L’any 2019 vaig veure el perfil d’un home en una aplicació de cites tan ple de noms que no sabia què volien dir, que vaig fer-li un “m’agrada” pensant que si quedàvem i no quadràvem com a mínim em podria explicar què significava aquell reguitzell de termes sobre relacions. Ara em moc en un entorn de no monogàmia i tot i que només han passat cinc anys, ja no som quatre gats els que vivim relacions que no corresponen al model tradicional. 

Hi ha el poliamor. Aquells que són capaços d’enamorar-se de més d’una persona a nivell romàntic i estableixen relacions en situació d’igualtat o marcant una jerarquia. Hi ha l’ambient lliberal, les persones que viuen el sexe de manera no exclusiva. Aquí hi entren persones soles i que tenen trobades amb una persona cada vegada o també practiquen el sexe en grup, i també parelles que tenen una relació oberta i a banda de jugar junts també ho fan per separat. En l’ambient lliberal també hi ha els swingers, parelles que es relacionen sexualment sobretot amb altres parelles, però que sempre ho fan tot plegats. Hi ha qui es considera poliamorós en afecte i lliberal en el sexe. Hi ha l’anarquia relacional: qui considera que totes les seves relacions afectives (d’amistat, familiars, sexoafectives i romàntiques) tenen el mateix grau d’importància. També hi ha qui es nega a etiquetar el que viu i senzillament parla d’estar en l’espai openmind, obert de ment. I hi ha qui es mareja llegint aquest paràgraf. I és natural perquè el que està passant és que ara les persones establim relacions d’una manera diferent des d’una llibertat que pot sobtar a més d’un. 

De tot plegat a mi el que m’interessa és posar el focus en una paraula que vaig buscar per definir allò que tants anomenen d’una manera casposíssima follamic. Odio aquesta paraula. L’odio perquè implica un utilitarisme que no es correspon a la realitat. Perquè és freda i vulgar. Infantil. Jo sempre utilitzo la paraula vincle. Perquè amb aquella persona hi ha una connexió profunda i madura i també intimitat sexual, però tampoc és una relació de parella perquè no hi ha enamorament. 

I, finalment, reivindico que no tinguem por de la paraula parella. Molta gent del meu voltant la rebutja perquè encara que es volen enamorar pensen que en fer-ho hauran de tornar al model tradicional: una relació tancada pel que fa a sexe, i viure i fer-ho tot junts. Fins i tot gent que vol una relació tancada respecte al sexe fuig de la paraula perquè la cotilla de ser un binomi indivisible els ofega. Una parella ara ja no té per què significar tot això. I pot incloure aquest espai de no monogàmia i triar viure junts o separats deixant sempre prou espai personal per a tothom. O no incloure-ho i que cadascú decideixi viure a casa seva i no fer-ho tot junts. Reapropiem-nos del nom i donem-li nous matisos i sentits perquè així esquerdarem el mite de l’amor romàntic, i això ja és més interessant. De fet… a cagar a la via amb l’amor romàntic. I visca la vida!