La pregunta que no hauries de fer mai a una dona

Quedo un dia amb la meva amiga Rosa i arriba indignada. Un conegut de la seva mare ha preguntat per ella i ha volgut saber si finalment va tenir fills. I, al dir que no, l’home ha quedat ben decebut. La Rosa s’ha hagut de sentir tota la vida la pregunteta, però pensava que ara que passa dels seixanta ja no s’hauria de veure objecte d’aquesta curiositat que ve carregada de pressió i de prejudicis. Perquè, no ens enganyem, darrere la pregunta i la reacció d’estranyesa davant d’un “no” hi ha la idea que, pel fet de ser dona, has d’haver parit.

És públic i notori que servidora ha tingut tres fills. I que ho he fet amb consciència, ganes i desig. Però em considero zero evangelitzadora de la maternitat. I em rebenta tenir tantes amigues que a hores d’ara encara han de suportar aquesta mena d’interès insà per una decisió que és molt íntima. I aquí, com en tantes altres coses, hi ha diferències. Perquè a un home això no se li pregunta tant. Se l'hi pregunta, ho sé, però no amb la mateixa freqüència. I en respondre que no, se li respecta la decisió. No ha volgut i punt. I se li permet aquest “i punt”. O s’atribueix al fet que no ha trobat la persona adequada, o es passa les culpes a la seva parella dona. De fet, si un home no vol tenir fills fins i tot es troba lògic. Perquè en el sistema en el qual vivim, que té aquest nom que fa tanta mandra però que és tan real, el patriarcat, el concepte home no va lligat ni a criança ni a fills.

Però una dona, ai, una dona que no sent cap ganes de procrear, encara inquieta. Se l’acusa d’egoista. D’infantil. De tenir por de comprometre’s. I pateix la pressió i el paternalisme de la societat. En teoria no, que ja som moderns, i queda fatal dir-ho, però elles, les dones sense fills, m’expliquen tot el contrari. El dia 8 de març el programa El balcó, de SER Catalunya, ens va ajuntar a tres dones perquè cadascuna aportés un dilema feminista. Érem l’escriptora Llucia Ramis, l’arqueòloga Irene Cordón i jo mateixa. I la Llucia va plantejar la situació viscuda d’un home en parella que, en teoria, ha acceptat l’opció de no tenir fills, però que en realitat pensa que només és qüestió de temps perquè la dona canviï d’opinió. I com el fet de descobrir que aquest home en realitat és això el que pensa fa que la parella es trenqui per una falta de confiança i lleialtat. La situació era real i el que està clar és que aquest home no va veure mai la seva parella. Va veure a la dona que desitjava, la que un dia canviaria d’opinió i faria el que toca.

I després hi ha les dones (i els homes) que no tenen fills perquè no poden, sigui per economia o per salut. Dones que han patit avortaments i a les quals el cos no acompanya i que no tenen per què anar-ho explicant i que cada vegada que se’ls fa la pregunta recorden aquell desig incomplert. Hi ha tan poca delicadesa i tan poc respecte al voltant d’una pregunta que la societat ha permès que sigui quotidiana... Deixem de preguntar-ho. Deixeu-nos viure com ens doni la gana. Deixeu-nos en pau.