Antonio Bernal (Medellín, Colòmbia, 1947) mira el cel des de ben petit. Ho va aprendre del seu pare, un gran aficionat a l'astronomia. Ell ho ha convertit en professió i des de fa més de vint anys viu a Catalunya, on imparteix cursos per a nens i adults sobre astronomia i on s'ha encarregat de la divulgació científica de l'Observatori Fabra.
Com és el cel de Catalunya?
— És una benedicció, perquè a diferència del cel que jo veia de petit, té moltes nits clares. El cert és que això passa perquè plou poc, o sigui que depèn de com t'ho miris és una benedicció o un càstig. I en el cas de Barcelona, té la contaminació pròpia d'una ciutat amb molts habitants.
Per què ens agrada mirar-lo?
— Perquè busquem companyia. I, sobretot, perquè al cel hi ha les respostes a totes les preguntes.
Com quines?
— Si hi ha vida fora, com i quan es va crear l'Univers, etc.
Treballes sovint amb nens. Què pregunten ells?
— Estan interessats en la veritat. Pregunten què existeix i què no, com són els forats negres, i si l'home va anar a la Lluna.
Què els dius sobre aquest debat de la Lluna?
— Està promulgat per la ignorància o per l'ànsia de ser conegut. Hi ha evidències molt elementals. La primera és que en aquell moment, als anys 60, el món estava polaritzat entre dues potències. Hi havia molt espionatge. Els americans van arribar amb l'Apollo 11, amb el 12, amb el 14, 16. ¿Els russos van dir alguna cosa? Mai. ¿No creus que la lògica és que si això hagués estat un muntatge, amb el nivell d'espionatge que tenien, amb infiltrats per tot arreu, ho haurien sabut? I hi ha proves geològiques.
Quines?
— Els nord-americans van portar 384 quilos de roques lunars, es van repartir per diferents països i ho han analitzat els millors geòlegs del món. I saben que són lunars, que no van caure com a meteorits i que cap altre país a banda dels Estats Units reclama haver-les portat.
Per què ens interessa tant la Lluna?
— És el cos més proper que tenim al cel. És el que il·lumina per donar ombra. Els antics ja hi veien muntanyes, parts fosques i parts clares. Ja veien que s'assemblava d'alguna manera a la Terra.
Amb el telescopi del Fabra com es veu?
— És un espectacle. De vegades sembla que sigui una escultura.
S'han fet descobriments importants amb aquest telescopi.
— El primer director, Comas i Solà, va descobrir que Tità, el satèl·lit de Saturn, té una atmosfera. I és molt important perquè Tità és el cos celeste més semblant a la Terra que coneixem. I va ser descobert aquí a Barcelona el 1907.
Una de les coses que sempre impressiona fora de la ciutat és la quantitat d'estrelles que es veuen al cel.
— I als llocs on realment se'n veuen moltes… un es perd entre tantes estrelles. Però jo he fet una prova, he preguntat a molta gent quantes estrelles creuen que poden arribar a veure en la nit més estrellada. I responen: dues-centes mil, un milió. M'han arribat a dir deu milions.
I quantes són?
— Tres mil cinc-centes com a màxim. I en pots arribar a veure només la meitat.
Com els expliques als nens què són les estrelles?
— És difícil, però sempre els parlo del foc que té el Sol, de com ens escalfa. I faig una comparació amb una xemeneia i els dic que el Sol té una llenya que està cremant, i que aquesta llenya es diu gas hidrogen, que està cremant. És una metàfora, perquè al Sol el que hi ha no és foc, però és el més semblant que el nen coneix.
I qui posa nom a les estrelles?
— Al segle XVIII els europeus –especialment França i Alemanya– van començar a catalogar estrelles, però era un desordre; de manera que als anys 30, la Unió Astronòmica Internacional va intervenir. I ara són ells els qui tenen els protocols i la potestat per posar noms. De vegades hi ha gent que diu que ven estrelles. No els creguis.
Com?
— Diuen que posaran el teu nom a una estrella i et demanen 200 o 300 euros. És una estafa, la Unió Astronòmica Internacional no ven noms.
¿És cert que n'hi ha una que porta el teu nom?
— És una generositat d'un amic que es diu Pepe Manteca, és fotògraf del cel i va descobrir uns 20 asteroides. I el protocol estableix que el descobridor proposa un nom i la Unió Astronòmica decideix si l'aprova o no. De manera que hi ha un asteroide que es diu Floquet de Neu, un altre Observatori Fabra, un altre Castelldefels –perquè el seu fill jugava a futbol allà– i un altre, el meu. Em va fer aquest regal.
Quin planeta visitaries si poguessis anar a un?
— Que difícil, cadascú té el que és seu.
Doncs et proposo repassar què tenen d'especial. Per exemple, Mercuri.
— La sorpresa dels anys 60. No s'havia pogut estudiar la superfície perquè és molt a prop del Sol. I quan hi van ser les primeres naus es van quedar bocabadats perquè s'assembla a la Lluna. Ple de cràters. Grisenc. Té una atmosfera molt tènue, molt feble.
Venus.
— Es deia que era el germà bessó de la Terra, perquè té aproximadament la mateixa mida, té atmosfera i és a prop. Després de la Lluna, els soviètics van decidir que era el lloc on anar, però les primeres naus van descobrir que la temperatura mitjana de la superfície era de 500 graus.
Mart.
— Ha estat la intriga dels astrònoms des de sempre perquè té una òrbita difícil, es mou molt al cel. Però és un planeta que coneixem bé, en tenim molta informació.
Júpiter.
— Una bola d'hidrogen. No li va faltar gaire per ser estrella.
Saturn
— Tenim la fortuna de tenir Saturn al Sistema Solar. Una fortuna. Perquè és un espectacle veure aquests anells. Avui es coneixen cinc mil planetes extrasolars, i no n'hi ha gaires amb anells. I nosaltres ho podem veure amb un telescopi petit. Perquè Urà també té anells, però són difícils de veure des de la Terra.
Seguim precisament amb Urà.
— Té una característica raríssima, és de color verd clar. I llis com una patena, no té ni una taca. És molt intrigant.
Has dit que hi ha cinc mil planetes extrasolars.
— I és una dada de fa uns mesos i estan descobrint planetes per desenes. Ja n'han de ser més.
¿Podrem viure en un altre planeta?
— Arribarem a altres planetes segur, a Mart per exemple. Viure… aquest és el misteri. Hi ha l'Institut SETI que cerca vida extraterrestre des de fa més de 30 anys. I fins avui no s'ha trobat ni un trist microbi. Res. No vol dir que no existeixi, el desig és que sigui així, però no se n'ha trobat.
Què penses de les cartes astrals i de com els planetes afecten el nostre caràcter?
— Ho respecto, però l'astrologia com a ciència és un absurd. Entenc que té una virtut perquè les ciències són fredes, i no se centra en la relació del cosmos amb l'home. Però a nivell científic, és com si fossin a l'època medieval o anterior.