“Pere Dot va dedicar tota la vida a les roses, va fer una gran tasca i va ser un pioner en la investigació, un dels grans creadors del món pel que fa a noves varietats”. Ho diu Jaume Garcia, vicepresident de l’Associació d’Amics de les Roses de Sant Feliu, una entitat que lluita per mantenir viu el llegat d’aquest roserista i per reivindicar la importància de la seva figura, que amb el pas del temps ha anat quedant diluïda. Pere Dot va néixer el 1885 a la finca de Torreblanca, avui al terme municipal de Sant Just Desvern, però va viure tota la vida a Sant Feliu de Llobregat. El seu pare era un horticultor especialitzat en arbres fruiters que treballava en aquesta finca propietat dels marquesos de Monistrol. El Pere es va criar envoltat d’arbres i de plantes i es va contagiar de la passió del pare. Per això va decidir seguir els seus passos com a horticultor. Però ben aviat es va adonar que les roses eren la seva gran passió i que s’hi volia dedicar exclusivament.

“Al seu pare allò no li va agradar gens. Li va dir que no tenia sentit ni cap futur. Però en Pere no estava disposat a renunciar-hi i aquella decisió va suposar un fort enfrontament entre pare i fill”, explica Garcia. De fet, J.H. Nicholas, director tècnic de l’empresa de roses nord-americana Jackson and Perkins i directiu de l’American Rose Society, recull al seu llibre A rose odyssey aquesta anècdota. Nicholas explica que el pare de Pere Dot li va dir: “Pere, no perdis el temps experimentant amb roses”. Considerava que dedicar-s’hi exclusivament no tenia cap sentit. Però el Pere no va seguir el seu consell i, malgrat l’oposició del pare, va començar una carrera que estaria plena d’èxits i que amb el temps el progenitor acabaria acceptant.

El 1923 Pere Dot va presentar les seves tres primeres varietats de rosa: Margarita Riera, Francesc Cobera i O. Junyent. I el 1924 va participar amb aquests tres exemplars en el concurs de Bagatelle, animat per J.C.N. Forestier, director de parcs i jardins de París, on se celebrava el concurs. Forestier feia temps que havia conegut la feina de Dot i fins i tot l’havia visitat a Sant Feliu per veure les seves primeres roses, i va ser ell qui el va animar a participar en el prestigiós concurs parisenc. Dot hi va guanyar el seu primer guardó amb la rosa Margarita Riera, una pernetiana de color salmó, una varietat que es va perdre i que no s’ha pogut recuperar. Aquí va començar una llarga i reeixida carrera internacional amb més de 60 premis, que van convertir Dot en un referent a tot el món pel que fa als híbrids de roses.

El 1928 va organitzar la primera exposició de roses a Sant Feliu de Llobregat amb algunes de les seves varietats i d’altres que tenia al viver de l’Ateneu Santfeliuenc. “Dot era molt experimentador, li agradava provar i descobrir”, explica Garcia, que també destaca que era molt meticulós amb la seva feina. “Va deixar un escrit, als anys 20, on explica tota la seva estratègia de treball, la manera com ho farà, quins són els seus objectius, i deixa molt clar què falta, què cal modificar i marca les tipologies de roses que vol crear. Era una manera de treballar molt meticulosa”, descriu Garcia. I així, Dot va anar aconseguint tot el que es proposava amb gran èxit i reconeixement, fins que va arribar la Guerra Civil. “Va ser un cop duríssim per a la seva feina”.

Durant els anys de la guerra i després, amb el començament de la Segona Guerra Mundial, es va aturar tot, la vida i la societat no estaven per a res més i va costar molts anys reprendre la feina que s’havia fet als anys 20 i al principi dels 30. Però de mica en mica van començar a revifar activitats “inofensives”, com el cultiu de roses, que el règim veia amb bons ulls perquè donaven prestigi internacional, i es van tornar a organitzar concursos i exposicions.

Pere Dot va poder tornar a treballar i comercialitzar varietats amb èxit, com abans. Un dels camps d’investigació en què més va destacar el roserista català va ser en la creació de roses en miniatura. Un dels seus èxits mundials més reconeguts, de fet, van ser els seus treballs en aquest camp, en què va començar a experimentar als anys 30. Després de la Guerra Civil va presentar la seva gran troballa, una rosa anomenada Estrellita de Oro, que als EUA van batejar com a Baby Gold Star. Era una rosa de color groc, molt petita, de 9 a 16 pètals, que floria en petits poms al llarg de la temporada. Dot va presentar la rosa al concurs de Bagatelle del 1941, on va guanyar un certificat especial. Però era el pitjor moment per presentar aquella descoberta.

Amb una Espanya destrossada pels estralls de la Guerra Civil i el món a les portes de la Segona Guerra Mundial, la petita rosa no va obtenir tot el ressò que segurament mereixia. Tot i això, va obrir les portes a Dot perquè continués treballant en aquest camp, on posteriorment va sumar més èxits. No va ser fins al 1947 que Anglaterra va tornar a organitzar el Chelsea Flower Show, on Dot va tornar a exhibir les seves roses en miniatura, molt apreciades en aquell país. Pere Dot va encomanar la seva passió per les roses als seus dos fills, Simó i Marí, que van continuar la feina del pare creant-ne noves varietats, l’un amb una empresa a Cervelló i l’altre a Vilafranca.

Tot i això, l’empresa de Vilafranca va tancar fa una vintena d’anys i avui el llegat comercial de Pere Dot es manté viu a Horticultura Dot, a la Palma de Cervelló, on treballa Pere Dot Fàbregas, l’últim net de Pere Dot, fill de Marí, que avui té 66 anys. “Recordo l’avi sempre envoltat de roses”, recorda. “Quan tornava de l’escola de seguida anava a veure l’avi, i des de petit em va encomanar aquesta passió per les flors i les roses en particular: per això també m’hi he dedicat”. “L’avi i el pare em van ensenyar moltes coses i, de fet, la manera com fem els rosers és exactament igual a com ho feia el meu avi, perquè nosaltres seguim un sistema que tarda tres anys i mig, tal com ells ens ho van ensenyar”, diu. Però ara reconeix que cap dels seus fills vol mantenir el negoci i que, per tant, en un futur no gaire llunyà “caldrà tancar la paradeta” i posar punt final al llegat de molts anys de la família Dot. “Els joves no en volen saber res, de roses”, diu mig rient. “És una feina molt dura, has d’estar pendent del temps, sempre amb molts maldecaps i pocs guanys. A la gent jove això no li interessa”.

Tot i això, encara continua treballant a la recerca de noves varietats, una de les passions del seu avi, i s’enorgulleix d’haver creat algunes roses tan especials com la que l’Associació de Sant Feliu va dedicar al president Pasqual Maragall. Quan Roses Dot tanqui les portes s’acabaran aquests experiments que Pere Dot va començar, ara fa molts anys, molt a prop d’aquí i amb la mateixa voluntat d’investigació i de diversió que ha empès, fins ara, el seu net.