Porto Alegre, de la utopia social a la utopia tecnològica

Porto Alegre (Brasil)Des de la sala d'esbarjo de l'últim pis de l'Instituto Caldeira, un hub tecnològic del barri de Navagantes, al Quarto Distrito de Porto Alegre (Brasil), el paisatge que es veu a través dels seus finestrals de pavès recorda molt al del Poble Nou de Barcelona de fa trenta o quaranta anys. Antigues naus industrials en procés de remodelació per abraçar la utopia tecnològica del segle XXI, definida per conceptes com empreses emergents, intel·ligència artificial o economia digital.

Un quart de segle després d'haver liderat el Fòrum Social Mundial (FSM), una altra utopia, en aquell cas antineoliberal, la capital de Rio Grande do Sul (RGdS) sembla haver trobat un nou horitzó gràcies a un clima de col·laboració entre agents polítics, econòmics, empresarials, acadèmics i moviments socials. L'entesa podria negar el que acapara bona part dels grans titulars internacionals quan fan referència al país: que el Brasil està irreconciliablement trencat entre lulistes i bolsonaristes. ¿És cert? ¿Fins a quin punt aquest ambient de col·laboració publico-privada pot contribuir a esmenar desigualtats estructurals que el FSM també anhelava corregir? I sobretot, ¿ha substituït Porto Alegre (POA) la fracassada utopia d'esquerres de gener del 2001 per la nova panacea del segle XXI? ¿Els xips i la intel·ligència artificial no poden acabar sent, més que una utopia, un malson?

Més enllà de la semblança barcelonina, Caldeira –una entitat privada però sense afany de lucre– té punts de contactes objectius amb la capital catalana. En part, el projecte es va "inspirar" en la transformació del districte 22@ i les zones d'innovació de Barcelona, comenta Josep Miquel Piqué, president executiu de La Salle Technova, i exconseller delegat del 22@Barcelona i exdirector de l’Oficina de Creixement Econòmic de l’Ajuntament a mitjans de la dècada anterior. Piqué viatja un parell de vegades a l'any a Porto Alegre per col·laborar amb el hub i altres centres acadèmics i d'investigació de RGdS, per avaluar projectes, compartir experiències i generar sinergies.

En un futur a mitjà termini, l'Instituto Caldeira vol expandir-se fins als 22.000 metres quadrats. Ho farà estenent-se com una taca d'oli en uns terrenys abans fabrils a la barriada de Navegantes. L'objectiu és capgirar-la, dinamitzar-la i bastir-hi un dels motors de desenvolupament de la ciutat i l'estat: l'aposta tecnològica i l'economia digital són l'ideari al centre de la sala de màquines. Les dues enormes caldeires (calderes) d'on el hub pren el nom, importades d'Escòcia al segle XX, abans cremaven carbó i produïen vapor per a les filatures A.J. Renner. Ara Caldeira hi crema talent per crear-ne més i, amb ell, innovació.

Hi ha dificultats, és clar! Els promotors darrere d'aquests projectes admeten que la ciutat i l'estat són "el sud del Sud Global". Ho diu Rafael Prikladnicki, president de l'agència de desenvolupament Invest.RS, l'organisme que té el repte de situar Porto Alegre (POA) i RGdS en un mapa global cada cop més competitiu. La fórmula, apunta, és la suma de "persones, comunitat i col·laboració". El que està passant només és possible gràcies a "l'alineament del sector públic, el privat i la comunitat", rebla.

Lisboa és l'única capital d'Europa –un nord sense nord, darrerament– unida a Porto Alegre amb un vol directe. Onze hores interminables fins al sud del Sud Global, un país molt allunyat de les imatges més tòpiques del Brasil. POA potser pateix de no ser ni Rio, ni Sao Paulo ni Buenos Aires, i de trobar-se una mica diluït entremig d'aquests tres enormes pols econòmics, vitals i culturals de l'Amèrica Llatina.

Però potser no li cal ser més del que és. Potser només cal que demostri al món que "aquí està passant una cosa increïble", diu Pedro Valério, el director executiu de l'Instituto Caldeira. "Vas a Londres, a Europa, a l’Orient Mitjà, a l’Àsia i gairebé ningú no parla d’Amèrica Llatina. Però aquí creiem que podem canviar el món; estimem profundament el que estem fent". Correcció: d'Amèrica Llatina sí que se'n parla. Però és de Milei, Maduro, etcètera, i de com Donald Trump ha aixecat una vegada més la bandera de la doctrina Monroe.

El relat des de Caldeira és ben diferent. I hi parlen a tort i a dret. I promouen xerrades sobre tecnologia, sostenibilitat, canvi climàtic, i duen a terme estratègies de desenvolupament local, regional i global a través, però no només, de la Semana Caldeira, la punta de l'iceberg d'una ambició enorme. Per constatar tot plegat, aquest periodista hi va ser convidat a primers d'octubre juntament amb un grup de col·legues de la Foreign Press Association de Londres.

Uns primers precedents?

Com ja s'ha apuntat, no és la primera vegada que Porto Alegre ha cregut que podia canviar el món, i no només el futbol o el Barça, en aquest cas de la mà de Ronaldinho Gaúcho, nascut a la capital riograndense. Per almenys un parell de generacions, inclosa la d'aquest cronista, la ciutat s'associa al ja esmentat intent de "globalització alternativa" que va ser el Fòrum Social Mundial. La primera trobada es va celebrar la darrera setmana de gener del 2001 –fa just un quart de segle– com a Nèmesis del poder econòmic de Davos. Aleshores, les elits mundials cavalcaven sobre el dogma de fe de la desregulació d'uns mercats "més atents als interessos financers que al benestar de la gent”, en paraules del Nobel d'economia Joseph Stiglitz. La socialdemocràcia s'allitava sense rubor amb el neoliberalisme i creia que en sortiria indemne. La crisi del 2008 va posar les coses a lloc. D'aquella pols, venen aquests fangs. Els epígons presents són, també, els models de governança tecnomedievals i autoritaris que assetgen les democràcies liberals.

El Fòrum Social Mundial de Porto Alegre no sorgia del no res. Hi havia llavors anteriors. Per exemple, els pressupostos participatius de l'ajuntament de la ciutat quan va ser encapçalat per l'alcalde Tarso Genro (1992-96), advocat laboralista vinculat al Partit dels Treballadors. A finals d'octubre del 1998, en una trobada a Barcelona, Genro comentava amb aquest periodista que, en aquella època, "a la ciutat hi havia una mena de règim assembleari, perquè [els pressupostos participatius eren el resultat] de la combinació de les institucions democràtiques representatives més els consells professionals, els barris, sindicats, que formaven el que podríem dir una cambra directa assembleària". Porto Alegre pactava amb si mateixa. Vint-i-cinc anys després, ho continua fent. La conjuntura social, política, econòmica i tecnològica és molt diferent, és clar.

Aquells moviments socials, ONGs i col·lectius d'activistes d'esquerres volien pensar formes més justes d’organitzar l’economia i la democràcia. L'FSM s'oferia com a resposta al neoliberalisme i a les grans corporacions, i aspirava a fer-ho a escala global. Pregonaven que, davant del no hi ha opció, un altre món era possible. "Contra el pessimisme de la raó [neoliberal, l'FSM anteposava] l'optimisme de la voluntat", per fer servir la clàssica expressió d'Antonio Gramsci. L'experiment no va reeixir, i potser va causar tanta o més frustració com esperança havia despertat, almenys entre els més ingenus o compromesos. L'FSM va anar esllanguint-se a poc a poc, fins a esdevenir una nota a peu de pàgina de la història de les utopies fracassades encara que necessàries. Com diuen ara a Caldeira, "el més gran risc és no prendre'n cap". El 2001 es van arriscar. Ara també. Però la tecnologia mai no és neutra, ni innocent. Els riscos són evidents. Com es conjuren?

Amb l'aigua al coll

Un any després que l'Instituto s'obrís com a espai físic –inicialment, uns 4.000 metres quadrats–, el 2020 la pandèmia va enviar tothom a casa. La gran hivernació podria haver acabat amb el projecte. Però va passar tot el contrari: la plaga i la necessitat del teletreball va suposar la confirmació que l'aposta tecnològica dels seus impulsors era i seria estratègica els pròxims anys. Caldeira la va redoblar. Però superat l'impacte de la covid, el 2024 va arribar un altre sotrac, tan o més brutal, en aquest cas en forma d'inundacions. I no només es va veure afectat l'Instituto, on encara es veuen per arreu les marques de fins a on va arribar l'aigua: a més de dos metres d'alçada.

Tota la ciutat i pràcticament tot l'estat va patir les conseqüències del més gran desastre natural de la història del Brasil i un dels més greus d'Amèrica Llatina. Entre abril i maig del 2024 uns aiguats sense fi van deixar 185 morts. Més de 81.400 persones van haver de ser acollides en refugis –encara n'hi ha més de 300–. Hi va haver quasi 600.000 desplaçats, 806 ferits i encara hi ha 23 desapareguts. Dos milions de persones –l'estat té una població d'uns 11,2 milions– es van veure afectades d'una manera o una altra. El 95% dels municipis van declarar l'estat d'emergència o de calamitat. Durant setmanes, les aigües també van inundar els baixos i soterranis d’edificis on s’hi guardaven obres d’art i tot tipus de patrimoni, que es van perdre irremeiablement. Centenars de milers de llars van quedar igualment destruïdes. El Diluvi Universal es va repetir a Rio Grande do Sul.

Però ni en aquestes condicions Porto Alegre va poder escapar al seu destí de sud del Sud Global. Analitzats en una mateixa escala de Google Trends, les inundacions provocades pel Katrina (Nova Orleans) el 2005 i les de RGdS mostren magnituds d’interès molt diferents. Les primeres són dominants: cap altre desastre similar del segle XXI ha generat una atenció informativa comparable. En canvi, les inundacions a POA i RGdS registren dades de cerca elevats al Brasil, però el seu impacte mundial és més modest. La comparació revela com l’interès públic es dispara quan un desastre ocupa la centralitat mediàtica internacional –Nova Orleans– i es manté contingut quan els titulars són, sobretot, regionals. Els mitjans, i ara les xarxes, construeixen i destrueixen missatges, per parafrasejar Marshal MacLuhan. La devastació va ser enorme, però. Mai no vista. El Banc Mundial i el Banc Interamericà de Desenvolupament i la Comissió Econòmica per a l'Amèrica Llatina i el Carib van calcular que el desastre va suposar uns 16.000 milions de dòlars en pèrdues econòmiques. Les emocionals de la població, més greus com més vulnerable és, mai es comptabilitzen.

Divuit mesos després de tot allò, la ciutat encara intenta recuperar-se i es prepara per a futurs xocs semblants: les projeccions climàtiques indiquen que el que va passar el 2024 –culminació d'anys de fenòmens climàtics molt severs– podria ser cinc vegades més freqüent i el 20% més intens en anys futurs. En la reconstrucció s'hi ha compromès tothom: l'administració local, estatal i federal, empreses, societat civil, universitats, voluntariat.

La fractura de 'petistes' i 'bolsonaristes'

Una vegada més, en un país que almenys des de fora sembla fracturat entre petistes i bolsonaristes, Rio Grande do Sul i POA es vol obrir pas com una fórmula intermitja possible. A aquesta opció no és alié el governador de l'estat, Eduardo Leite, de 40 anys, reescollit excepcionalment per a un segon mandat i que avalua actualment les seves possibilitats per concórrer com a candidat del seu partit, el PSD, a les eleccions presidencials d'octubre d'aquest 2026. Té una història personal molt destacable i un magnetisme polític que és diamant en brut. "El que vull ajudar a fer és trobar un camí alternatiu entre Lula i Bolsonaro. La polarització tan radical ens està causant molts problemes. Les xarxes socials, sens dubte, l’estan fomentant, però crec que volem i necessitem portar les coses a un terreny molt més pacífic, on els conflictes puguin existir, però sense que cadascú intenti destruir qui és diferent", deia a aquest periodista al seu despatx del palau Piratini, a POA.

La tasca és quasi titànica. Com ho és la reconstrucció de la ciutat i de l'estat. Però, realment és possible el compromís entre els dos pols? ¿És possible que l'experiència de Caldeira i l'anomenat Pacto Alegre (2018), que és a la base de la cooperació que va fer possible l'Institut, tingui una translació política que trenqui la dinàmica present? ¿L'esperit de debat i la utopia que va ser al darrere del FSM, i que va fer de POA un far mundial del pensament social, s’ha transformat, senzillament, en una utopia tecnològica sense ànima o tindrà molt més recorregut?

Carolina Cavalheiro, cap de Desenvolupament de Negoci i Comunitat de l’Instituto, no creu que "Porto Alegre hagi canviat una utopia per una altra”. Però sí reconeix un fil que connecta èpoques molt diferents: "La capacitat d’articular actors diversos al voltant d'un propòsit amb ressonància internacional". Abans això prenia la forma d’un "gran espai de trobada i debat [el Fòrum Social Mundial]", segueix, avui s’expressa "en la creació d’un entorn on el talent tria quedar-se, créixer i innovar, connectant oportunitats, educació, recerca i mercat".

Però de hubs tecnològics n'hi ha a tot arreu, sovint més connectats globalment o amb més o igual finançament i talent que els que han crescut a Porto Alegre. Què aporta, doncs, la ciutat? "La dimensió social", respon Josep Miquel Piqué. "L’ús de la tecnologia per a propòsits socials”. I en posa un exemple: la xarxa de wifi públic instal·lada a la comunitat de Morro de Cruz –un dels racons menys afavorits de la ciutat– per Procempa, l’empresa municipal de tecnologia. "Porto Alegre –continua Piqué– sempre ha tingut present aquesta dimensió; una altra cosa és com l’ha abordat”. Ara ho fa a través de la innovació, després d’un passat de gran "debat social". El 2018, el Pacto Alegre va cristal·litzar en un ecosistema que accelera i afavoreix projectes col·lectius. "La paraula que defineix el moment de la ciutat és col·laboració”, insisteix Pedro Valério.

Piqué hi afegeix que allò que uneix l’esperit actual de la ciutat amb el dels anys del Fòrum és "la capacitat d’acord". "El Pacto Alegre –continua– ha aconseguit unir economia i societat per impulsar projectes comuns de manera pràctica, amb un fort esperit d'acord i diàleg socials. Les empreses el financen, però les universitats en són les líders i actuen com a agents neutres i inclusius, combinant les dimensions econòmica i social". Són les universitats, per tant, les que han de "liderar la necessària reflexió sobre l'impacte de les noves tecnologies". Només amb reflexió ètica i filosòfica sobre els desafiaments presents es podrà consolidar la dimensió social que uneix el Porto Alegre del 2001 amb el del 2026, per més distàncies que els separin. I, en aquest camp, una persona clau podria ser un altre català molt vinculat a la ciutat: el doctor Joaquim Clotet, ex rector de la Pontifícia Universidade Católica do Rio Grande do Sul (PUCRS).