El preu de la llagosta

BILWI SEMBLA QUE HAGI ESTAT ESCOMBRADA per una estranya epidèmia de paràlisi masculina. A cada carrer de la capital de la Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord, la Miskitia, hi vagareja algun home encara jove en cadira de rodes, amb bastó o ranquejant.

“Són els pescadors de llagosta -m’aclareix el Napoleón, el conductor que m’ha recollit al minúscul aeroport-, per culpa de la malaltiadescompressiva”.

Als bussejadors, si no prenen precaucions quan emergeixen de certa profunditat, els passa com a les ampolles de cava quan les destapen. La sang ha absorbit els gasos, que s’esbraven de cop, i, com èmbols, taponen les venes i arterioles, com un atac de feridura. Però jo he vingut per fer un estudi sobre la violència de gènere a la regió, no sobre la malaltia descompressiva.

El Napoleón em condueix a la seu del Movimiento de Mujeres Nidia White, la principal organització que treballa en l’atenció i prevenció de la violència de gènere. Set de cada deu casos a tot Nicaragua es donen aquí, en tots els registres: violència psicològica, econòmica, física o sexual.

Nidia White articula una xarxa d’atenció a les víctimes que involucra altres organitzacions comunitàries i agents estatals. De la seva mà entrevisto dones, víctimes, policies, agents de salut. No sé distingir entre les víctimes de violència i les dones corrents de la comunitat, el que és estrany és trobar alguna dona que no hagi patit algun tipus de violència. Fins i tot els joves expliquen amb una aclaparadora naturalitat que una dona de tant en tant aparegui amb un ull de vellut. Una estadística recent indica que el 37% de les dones han patit algun tipus d’abús físic o sexual l’últim any. L’activitat de Nidia White ha tingut un efecte paradoxal. La tasca educativa i el fet d’haver obert un canal on les dones que han estat agredides puguin denunciar-ho ha provocat que en general els casos declarats augmentin, però els més greus disminueixin. És com l’efecte de l’iceberg, la punta visible amb els casos més escabrosos, fins a l’assassinat, reposa sobre un magma de vexacions psicològiques i dependència econòmica que ara ha pogut emergir, i alhora ha tingut un efecte dissuasiu contra els potencials perpetradors d’agressions físiques. Em sento còmode amb les xifres nues, tinc la temptació de refugiar-m’hi, de no posar-hi rostre.

La Shyla, una activista de l’ONG local Voces Caribeñas, havia tingut quatre marits. Al primer el va abandonar perquè la maltractava físicament. És habitual que dones ben joves tinguin ja la segona parella per aquest motiu. El segon marit, el que vaig entendre que es va estimar de veritat, era un oficial de l’exèrcit sandinista que va desaparèixer en una escaramussa especialment sanguinària amb la Contra, la guerrilla finançada pels Estats Units per contrarestar la revolució allà cap als anys vuitanta. Alguns li van dir que potser havia esclatat en bocins sota l’impacte d’un morter, d’altres que les seves despulles havien estat llançades al riu per alimentar els cocodrils. Va esperar nou anys fins que es va convèncer del que ja sabia. El tercer home va morir de causes naturals, i amb el quart simplement busca una companyia que la respecti. No és una història estranya aquí: ja de molt joves tenen un segon marit del qual esperen, amb una certa resignació, que les respecti. Fins i tot n’hi ha que opten per ser mares solteres. Molts homes són pescadors de llagosta, l’activitat més lucrativa de la zona. En ells conflueixen tots els factors perniciosos. Tornen després de dies d’aïllament pescant als cayos en condicions duríssimes, dilapiden els diners en guaro, alcohol, fan esclatar a la llar la frustració de no poder-se fer rics després de jugar-se la pell o es deixen dominar per una gelosia desfermada després de setmanes de separació i adobada pel masclisme rampant. Però els pescadors de llagosta i la malaltia descompressiva no són el tema que m’ha portat aquí, em recordo de nou.

La següent cita és a la casa de la cultura amb una responsable del MINSA, el ministeri de Salut. Un home de cara encartronada, colrada, se m’acosta ranquejant mentre espero. Es presenta com el senyor Leonardo, el president de l’Asociación de Buzos Activos y Lisiados de la Costa Atlántica. M’envolten tres o quatre pescadors de llagosta en cadira de rodes o crosses. Em volen explicar la seva història. Els dic que tinc una agenda molt atapeïda. El Leonardo insisteix. Em miren amb un punt d’ansietat. No sóc cap periodista, faré el que pugui quan acabi la feina que m’ha portat aquí.

Continuo amb el meu programa. Vaig a la comunitat de Tapira, a una hora i mitja de Bilwi. Els jutges tradicionals, els wihtas, i les promotores comunitàries són els tentacles de la xarxa d’atenció. Fan de mitjancers en els conflictes menys greus. Tot és qüestió d’escales, a Barcelona denunciar una bufetada pot ser suficient per emetre una ordre d’allunyament. Aquí encara es resolen els conflictes de la manera tradicional. El tala mana, una pràctica que servia per posar pau entre famílies intercanviant béns materials, s’ha pervertit. Ara, a canvi d’una vaca, es pot enterrar un cas d’estupre. Som a la regió indígena de Nicaragua i les tradicions prevalen, per bé i per mal. Els únics occidentals amb qui topo són una colla d’adolescents mormons fent proselitisme, i uns europeus. Aquests, morts des del 1886, jauen en un petit tancat a Tapira sota quatre làpides escrostonades a l’ombra de les palmeres, marcejades per la brisa que arriba del Carib. Missioners alemanys de la religió morava que avui preval a la regió. Una forma de luteranisme de l’Europa Central que ha deixat la regió poblada d’esglesioles amb teulats inclinats per evitar que s’acumuli la neu que mai caurà. La religió té un paper ambivalent respecte a la violència de gènere: pot servir de llosa -enterrant-la sota la sacralitat del matrimoni- o ser alliberadora.

“Els pastors només recorden la primera part de la cita -em comenta una promotora comunitària que treballa a la xarxa d’atenció-, que el matrimoni és indissoluble, però obliden que abans cal estimar i honrar la dona”.

Em falta una baula, escoltar la veu dels homes, dels possibles delinqüents, i aquí freqüents perpetradors, o fins i tot criminals. La vigília de marxar truco al senyor Leonardo. Em cita al Parc Central de Bilwi.

-Sempre hi ha un grup per aquí demanant caritat -m’assegura.

El parc és un espai decadent a l’ombra d’una mena de magnòlia de dimensions ciclòpies on xerrotegen milers d’ocells. El Leonardo reuneix vuit o deu mutilats. Cadira de rodes, bastó, crosses. Em parlen de la vida als cayos. Hi viuen aïllats dues o tres setmanes. Es llancen a l’aigua amb un material insuficient, una camisola per neoprè, una màscara amb aire comprimit. Sostenen el ritme de treball fumant marihuana, bevent guaro i menjant poc. Els contractistes volen ajustar els costos i, per tant, la qualitat dels equips. La població de llagosta llangueix per la sobreexplotació, cal anar cada vegada més i més endins, arribar a fondàries que farien estremir els bussejadors professionals del nostre país. Fins que l’ampolla de cava es destapa, les bombolles de nitrogen envaeixen la sang. No hi ha cambres hiperbàriques a mà als cayos.

Cadascú explica la seva història personal i la seva xacra. Fins fa poc els contractes eren verbals, no hi havia papers i després de l’accident ningú se’n feia responsable. No tenen cap subsidi. Es queixen amargament que viuen de la caritat, del govern central sandinista, que només té present la regió per treure els rèdits dels impostos sobre la pesca. Només últimament els nous lesionats ja comencen a tenir els papers en regla i poden accedir a un migrat subsidi.

CANVI DELS TEMPS

Em sona estrany tot aquest blasme al país que encara governa el partit sandinista, un referent dels joves dels anys setanta i vuitanta, el mateix de la revolució del 1979 que va foragitar l’infame somocisme. El que hi ha de la divisa original, “ Patria libre o morir ”, a l’eslògan d’avui, “ Nicaragua cristiana, socialista, solidaria ”, reflecteix com ha canviat l’esperit dels temps. A les revolucions, i als que tant les estimaven, els deu passar com a aquells que s’exclamen que el futur ja no és el que era. Gioconda Belli, la poeta i revolucionària sandinista, reflecteix aquest desencant final en les seves memòries, El país bajo mi piel.

Un rere l’altre descabdellen el seu tràgic relat. Penso si al cor de l’iceberg no hi habita una frustració, un terror pregon que tots podem compartir. Recordo que els volia preguntar sobre la violència de gènere, com ho viuen, si se senten culpables. Ho deixo estar. Ens acomiadem amb la promesa de donar a conèixer la seva història. Encara no sé com. Davant el moll on arriben els cayucos hi regna un ambient patibulari. Borratxos i tavernes de nyigui-nyogui. Una dona amb la cara prematurament envellida empeny pel pendent del carrer un home prostrat en una cadira de rodes rovellada. Una nena de no més de dos anys joguineja amb ell a la seva falda. Només sé veure víctimes.

L’avioneta de La Costeña que em porta de tornada a Managua vola prou baix per reconèixer els rius que s’entortolliguen entre el verd abans de morir al Carib. Després el vol transoceànic només és una seqüència interminable, homogènia i bromosa.

A Barcelona ha començat una campanya contra la violència masclista. “Si no m’hi fico, serà pitjor”, diu un rètol en una marquesina. En una botiga de congelats pregunto el preu de mitja llagosta congelada. 300 grams, mitja peça, són 15 euros. Miro la innocent bèstia, plastificada al fons del calaix, que espera ser cuinada i cruspida. Penso si, a la seva manera, les llagostes no es vengen de tots nosaltres.