¿Pot Dolly Parton salvar els Estats Units?
La cantant country és un fenomen gairebé inexplicable al seu país perquè aconsegueix reunir un públic heterogeni i tenir fans que ideològicament estan als antípodes
Dolly Parton està de moda i així ho demostren fets com la realització d’una sèrie de podcasts titulada Dolly Parton’s America, guanyadora d’un Peabody Awards el 2020 -alguna cosa així com els Oscars als mitjans de comunicació-, dedicada a explorar a través de nou episodis l’univers dollyà. O l’existència de la minisèrie de Netflix Dolly Parton’s heartstrings. I això per no citar l’èxit de les seves xarxes socials (font inestimable de mems), els homenatges i les aparicions estel·lars als late-nights nord-americans arran de la seva contribució econòmica per finançar la vacuna de Moderna. En els últims anys, però, ha sigut notícia per la seva capacitat d’unir un públic heterogeni i fins i tot contradictori, i per haver adquirit cert aire messiànic. Això queda palès sobretot als Estats Units, on la fractura social és més que evident des del 2016. ¿Però pot Dolly Parton salvar un país sencer?
“La Dolly té una intuïció molt afilada -respon Shima Oliaee, cocreadora de l’aclamada Dolly Parton’s America -, però al final és humana… i aquí és on hi ha la gràcia d’explicar la seva vida i intentar trobar la resposta a la pregunta impossible”.
La pregunta del milió de dòlars és sempre la mateixa: què té Dolly Parton que fascina a tanta gent? ¿Com una cantant de country amb aparença passada de voltes, amb el seu propi parc temàtic, incapaç de mullar-se políticament o d’autodenominar-se feminista, ha esdevingut un ideal d’unió? Comencem pel principi.
‘Coat of many colours’
Nascuda a Locust Ridge (Tennessee) el gener del 1946, Dolly Rebecca Parton va créixer juntament amb els seus onze germans en una modesta cabana a les muntanyes Apalatxes, on la música mai no deixava de sonar, i ben aviat va aprendre a tocar diversos instruments. Coat of many colours és un exemple d’aquesta vida senzilla, on explica com la seva mare li va fer un abric de retalls de colors i com les nenes es reien d’ella a l’escola perquè no tenia diners.
És una etapa que la definiria en molts aspectes, però que sens dubte marcaria la seva veu com a compositora, inspirant-se en les anomenades “balades d’assassinats” o, com ella les denomina, “sad ass songs ” (cançons tristes de collons). “Són cançons esgarrifoses -explica Lydia Hamessley, musicòloga, professora i autora del llibre Unlikely angel. The songs of Dolly Parton-, parlen de morts, abandonament, amor tòxic…” Si volies ser un bon compositor a les muntanyes, havies d’abraonar-te damunt la tradició de les Appalachian ballads i escriure sobre nens que moren i van al cel, homes que ingressen la dona al manicomi per poder quedar-se amb les amants o noies que se suïciden estant embarassades. Dolly Parton mai no va renegar d’aquelles tèrboles arrels, però ja des de ben joveneta va fer un gir radical a l’enfocament. Així, cançons com Down from Dover parlen precisament d’això, però ho fan des del punt de vista de la dona, cosa totalment trencadora en aquell moment. “Són fets que no li han passat directament a ella -assegura Hamessley-, però vol explicar-los, i té una capacitat única per explicar històries, captar-ne l’essència i fer que transcendeixin l’individu”. La seva ment a l’hora de compondre funciona de manera espontània: “Veu una imatge, la descriu i regira també entre les seves vivències. Les cançons esdevenen una pel·lícula que es va mostrant en escenes”, argumenta la musicòloga.
Cançons com Down from Dover o The bridge no sonaven a la ràdio, ja que el missatge era molt explícit i la indústria de la música country -clàssica a més no poder- no podia donar veu a històries relatives a les transgressions sexuals d’una noia o els drames que se’n derivaven. Malgrat que Parton sempre ha fet bandera dels seus orígens del Sud i de cert orgull redneck, va trencar aquest patró humanitzant les situacions i convertint-les en balades boniques, pensant en la dona i denunciant un tractament injust i arcaic.
‘I will always love you’
Amb tretze anys puja a l’escenari del Grand Ole Opry, a Nashville, presentada per Johnny Cash, i amb divuit, un cop finalitzats els estudis, arriba a la Ciutat de la Música decidida a convertir-se en una estrella del country. Al cap de poc temps la fitxen al popular programa de televisió The Porter Wagoner Show, on ben aviat deixa de ser una corista per compartir protagonisme amb el cantant de les jaquetes estridents, Porter Wagoner.
Gairebé una dècada després i una història plena d’ombres i llums (incloent-hi demandes legals i una relació complexa), Dolly Parton decideix provar sort en solitari i s’acomiada de Wagoner escrivint-li una cançó: I will always love you, feta mundialment famosa gràcies a la versió de Whitney Houston a la pel·lícula El guardaespatlles.
Aquest és un dels capítols més interessants de la sèrie de podcasts, tal com reivindica la seva cocreadora Shima Oliaee, especialment gràcies a l’entrevista amb Debra Jean Wagoner, filla del cantant i presentador. “La Debra veia el potencial de la relació entre Porter i Parton -diu Oliaee-, i va ser capaç d’apreciar totes dues figures i d’entendre la bellesa i les lliçons de la seva connexió, malgrat els moments en què van estar públicament enfrontats”. Un testimoni que exemplifica la capacitat de Parton d’esdevenir “un gran element unificador”.
Alliberada i ja preparada per ser el centre d’atenció, a finals dels anys setanta la carrera en solitari de Dolly Parton s’enlaira i deixa al seu pas un núvol de confeti rosa, hits indiscutibles, looks hipersexualitzats, aparicions estel·lars al cinema i un etcètera musculat. Són els anys de la hipnòtica Jolene, de Love is like a butterfly i d’una llarga llista de singles, guardons i fins i tot nominacions als Grammys, als Oscars i als Golden Globe -entre altres premis- gràcies al seu paper de secretària a la comèdia 9 to 5, juntament amb Lily Tomlin i Jane Fonda.
‘9 to 5’
Precisament 9 to 5 -que també és una de les seves cançons més conegudes- posa de manifest la complexitat d’un personatge com Parton. Es tracta d’un himne treballador, però sobretot parla de l’empoderament de la dona, de reclamar el seu espai en condicions dignes. I no és l’única. Entre la discografia de la cantant trobem cançons com Just because I am a woman o Dumb blonde, de caràcter feminista i reivindicatiu. El fet que no vulgui fer ús del terme feminista o que la seva imatge sigui la d’una Backwoods Barbie (o “Barbie de les muntanyes”, que també és el títol d’un dels seus àlbums), pot posar en dubte els valors de la cantant. Ella és la primera a fer broma sobre els seus pits, desarmant les preguntes i els clixés casposos de torn. El seu sentit de l’humor, la seva perspicàcia i la percepció de si mateixa són algunes de les cares del prisma dollyà. Per a moltes altres persones, però, incloent-hi Lydia Hamessley, la resposta a moltes preguntes es troba sempre en les seves cançons. “La seva imatge és el seu escut -explica la professora-, ella em parlava de com les dones del bosc tenien una aparença molt masculina i que les models que veia a les revistes no semblava que haguessin de recollir llenya o rentar la roba al riu”. Però no es tractava només de l’aparença rural, sinó també que “els homes podien fer amb aquelles dones el que volien, quan i com volien”. Per tant, una jove Dolly va construir la seva imatge de generosos escots, cintures de vespa i maquillatge com una doble armadura: “Era una manera de trencar amb la pobresa de la qual venia -assegura Hamessley-. Però també pensava que mentre la gent estava ocupada mirant-la no la podrien tocar”.
El feminisme no és l’únic tabú o tòpic controvertit que la cantant esquiva a tota costa. “Vaig fer una extensiva recerca i vaig entrevistar molta gent durant mesos abans d’asseure’m amb Dolly Parton”, recorda Shima Oliaee. El repte dels podcasts era precisament aquest, el de “trencar amb els dollyisms ”. Els dollyisms són les sortides amb gràcia a les quals Parton recorre per evitar haver de respondre a preguntes o situacions compromeses. Demòcrata o republicana? Què en penses de Trump? Black Lives Matter? De fet, aquesta és la única qüestió a la qual ha respost obertament, citant la Bíblia i parlant d’igualtat i d’amor universal. Tant a la seva vida com a les cançons, l’enteniment i el perdó són claus a l’hora de superar les diferències que ens separen. Com diu Dorian Lynksey, periodista de la BBC, “la seva voluntat d’inclusió és il·limitada”. Sembla que Parton porti tota la vida sentint-se còmoda en el paper de funambulista, i el públic heterogeni dels seus concerts n’és la prova. Pocs artistes aconsegueixen aplegar davant l’escenarirednecks, activistes LGTBIQ+, hipsters, cowboys, immigrants, republicans, demòcrates, fanàtics ultrareligiosos, etc. “Mai no he vist aquesta devoció per ningú més”, confessa Jane Fonda en el documental de Netflix Here I am.
‘My Tennesse Mountain home’
Dolly Parton vol agradar a tothom, però no és gens naïf al respecte. Fa uns anys es va produir una gran revolta a causa d’una de les atraccions a Dollywood, el seu parc temàtic, el Dolly Parton’s Dixie Stampede. Es tractava d’una recreació teatral de la guerra civil nord-americana que va ser durament criticada perquè representava el conflicte com una petita rivalitat entre veïns. Parton va modificar l’actuació i el nom també, ja que dixie conté certes connotacions racistes, lligades als estats confederats. En diverses entrevistes la mateixa Parton va assegurar que va voler “arreglar-ho” perquè mai no havia volgut “fer mal o ofendre ningú” i que, al cap i a la fi, també és una empresària i allò no era bo “per al negoci”.
Tots els que coneixen Parton coincideixen a remarcar la seva intel·ligència; de fet, alguna cosa està fent bé quan -segons la revista Forbes - la seva fortuna es calcula que és de 150 milions de dòlars, a banda d’una dilatada carrera musical amb més de cinquanta àlbums publicats, tres mil cançons escrites, bandes sonores, gairebé dos-cents recopilatoris i el fet que avui en dia, amb 75 anys, continuï omplint estadis. Dolly Parton ha sigut capaç de reinventar-se fins i tot quan semblava que tothom ja l’havia oblidat, durant la dècada dels noranta, reduïda -per a alguns- a una icona kitsch de l’Amèrica profunda.
Cal no oblidar el seu vessant filantròpic, que ha portat fins als racons més aïllats del Sud rural un programa d’alfabetització, ha finançat ONGs, hospitals, beques universitàries i, més recentment, part de la vacuna de Moderna. El seu carisma com a artista i el seu immens talent com a compositora fan que Dolly Parton sigui una de les grans del country, com Johnny Cash, Hank Williams i Loretta Lynn, tot i que encara no se la reivindica com caldria. “Sovint pensem que els homes escriuen música i les dones actuen”, explica Lydia Hamessley, i llança la pregunta: “A qui et prendràs més seriosament com a artista? ¿A Johnny Cash amb la seva pinta de perdonavides amb qui no et vols creuar o a la noia que sembla feta de cotó de sucre?” Reduir Dolly Parton a un parell de pits i una perruca demodé és fer un injust favor a la història de la música contemporània. Esperar d’ella que solucioni els problemes d’una societat nord-americana dividida és too much. Fins i tot per a Dolly Parton.