La mar fa forat i tapa, adverteix una dita mallorquina. Com l'amor, podríem afegir, una altra cosa immensa dins la qual és possible ofegar-se. O il·luminar-se, com el poeta italià Giuseppe Ungaretti, amb aquell poema que es titula Matí i que només té aquests dos versos: “M'il·lumino / d'immens”. La mar ens fa pensar en matins lluminosos; l'amor també.

Ara, qui va associar com ningú la mar amb l'amor va ser el nostre Ausiàs March. “Bullirà el mar com la cassola en forn” deu ser, amb tota probabilitat, un dels versos més al·lucinats que s'han escrit sobre la mar fins a dia d'avui. També un dels més egocèntrics, perquè en el poema al qual pertany, Ausiàs March subordina la immensitat de la mar a la del seu amor, al desig que sent de tornar a estar amb la seva estimada: “Veles e vents han mos desigs complir”, diu el primer i conegudíssim vers del poema, i després passa a enumerar els vents del món per demanar “que tots cinc complesquen mon retorn”. Demostra així, Ausiàs, que quan, unes estrofes més avall, es descriu a ell mateix dient “jo son aquell pus extrem amador”, no va de catxa ni ho diu perquè sí. Aquest poeta valencià del segle XV, un dels més importants de l'Europa del seu temps, que tenia poc o res a envejar al Dant, a Petrarca, a Garcilaso, tampoc se sentiria, a dia d'avui, per davall de qualsevol cantant de hip-hop o de reggaeton a l'hora de fer-se el milhomes.

Tampoc l'haurien impressionat les fantasies apocalíptiques del cinema de Hollywood. Sencera, la segona estrofa fa així: “Bullirà el mar com la cassola en forn / mudant color e l'estat natural [...] Grans e pocs peixs a recorrs correran / e cercaran amagatalls secrets: / fugint al mar, on són nodrits e fets, / per gran remei en terra eixiran”. El poeta és tan valent que travessarà (d'Itàlia fins a Gandia o València) aquesta mar espantosa de la qual fins i tot els peixos en fugen, només per retrobar-se amb l'estimada, lliri entre cards, o plena de seny. Tot i que també és possible que ajudessin a la seva inspiració els anònims autors que al llarg del temps han anat traient i llevant versos a la lletra del Cant de la Sibil·la: “Mars, fonts i rius, / tot cremarà. / Daran los peixos / horribles crits / perdent los seus / naturals delits”.

La mar com a representació del Judici Final, de la fi dels dies. En plena nova etapa bel·licista, amb Occident rearmant-se mentre EUA i Israel, amb els seus mandataris oprobiosos Trump i Netanyahu i tots els que els van al darrere, juguen a fer de déus de la guerra, la imatge d'un mar encès de cap a cap, d'una punta a l'altra d'aquest planeta castigat per l'absurditat humana, es torna plausible. La bomba d'hidrogen, més destructiva que la nuclear, podria causar la ignició de l'atmosfera, literalment l'explosió en flames de l'aire que respirem. Que l'escenari de la tragèdia sigui el Pròxim Orient, amb guerra a l'Iran i un genocidi a Palestina, rima de manera macabra amb el fet que, ja fa anys, les aigües de la Mediterrània s'hagin convertit en la tomba de tantes persones ofegades dins pasteres metrallades per patrulleres turques o libaneses, manades per la Unió Europea.

La novel·la de Herman Melville Moby Dick no transcorre a la Mediterrània, sinó que converteix l'oceà Pacífic en metàfora de la follia i l'obsessió, i per això és un relat que avui trobem modern. La bogeria, individual i col·lectiva, és, efectivament, insondable, oceànica. A la vegada, els oceans, i també una mar com la Mediterrània, ens recorden tot allò que no som capaços de comprendre. La mar és el misteri, malgrat la tinguem a tocar. Com el bosc, s'associa amb allò que desconeixem, i per tant amb una amenaça. Però també (és el revers lluminós) amb l'aventura, la descoberta, el pur i simple goig de viure.

El so de les campanes del Micalet un matí del Corpus pels carrers quasi buits del barri del Carme de València, amb la llum de l'estiu que despunta per damunt les teulades, és tot el que ens cal saber sobre la mar, encara que no la veiem. Blai Bonet va escriure una de les novel·les importants que s'han escrit en català i la va titular El mar; és un relat asfixiant situat en un sanatori de tuberculosos, on uns joves lluiten contra forces superiors a ells: la malaltia que converteix els seus pulmons en cavernes, el desvaliment dels pobres, i el desig sexual. Agustí Virallonga va saber filmar una pel·lícula que també es titula El mar i que és tan exigent i abrasiva com el llibre en el qual es basava. En un cinema de Barcelona on es va exhibir —i que ara ja no existeix—, a la porta de fullola de la sala, just abans d'entrar a la projecció, l'espectador es trobava amb un cartell fet amb impressora domèstica. Era un advertiment sobre dos fets que la direcció de la sala trobava prou alarmants per haver d'avançar-los a qui gosava entrar a veure el film, com qui es posa la bena abans de la ferida. “La direcció d'aquest cinema vol avisar que, u, aquesta pel·lícula està parlada en mallorquí. I dos, en aquesta pel·lícula no s'hi veu el mar.

És tan gran i tan fonda, la mar, que de vegades, per poder parlar de la mar, és necessari obviar la visió de la mar. Amb l'amor passa el mateix. Com en el film In the mood for love, de Wong Kar-wai, o a Les nits blanques, de Dostoievski (i la seva adaptació cinematogràfica, de Luchino Visconti), en què els enamorats es diuen el seu amor a força de no dir-se a penes res. Un minut de felicitat plena compensa tota una vida de desamor, com proclama el protagonista de Les nits blanques al final del relat, quan ja la seva estimada s'ha casat amb un altre home (la traducció al català és de Miquel Cabal Guarro): “Haig d'omplir-te el cor de tristesa amb retrets amargs? Haig de rebregar una sola d'aquestes flors delicades que et vas llaçar als rínxols negres per acostar-te amb ell a l'altar? No, mai, mai! Que el teu cel sigui clar, que el teu somriure dolç sigui brillant i serè, que siguis beneïda pel minut de benaurança i felicitat que vas donar a un altre cor, solitari i agraït!”

Aquest minut de felicitat pot donar-lo una altra forma d'amor, com succeeix en aquesta descripció de Gènova per Paul Valéry, tan continguda, i per això mateix, tan exaltada davant de la ciutat, tan enamorada. Diu (la traducció és d'Antoni Clapés): “Aquesta ciutat, ben visible i present en ella mateixa; perpètuament familiar amb el seu mar, la roca, la pissarra, la teula, el marbre, sempre treballant contra la muntanya”. I més endavant: “Oh olors concentrades, olors glaçades, potingues, formatges, cafès torrefactes, cacaus deliciosos finament torrats que exhalen amargor...” I per acabar: “Cuines odorants. Aquestes coques salades gegantines, galetes de cigrons, combinacions, sardines en oli, ous durs encastats a la pasta, pastissos d'espinacs, fritades. Aquesta cuina tan antiga. És una pedrera de pissarra, Gènova”. Tampoc hi hem vist la mar, però l'hem pressentida, l'hem flairada a cada línia.

“Aquest teulat que els blancs coloms invita / Entre tombes i pins tranquil palpita; / Migdia el just hi compon amb focs breus / La mar, la mar que sempre recomença! / Després d'un pensament, oh recompensa, / Un llarg esguard sobre el repòs dels déus!” Valéry també va escriure El cementiri marí, sens dubte un dels poemes més destacats de la literatura europea del segle XX: aquí en citem els versos més coneguts, en la versió al català de Xavier Benguerel. El cementiri marí és una intensa, pugnaç, fonda meditació sobre la mort i la vida, suggerida per una visita a la ciutat occitana de Seta, al Llenguadoc. El cementiri d'aquesta població es troba en un punt elevat, des d'on es domina una bella vista sobre la mar, i és la mar, de nou, la que suggereix a Valéry la idea del misteri i de la mort. També la de l'etern retorn: “La mer, la mer, toujours recommencée!”, s'exclama, en un vers que té la qualitat de ser absolutament poètic i, a la vegada, literalment cert. Per la composició física de l'indret, Valéry podia haver tingut un impacte similar al de Seta si hagués visitat el cementiri de Deià, on és enterrat Robert Graves perquè va passar la segona meitat de la seva vida en aquest poble de la serra de Tramuntana (la mateixa que ara els governants de Balears s'han proposat destrossar), i també per motius anàlegs als que van dur Valéry a escriure el seu poema. És un paisatge que trobem també a la corniche de Rabat, que acaba amb un cementiri penjat damunt la línia de l'horitzó, entre el blau del cel i el de la mar. Les corniche, els passejos marítims de les ciutats nord-africanes, balcons damunt la mar, com la corniche d'Alexandria, per on deambulaven Justine, Clea, Balthazar i Mountolives, els protagonistes del Quartet de Lawrence Durrell, una altra novel·la (feta de quatre novel·les curtes) escrita mirant la mar.

Contra allò que ens puguem arribar a imaginar, la mar no es limita a la Mediterrània. Al final de la novel·la El mar, de John Banville, el protagonista, Max Morden, mentre espera la mort d'una persona estimada, recorda un moment viscut un estiu de temps enrere, dins les aigües de la mar irlandesa. Ell estava en remull, submergit només fins a la cintura, i de sobte hi havia un moviment de la marea i l'aigua l'empenyia de nou fins a la vorera, gentilment però sense que ell pogués fer res per evitar-ho. La mar no havia volgut fer-li mal, però n'hi podia haver fet, perquè es trobava a la seva mercè, fins i tot quan es pensava que no corria cap perill. Després de convocar aquest record, Max segueix una infermera a l'interior de l'hospital, i compara l'entrada a aquest lloc amb el fet d'endinsar-se en el mar. Banville, doncs, torna a la vinculació recurrent entre la mar i la mort, i el seu estil tan precís —El mar és una novel·la, però molts passatges seus es poden llegir com si fossin poemes en prosa—, que ha estat comparat amb Proust i amb Nabòkov, personalment em fa pensar en el seu compatriota Joyce: concretament, Banville sembla cercar amb el mar una metàfora equivalent a la que va construir Joyce amb la neu al final d'Els morts, un relat (i una adaptació cinematogràfica de John Huston que li va servir de testament artístic) que sempre cal recomanar encara que sembli que no ve a tomb.

Banville surt airós de la seva comesa, certament. Això sí: ell va publicar El mar (The Sea) el 2005; vint-i-set anys abans, el 1978, una altra escriptora irlandesa, Iris Murdoch, havia publicat una altra novel·la, El mar, el mar (The Sea, the Sea) també poètica, també filosòfica, també extraordinària, i que en alguns aspectes sembla ser el negatiu de la de Banville. El protagonista, Charles Arrowby, declara al començament del relat (cito de la traducció al català de Laura Baena): “Tanmateix, m'he d'esforçar per no intentar escriure elegantment, ja que això arruïnaria la meva iniciativa. A més a més, l'única cosa que aconseguiria seria posar-me en ridícul”. Tot just a continuació, el personatge–narrador celebra una cosa en particular: “Oh beneït mar del Nord, un mar de veritat amb marees netes i misericordioses, no com el tèrbol i pudent Mediterrani!” Molt més endavant, llegim com la natació dins l'aigua salada vigoritza el bo d'en Charles: “Jo anava a nedar tots els dies, de vegades amb sol, de vegades amb pluja, i vaig començar a sentir-me amarat de mar com si l'aigua em travessés la pell”. El mar del Nord, que Iris Murdoch estima, és una mar petita i neta, com diu el seu personatge, però també tempestuosa, amb onades que a través de les generacions han arrossegat centenars d'embarcacions als fons arenosos. És considerat un mar marginal —magnífica expressió— de l'oceà Atlàntic, i es troba entre les costes britàniques, daneses i noruegues. El Max Morden de John Banville es banya al mar d'Irlanda, un petit mar interior que separa les costes de dues illes: Irlanda i Anglaterra, al mig del qual es troba la important illa de Man. Aquest mar banya l'est de l'illa d'Irlanda; no som lluny del mar Cèltic, que es troba al sud, ni de l'oceà Atlàntic, que es troba al nord-oest d'Irlanda i hi forma el canal del Nord. No gaire lluny d'aquestes costes es trobava Innisfree, el petit poble irlandès imaginat per John Ford a la pel·lícula L'home tranquil i tornat a imaginar dècades després per José Luis Guerin en una altra pel·lícula mesmeritzant, titulada precisament Innisfree. A totes dues, Maureen O'Hara i John Wayne festegen salvatgement, però a la de Guerin ho fan en fora de camp.

Ningú sap qui va ser Homer, si és que va ser algú. Existeix una teoria segons la qual no és un nom propi, sinó un de col·lectiu, sota el qual s'aplegaria un grup d'autors que haurien anat recollint els materials narratius que formen la Ilíada i l'Odissea i els haurien donat forma, delimitat l'estructura de cadascun dels poemes en cants, i polint-ne els hexàmetres, al llarg dels segles. Sembla que, etimològicament, el nom Homer podria venir d'un mot, omaros, pertanyent a l'eòlic, un dels dialectes del grec antic, que significaria ostatge, o penyora. I que els autors agrupats sota el nom d'Homer serien els homèrides, literalment fills dels ostatges, o dit d'una altra manera, descendents de presoners de guerra. Com que parlem dels temps en què es produeix el trànsit de l'oralitat a l'escriptura en la transmissió dels textos literaris, aquests homèrides podrien haver tingut l'encàrrec de memoritzar els poemes èpics i d'assegurar-ne la pervivència. No hi ha manera de comprovar la veracitat de la hipòtesi d'aquesta mena de societat semisecreta d'homers, però s'ha d'admetre que és estimulant. Ara bé, la idea que fos un aede nascut a Atenes, o a Argos, o a Esmirna, o a Ítaca com Ulisses mateix, vuit segles abans de Crist, i que fos un senyor cec amb barba i cabell blancs, com estableix la tradició més consolidada, sens dubte també és del tot satisfactòria.

La Ilíada conta els darrers 51 dies de la Guerra de Troia, una guerra per amor, ja que esclata sobretot com a conseqüència del rapte d'Helena d'Esparta per part dels troians, i té com a tema principal la còlera d'Aquil·les, l'heroi protagonista. L'Odissea conta les aventures d'Ulisses —també dit Odisseu—, guerrer i rei d'Ítaca, en el seu retorn a casa després de la Guerra de Troia. Al cant XXII de la Ilíada, Aquil·les mata Hèctor com a venjança per l'assassinat del seu estimat Pàtrocle, i en la versió catalana de Pau Sabaté ho llegim així: “Aquil·les diví s'hi va abraonar i va clavar-hi la llança / i la punta, de banda a banda, va travessar-li el coll tendre, / però el freixe de punta de bronze no va tallar-li la gola / perquè li pogués parlar i pogués respondre amb paraules”. Per l'altra banda, al cant XV de l'Odissea, el porquerol Eumeu acull a la seva cabana un rodamón, sense saber que es tracta del seu enyorat rei Ulisses, que ha arribat a Ítaca i que, després de sopar, diu aquestes paraules (que llegim en el català de Joan Francesc Mira): “Ara, Eumeu, i també tots els altres companys, escolteu-me: / m'agradaria anar a ciutat, demà de bona hora, / a començar a captar, per no ser-vos a tots una càrrega.”. El que vindrà després serà el retrobament amb el fill, Telèmac, amb l'esposa, Penèlope, i la matança dels pretendents que aspiraven a usurpar el tron d'Ulisses.

Aquests dos poemes són els pilars damunt els quals s'aixeca tota la literatura occidental: les històries que ens hem contat, les que ens contem encara avui i les que previsiblement ens contarem en el futur, si no es compleix el mal auguri de la mar en flames. En aquests dos poemes hi ha una part substantiva del que som com a civilització, com a cultura, amb independència de la llengua que parlem, de la religió que professem, del color de la nostra pell. Ens uneix la mar, aquesta mar tèrbola i pudent —com encertadament escrivia Iris Murdoch— que és la Mediterrània, i que està continguda també en els nostres dos poemes fundacionals. És la nostra mar homèrica, les aigües i el fang i els vents i el llim que ens nodreixen. El patiment d'Helena, la ira d'Aquil·les, la força d'Agamèmnon, la intel·ligència de Penèlope, l'astúcia d'Ulisses, l'horror del Ciclop i dels lotòfags i de les sirenes i de Circe i Cal·lipso i Escil·la i Caribdis.

Aquest corral mediterrani, com l'anomenava el poeta Damià Huguet, dins el qual vivim i ens desficiem, ve de lluny i té vida per arribar molt més lluny encara. Els estadants del corral mediterrani tenim la mar dins un sac, com va encertar a escriure el mateix Damià Huguet. La immensitat de la mar concorda estranyament amb la petitesa humana i amb la grandesa dels nostres amors. Ens ho corroboren Saint-John Perse i Derek Walcott, tots dos nascuts a les Antilles. Per ells sabem que el Carib és una altra Mediterrània, que la mar sempre és la mar com un enamorat sempre és un enamorat. De Walcott podem llegir Omeros, una versió moderna de la Ilíada en què Hèctor i Aquil·les no són herois, sinó pescadors, i Helena, una criada negra. I Saint-John Perse, des del seu poema Invocació, ens regala un vers per acabar aquest escrit: “He vist somriure, dins els foscs de l'immens, una gran joia: la Mar en festa dels nostres somnis...”