El poble més dolç de Catalunya, en perill d'extinció

El PerellóJa la mitologia egípcia explicava que quan Ra, el déu Sol, plorava, vessava del seu llagrimal abelles que al caure de la galta i arribar a la terra dels mortals es convertien en missatgeres reials. Anys més tard, Aristòtil estudiaria les abelles en els seus llibres i Virgili escriuria sobre elles a l'Eneida; i ara, després de tants anys de coexistència i admiració, ens hem cregut amb la potestat de pensar que podem subsistir sense la seva increïble feina. Segons el Programa de Nacions Unides pel Medi Ambient les abelles són les pol·linitzadores principals del 70% dels cultius que proporcionen el 90% de l'alimentació mundial. Però des de fa anys la seva població s'està reduint dràsticament, fins al punt que en algunes zones han arribat a desaparèixer més de la meitat.

La capital de la mel

Al Perelló fa temps que veuen minvar la població d'aquests petits insectes, que han fet que es conegués aquesta localitat del Baix Ebre com a la Capital de la Mel. Hi ha motius de sobres si tenim en compte que el 40% de la mel de Catalunya es produeix en aquest poble de menys de 3.000 habitants. Des de fa segles que l'apicultura està lligada al Perelló, i les noves generacions no són una excepció, molts dels joves de la zona decideixen obrir-se camí com a joves apicultors i d’altres opten per continuar el negoci familiar.

Un exemple és la Mercè Albiol, que amb vint-i-dos anys es dedica juntament amb el seu pare a cuidar les gairebé 1.000 arnes que tenen distribuïdes pel Perelló i per altres territoris de Catalunya. Explica que tot i que les rutines de treball no han canviat gaire, sí que ho ha fet la dependència dels tractaments per prevenir malalties de les abelles i la incertesa de no poder preveure les floracions, essencials per a la producció de mel. Són circumstàncies que qüestionen el futur d’una tècnica amb milers d’anys d’història, i també el paper dels joves que malden perquè no desaparegui un negoci i una tradició de cada vegada més difícil subsistència.

Com passa en molts altres àmbits, les diferents problemàtiques de l'apicultura estan estretament interrelacionades, però en tot hi ha un element comú: la crisi climàtica. La inestabilitat de les pluges i la tendència als temporals extrems fan gairebé impossible preveure quan florirà la vegetació i, per tant, dificulten molt organitzar la transhumància, una tècnica centenària que consisteix en anar movent les caixes d'abelles al llarg del territori seguint la floració de plantes com el romaní, la farigola o la flor del taronger, entre d’altres. De fet, el catedràtic de geografia física de la Universitat de Barcelona, Javier Martín-Vide, ja fa anys que alerta sobre la tendència a la baixa de la fauna i la flora d’alta muntanya i la consegüent aridificació del territori català a causa de les altes temperatures i la baixa pluviometria.

A més de la dificultat per alimentar-se del pol·len de les flors, l’existència dels grans monocultius i l’ús abusiu de pesticides també contribueixen a la desnutrició d’aquests petits insectes, cosa que acaba repercutint directament en la producció de mel. Per a la Mercè, un altre element que dificulta la seva feina d'apicultora és l’augment de malalties agreujades per la desnutrició. “Abans també hi havia una mica de varroa, un àcar que afecta el sistema immunitari de les larves i abelles i que fa augmentar la seva mortalitat, però llavors amb una dosi de tractament podies aguantar tot l’any. En canvi, ara s’han tornat resistents als medicaments i has d’invertir molts diners per prevenir les malalties”. Una de les solucions que hi veu seria invertir en recerca per trobar alguna medicina que s’adapti a la realitat actual.

Una nova estratègia

Però mentre això no arriba, s’ha desenvolupat una nova estratègia per intentar mitigar els impactes ambientals i econòmics. Es tracta d’una selecció genètica per a la recuperació de les caixes que han perdut l’abella reina. Vindria a ser una mena de gestació assistida de les abelles. Aquesta és la feina de Tomàs Dàvila, un jove perellonenc que ha decidit crear la seva pròpia empresa en el món de l’apicultura. A més, aquest sistema també permet solucionar altres problemes, com l’agressivitat de les abelles, creixent per la inestabilitat climàtica, i també seleccionar-les segons la productivitat. “Una vegada les abelles reines han post i han estat fecundades, amb un precís mètode d’extracció s’agafa la larva i es col·loca en una nova caixa, on naixerà una abella reina”, explica Tomàs. D’aquesta manera els apicultors no perden temps de producció de mel dels apiaris que s’hagin quedat sense abella reina, imprescindibles per a l’organització jeràrquica d’aquesta família d’insectes.

Qui ha viscut de primera mà els canvis en el món de les abelles és l’empresa Mel Muria, fundada el 1810 al poble del Perelló i encarregada de la producció de més del 25% de mel de tot Catalunya. Jordi Muria, vestit d’abeller sota un sol de justícia, afirma que tot i el gran volum empresarial, també es veuen afectats per l’actual situació. “És el que hem fet tota la vida i seguirem fent, però la veritat és que trobem a faltar algunes ajudes de l’administració. Per exemple, la pagesia, com és normal, té unes ajudes si la collita es veu afectada per situacions meteorològiques com les pedregades, mentre que nosaltres, tot i dependre directament de la floració, no ens hi podem acollir perquè no tenim la mateixa categoria d’agricultors que ells”.

Per fer front a aquestes situacions, juntament amb la baixada de producció general de les abelles, s’han vist obligats a augmentar considerablement el nombre d’apiaris, però, tot i així, no s’arriba al rendiment que hi havia fa 12 anys. Per aquest motiu es tem que el preu de la mel i els seus derivats acabi augmentant per compensar els costos de producció, fins al punt que s’hagi de considerar un producte de luxe. Aquesta situació no només afectaria la mel, sinó també el pol·len i la cera, utilitzada en fàrmacs i cosmètics.

I és que al final la gràcia de l’harmonia no és compensar els dèficits augmentant certes parts, com seria el cas dels grans camps de monocultius o la nostra fam de consum fora límits, sinó més aviat l'equilibri que suposa entendre que cada cosa, per petita que sigui, necessita el seu espai. Un espai que en el cas de les abelles s’ha vist colpejat, cosa que fa difícil aplicar el que l’ideari teòric d’una agricultura utòpica pregonava per a les noves generacions treballadores del camp. Però, de fet, si s’ha arribat a aquesta complicada situació de l’apicultura i, en especial, del futur dels joves apicultors, és per no haver escoltat el que fa anys que es clama, les llàgrimes vessades per Ra, les paraules escrites per Aristòtil i Virgili i el silenci que deixa en els nostres camps les abelles que ja no volen.