji- que es balla amb les contínues anades i vingudes de la protagonista a comprar fideus, un passeig durant el qual es troba amb el seu veí i que és una imatge que ja forma part de la història del cinema, tal com assenyala Ivan Pintor, professor de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.

'Desitjant estimar'

Els anys que mostra Desitjant estimar són els que corresponen a la infància de Wong Kar-wai a Hong Kong després de la seva arribada des de Xangai, el 1963. La infantesa del director va transcórrer estretament lligada a la comunitat de Xangai existent a la colònia, gent que vivia molt agrupada amb la intenció de mantenir les seves senyes d’identitat en una terra on parlaven una llengua diferent (a Xangai es parla el mandarí, mentre que a Hong Kong el cantonès). Els membres d’aquesta comunitat de classe mitjana es van acostumar a portar una convivència molt estreta, amb diverses famílies vivint sota un mateix sostre, en habitacions molt petites i amb multitud de veïns xafardejant els uns sobre els altres. Un ambient en què l’aparença és fonamental per poder sobreviure a l’atenta mirada dels veïns i on la relació amb els habitants de Hong Kong no era habitual. “És una pel·lícula sobre rumors”, ha explicat el director.

“És una pel·lícula que entronca amb els melodrames clàssics de Douglas Sirk i Leo McCarey i que té elements realment bells i sensorials, com el menjar, els gestos que fan, la lluita constant de no tocar-se o no trobar-se”, explica Ivan Pintor. “Hi ha en tota la filmografia de Wong Kar-wai una conjugalitat estranya en què les relacions de parella mai s’acaben de realitzar”, explica el professor, que assenyala que, en essència, és la història d’un triangle amorós en què s’ha deixat un dels vèrtexs -les respectives parelles- fora de camp.

El títol original de la pel·lícula, Fa yeung nin wa, significa “el temps de les flors” i al·ludeix a un moment molt determinat de l’any. El temps, que fixa els records, és un altre dels leitmotivs de la filmografia de Wong Kar-wai. Els rellotges, un símbol gràfic del pas del temps, es multipliquen a les seves pel·lícules -fan acte de presència a Desitjant estimar, però també a Chungking Express o Days of being wild - i en molts casos són el mateix d’una cinta a l’altra: el director d’art William Chang, que treballa amb el realitzador des del principi, els guarda tots i els fa reaparèixer en els moments més insospitats.

Un fan anomenat Quentin Tarantino

Si Desitjant estimar atrapa el Hong Kong de la seva infància, Chungking Express (1994) mostra la seva pulsió durant els anys 90 amb dues històries que són la cara nocturna i diürna de la ciutat. Wong Kar-wai va concebre i rodar la pel·lícula durant un període de pausa del seu anterior projecte, l’èpica Ashes of time, una cinta que bussejava en el gènere clàssic de les arts marcials a la qual va dedicar dos anys i que el tenia esgotat. Chungking Express, amb una primera part de thriller i una més propera a la comèdia romàntica, és el rodatge més curt de la carrera de Wong Kar-wai: sis setmanes i dues localitzacions. El resultat és un conte pop.

La vivacitat i l’espontaneïtat de Chungking Express la col·loca als antípodes de Desitjant estimar, on tot sembla calculat al mil·límetre. Totes dues, però, comparteixen l’orgull de ser les dues cintes que han aconseguit que més gent s’interessés pel cinema de Wong Kar-wai. Si Chungking Express ha assolit l’estatus de pel·lícula de culte és, en part, gràcies a Quentin Tarantino, admirador confés del director de Hong Kong i un dels responsables que la cinta s’estrenés als Estats Units. “M’encanten les pel·lícules romàntiques i aquesta té un gust de comèdia romàntica que es combina amb un Hong Kong boig i frenètic”, explicava en una sessió dedicada a Wong Kar-wai el director de Pulp fiction. Tarantino confessava que la primera vegada que va veure la pel·lícula va començar a plorar: “Només per la felicitat que una pel·lícula em pogués agradar tant”.

'Days of being wild'

El director de Maleïts malparits no és l’únic que porta anys rendit als peus de Wong Kar-wai. Sofia Coppola el va incloure en els seus agraïments quan va recollir l’Oscar al millor guió per Lost in translation -també va mencionar Michelangelo Antonioni, alhora un dels referents de Wong Kar-wai- i Ang Lee ha reconegut sentir una enveja sana d’ell. “Vull fer aquestes coses tan guais que fa ell. Per què no les puc fer jo? Rodar amb grans estrelles i sense un guió, o rodar durant setmanes, mesos i anys i decidir que no vull utilitzar res i tornar a començar”, deia en to de broma Lee en una presentació al Museum of the Moving Image de Nova York. El director de Taiwan va descobrir Wong Kar-wai amb Days of being wild, una altra història d’amors desgraciats que defineix com una experiència gairebé opiàcia. “Crec que ens atrapa perquè ens fa entrar en un estat místic i romàntic que estimula els nostres sentiments i la nostra imaginació”, explicava.

Les sensacions que va experimentar Ang Lee quan va veure per primer cop una pel·lícula de Wong Kar-wai les estan sentint ara molts dels espectadors que estan aprofitant la restrospectiva per descobrir el director. “Una cosa que ens està sorprenent és l’edat mitjana de l’espectador, que està sent bastant jove tenint en compte l’edat dels espectadors que anaven als cines abans de la pandèmia. Amb aquest univers de Wong Kar-wai s’està rejovenint el públic”, assegura Enrique Costa, responsable d’Avalon, que marca que els espectadors que s’han animat a recuperar les pel·lícules estan al voltant dels 30 anys. Una nova generació de fans que estaran preparats per rebre amb els braços oberts el director, que des del 2013, quan va estrenar The Grandmaster, està retirat de la primera línia. La cita serà amb Blossoms Shanghai, la seva primera sèrie, de la qual ja tenim pòster oficial, tot i que amb Wong Kar-wai no se sap mai.

'Tots contents'
'Desitjant estimar'
'2046'
Christopher Doyle, els ulls de Wong Kar Wai

Uns dels elements més destacats de la filmografia de Wong Kar Wai són les atmosferes que aconsegueix crear a través de la imatge, un mèrit en què ha jugat un paper Christopher Doyle, el director de fotografia de set de les seves pel·lícules. Nascut a Austràlia però resident a Hong Kong des de fa anys, Doyle ha explicat en més d'una ocasió que tria els projectes en els quals treballa segons la gent que hi ha implicada. "Per bé o per mal, les persones amb les quals treballo són, en primer lloc, amics. La prioritat per a Wong Kar Wai i per a mi sempre és «Ho podem fer millor?»", explica. "La meva introducció a Wong Kar Wai no va ser a través del guió, va ser sempre a través de la imatge. La primera persona que va contactar amb mi va ser el director de producció, William Chang, sempre està observant, creant imatges, vestuari i textures", diu Doyle. "Crec que les nostres pel·lícules no són concepte, espero que siguin orgàniques i per això perduraran".


stats