A totes les cases hi ha fotografies. Dels fills, de les netes, dels pares, de les àvies. La gent hi acostuma a sortir en una posició lleugerament artificial, en plena acció d’alguna activitat que els defineix o en un moment emblemàtic de la vida: a punt de xutar una pilota, al cim d’una muntanya o enfundats en un vestit de boda. Al menjador de casa hi havia una fotografia del meu besavi Manelet al costat d’un tauró martell de tres metres. S’havia enredat accidentalment a la xarxa de la barca on feia de pescador i, quan van arribar al port d’Arenys, algú va immortalitzar aquella captura tan extraordinària que fins i tot va ser notícia a La Vanguardia. Com tot allò que es normalitza perquè forma part del fons sobre el qual s’adquireix l’ús de raó, potser mai li vaig atribuir la importància que tenia. Senzillament era allà. Formava part del paisatge domèstic, com els rosers i les nespres del pati, el taller de ceràmica del porxo o els vinils de Creedence Clearwater Revival.

Sense establir-hi cap relació conscient, anys més tard vaig començar a col·leccionar cintes de vídeo amb documentals sobre taurons. I quan em preguntaven què volia ser de gran responia que volia ser un d’aquells individus que es ficaven al mar a l’interior d’una gàbia envoltada de taurons. La primera vegada que vaig veure un d’aquests animals, però, no era dins una gàbia sinó en aigües obertes, deu metres sota la superfície. Era un exemplar de tauró de puntes blanques que no devia fer més d’un metre i mig. Vaig veure que apareixia del no-res i s’apropava a poc a poc. Tot i la meva obsessió pels taurons, no m’havia imaginat mai com seria el moment de trobar-m’hi cara a cara.

Des de la primera llambregada, vaig quedar abstret per la seva manera de nedar i per un llenguatge corporal que, d’una manera no verbal però contundent, declamava que aquella forma havia evolucionat al llarg de quatre-cents milions d’anys per restar unida inextricablement a aquell tros d’aigua salada d’una manera gairebé inconcebible per a l’imaginari de l’humà contemporani. Mentre el tauró s’apropava, jo seguia immòbil, suspès a la columna d’aigua. Quan va ser a pocs metres, va accelerar i va girar de cop per perdre’s de nou en la immensitat del mar. No vaig tenir ni gota de por, no perquè sigui especialment valent o temerari, sinó perquè dins del mar la força del lligam secular entre les formes de vida i el medi líquid predomina sobre qualsevol altra percepció.

Uns anys més tard, sortia el sol i, des de la proa d’un vaixell a l'oceà Índic, el Hassan escodrinyava la superfície de l’aigua que de tan quieta semblava mercuri. Navegàvem a poc a poc i, sense apartar els ulls de l’aigua, aquell maldivià de cabells negres i rinxolats fins la cintura donava indicacions amb les mans al patró perquè canviés el rumb cada pocs metres. Al cap de mitja hora va ordenar aturar el motor i ens va instar a equipar-nos i saltar immediatament a l’aigua. Un cop a dins, a vint metres de fondària i sense cap més referència que la brillantor ocasional d’alguna escata perduda, va fer el mateix: avançava, girava lleugerament, s’aturava, inspeccionava la blavor, girava una mica més i seguia endavant, ascendia o descendia uns metres, s’aturava de nou, ara cap a l’esquerra, ara cap a la dreta. I, així, al cap de mitja hora, va assenyalar en una direcció. Pocs instants després, va aparèixer una ombra que es va concretar en un exemplar magnífic de tauró martell. Feia més de tres metres i nedava a poc a poc sense rumb fix.

Tal com havia fet el menut tauró de puntes blanques, el martell declamava aquella mateixa relació d’interdependència i fins i tot d’identitat –"Jo soc el mar", cridava a plena brànquia– amb la immensitat líquida que l’envoltava. Gràcies, però, a la forma tan particular del cap, que li permetia una excel·lent visió estereoscòpica cap endavant i cap endarrere, a més d’una percepció altament precisa de la profunditat, ho reivindicava d’una manera més específica i, per tant, més majestuosa.

No saber

Tot i que va ser una experiència inoblidable, no és fins que m’he posat a teclejar aquestes línies a proposta d’aquest diari que l’he poguda racionalitzar –l’escriptura ja ho té, això–. Ara m’adono que hi ha un cert tancament de cercle entre la fotografia del meu besavi i l’encontre amb el tauró martell. L’element comú més evident és el tauró, però no és l’únic. Ni tampoc el més important. Després de rumiar-hi una mica, veig molt clar que l’evidència aclaparadora que relliga aquelles dues instantànies és la ignorància.

Més concretament, la ignorància insondable que suscita la immensitat del mar. Una ignorància que transforma l’aparició d’un tauró martell enmig d’un infinit blau en una sorpresa gairebé mística. És una veritable aparició d’un poder superior a l’humà. Perquè l’aigua, que sembla tan vàcua com l’espai, només a partir del temps i d’uns elements molt primordials –matèria, lleis de la física, evolució–, és capaç d’oferir aquest resultat imponent: un tauró. És com si l’oceà sencer ens estigués dient: "Això és el que puc fer". Abans només hi havia aigua i algunes molècules. Ara hi ha això: un tauró. Un grumoll de matèria que condensa la informació acumulada al llarg de més de tres mil milions d’anys de combinacions fallides i carrerons evolutius sense sortida en una forma hidrodinàmica adaptada però imperfecta –l’evolució no genera perfecció, fa el que pot– i que, precisament per això, és misteriosa, elegant i formidable.

La ignorància sobre els oceans és difícil de domesticar. La recerca científica ho ha fet, en part, però també ho ha fet l’experiència de la gent que dia rere dia surt al mar per guanyar-se la vida. M’agrada pensar que les giragonses del Hassan, tant les que ordenava dalt del vaixell com les que feia sota l’aigua, obeïen a un criteri que potser no es pot explicitar en una gràfica o en una equació, perquè està construït amb unes dades que, recollides pels sentits i recopilades involuntàriament per tot el cos al llarg de milers i milers d’immersions, han adoptat la forma de sinapsis que responen amb moviments més intuïtius que racionals a nous estímuls i que, d’una manera aparentment inexplicable, generen les condicions perquè es produeixi la sorpresa de trobar un tauró martell en la immensitat abissal.

Si la sorpresa d’un tauró és majúscula, però, és perquè la ignorància que suscita el mar només és comparable a la que provoca l’espai exterior. Ara bé, la proximitat del mar i fets com que des d’una platja, amb l’aigua fins la cintura, a la distància d’un pas, el terra s’enfonsa fins a sis-cents metres de profunditat fan que sigui una ignorància diferent. És acceptable no saber gran cosa d’un exoplaneta situat a quatre anys llum de distància. No saber res del mar que tens al davant, en el qual t’has banyat des de petit, té un punt d’absurditat. Costa assumir que es coneix amb més detall la superfície de Mart que el fons marí o que més persones han estat a la Lluna que al lloc més profund del mar.

Aquesta ignorància desmesurada fa que el mar sigui una font de misteri i fascinació inesgotable. Ara bé, com n’és, de gran, aquesta ignorància? Segons un estudi publicat recentment a la revista Science Advances sobre els fons marins, el 66% de la superfície del planeta està cobert d’aigües amb profunditats superiors als dos-cents metres. De tota aquesta superfície se n’han observat directament –amb imatges– 3.823 quilòmetres quadrats, menys del 0,001% del total. Això equival, aproximadament, a la meitat de la província de Barcelona.

El problema d’aquestes dades no és només que siguin limitades, sinó que estan esbiaixades: la majoria de les imatges s’han pres a només tres països: el Japó, Nova Zelanda i els Estats Units. Per tant, la idea que ens hem fet dels fons marins és, segur, incompleta, i, amb molta probabilitat, substancialment diferent de la realitat. Per comprendre l’abast del biaix, només cal considerar que la superfície de terra ferma al planeta és de 148.940.000 quilòmetres quadrats. Seria possible fer una descripció de la Terra si només haguéssim vist una superfície de 1.489 quilòmetres quadrats –aproximadament el territori de l'Alt Urgell–, la majoria dels quals a només tres països?

No cal gaire sentit comú per assumir que entendre la globalitat d’un sistema complex a partir de tan poques dades és problemàtic. Però encara és més problemàtic el fet que obtenir més dades és extremadament lent i complex. Endinsar-se a les profunditats és tècnicament complicat. A la dècada del 2010 hi va arribar a haver 79 plataformes (vehicles submarins) amb capacitat d’explorar el fons del mar, però cadascuna podia cobrir pocs quilòmetres quadrats cada any. Si s’arribés a les 1.000 plataformes i cadascuna pogués radiografiar tres quilòmetres quadrats anuals, es trigaria més de 100.000 anys a tenir una imatge completa del fons marí.

La recerca freda

Més enllà de les dificultats tècniques, hi ha altres factors que històricament han condicionat la recerca oceanogràfica i que, per tant, han fomentat certs tipus de coneixement en detriment d’altres. Al llibre Science on a Mission, la catedràtica d’història de la ciència de la Universitat Harvard, Naomi Oreskes, analitza de quina manera l’interès de la Marina dels Estats Units en l’oceanografia a partir de la Segona Guerra Mundial va influir en què sabem i què ignorem sobre els oceans a dia d’avui.

Els Estats Units ha estat la primera potència científica del segle XX. Més del 70% de tots els premis Nobel s’han concedit a ciutadans nord-americans. Per tant, el tipus de recerca que s’ha fet des d’aquest país ha tingut una influència directa en el coneixement global. Amb la tensió de la Guerra Freda i l’auge dels submarins com a dispositius de guerra, els Estats Units van començar a invertir diners en una recerca que tenia per objectiu optimitzar la navegació submarina, la detecció de naus enemigues i l’ús d’armes subaquàtiques autopropulsades. L’oceà, doncs, no era més que un escenari on succeïa la guerra, un espai de transport, comunicació, detecció i possibles disparaments de torpedes o míssils nuclears. Aquesta visió va fer que s’investigués, sobretot, la forma del fons marí, els corrents o les variacions de salinitat i temperatura. És a dir, es va promoure un tipus d’oceanografia que privilegiava la física. L'estudi de la vida i les condicions que la feien possible va quedar en un segon terme.

El fet que el mar es considerés un mer espai físic i no un reservori de vida va facilitar que proliferessin sense control la pesca d’arrossegament, els baleners o els abocaments de residus químics, plàstics o nuclears. Aquest últim cas és un exemple que il·lustra perfectament la idea que hem tingut del mar la major part del segle XX. Durant l’Any Geofísic Internacional que es va celebrar del 1957 al 1958, el principal objectiu plantejat per la comunitat oceanogràfica va ser l'ús dels fons marins com a magatzems de residus nuclears.

A més, no es va fer amb secretisme, sinó amb l’orgull d’aportar una solució definitiva a un problema rellevant per a la humanitat. De fet, els Estats Units ja abocaven residus nuclears al mar des de feia deu anys. Uns vaixells els transportaven fins a les illes Fallaron, a cinquanta quilòmetres de la costa californiana i, senzillament, els llençaven per la borda. Si suraven, els cosien a trets perquè hi entrés aigua, pesessin més i s’acabessin enfonsant. Però, clar, pels forats de les bales sortia el plutoni, l’urani i altres materials radioactius. No va ser fins als anys noranta que es va posar fi a aquesta pràctica, quan ja s’havien abocat més de 200.000 tones de residus radioactius a diversos emplaçaments. I no només els Estats Units. També ho van fer la Unió Soviètica, el Japó, Nova Zelanda, Corea del Sud i molts països europeus.

Aquesta dominància de la recerca física per sobre de la biològica no només ha propiciat una major degradació dels ecosistemes marins, sinó que també ha generat forats de coneixement desconcertants. El 2004 uns científics japonesos van capturar per primera vegada imatges d’un calamar gegant, una de les criatures de les profunditats que més mites i llegendes ha alimentat. Les imatges es podrien haver captat molt abans perquè, ja el 1965, l’investigador Frederick Aldrich havia proposat estudiar aquest leviatan amb el submergible Alvin, que, precisament, estava operat per la Marina nord-americana.

Si les prioritats científiques haguessin estat diferents, potser hauríem sabut abans que els ulls d’aquestes bèsties, amb un diàmetre de fins a 27 cm, són els més grossos del regne animal i tenen la sensibilitat per detectar la feblíssima fluorescència que emet l’escassa densitat de plàncton que hi ha a les profunditats quan un catxalot, el seu depredador principal, fendeix l’aigua a tota velocitat en una maniobra de caça mai vista però que ha de ser una de les més violentes de totes les que succeeixen al planeta.

De fet, aquests ulls són el resultat d’un procés de coevolució entre presa i depredador que, com una autèntica carrera armamentista, fomenta característiques que maximitzen l’èxit tant de l’una com de l’altra. Quan el depredador triomfa i devora l’invertebrat més gran del món –costaria encabir-lo en un autobús–, el sistema digestiu del cetaci recobreix el bec indigerible del cefalòpode amb una substància que, en ser excretada, es coneix com a ambre gris i que, històricament, s’ha utilitzat no només per elaborar perfums sinó també com a condiment en els àpats més refistolats de la reialesa.

Tot i que, en el fons, la ignorància sobre el calamar gegant, una de les criatures més fascinants del planeta, palesa el que passa amb moltes altres espècies com la balena blava, el mateix catxalot o peixos que tenen un interès com a font d’aliment. Actualment es disposa de models de poblacions molt sofisticats, però tal com apunta Oreskes, per molt refinats que siguin els models, si no hi introduïm les dades correctes no podrem saber com evoluciona una població i, per tant, no sabrem si l’estem sobreexplotant fins que sigui massa tard. I de moltes espècies comercials falta informació: no es coneix el nombre d’individus que forma la població, el temps que viuen o el percentatge de cries que sobreviuen les primeres etapes de la vida.

Diòxid d’ignorància

Un dels altres grans forats en el coneixement del mar està relacionat amb el canvi climàtic. Tot i que els oceanògrafs van ser dels primers científics a mostrar interès en el fenomen, els va costar molt aconseguir el finançament per investigar-lo en profunditat. El 1953 el físic nord-americà Gilbert Plass ja va advertir que la crema de combustibles fòssils estava disparant els nivells de diòxid de carboni atmosfèric i que això conduiria a un procés d’escalfament global d’un grau i mig cada segle.

De seguida, els oceanògrafs van pensar que si hi havia més diòxid de carboni a l’atmosfera, els oceans n’absorbirien una part. Podia aquesta absorció mitigar l’escalfament de l’aire? Quins efectes tindria l’excés de diòxid de carboni en les aigües marines? Aquestes preguntes es van formular ja el 1958, però no es van començar a muntar projectes seriosos de recerca sobre la qüestió fins a finals dels anys vuitanta. Què sabríem ara sobre el rol dels oceans en el canvi climàtic si els haguéssim començat a estudiar d’una altra manera?

A dia d’avui sabem que el diòxid de carboni torna l’aigua més àcida i que, en aquestes condicions, les closques de carbonat de calci de molts organismes no es desenvolupen correctament perquè aquest material es dissol amb més facilitat en medis àcids. Això afecta tant les petxines i els cargols com una gran part del éssers diminuts que formen el plàncton i que representen la base de la xarxa tròfica marina. No són bones notícies si es té en compte que més de dos mil milions de persones depenen del mar com a font directa d’aliment.

Tot i ser el bressol de la vida, està clar que el mar no és el nostre element. Això, unit a la seva immensitat, farà que, probablement, segueixi sent un lloc més ignot que conegut. Si els polítics la deixen, la ciència seguirà avançant i cada vegada sabrem més coses dels oceans. La manera que té la ciència d’avançar, però, és curiosa: a mesura que es van responent preguntes en surten de noves en una ramificació que, de vegades, sembla que no tingui fi i dota el procés d’una fascinació inesgotable. Sigui com sigui, hi haurà sempre un pòsit d’ignorància sobre el mar. I aquest pòsit, combinat amb les noves preguntes propiciades per la ciència, seguirà alimentant sorpreses com la troballa furtiva d’un tauró martell enmig de la immensa blavor abissal.