Memòria Històrica
Diumenge 18/05/2023

Quin català va assistir a la boda de Rainier i Grace Kelly?

La troballa del programa de mà de la cerimònia nupcial a les escombraries de Barcelona ens permet recuperar una de les històries d'amor més controvertides del segle passat

4 min
Rainier de Mònaco i Grace Kelly el dia del casament.

BarcelonaA les escombraries. Sí, a les escombraries d’algun barceloní ha aparegut un programa de mà del banquet del casament de Rainier de Mònaco amb Grace Kelly el 19 d’abril de 1956. Com pot ser? Resulta quasi impossible saber-ho. L’única certesa és que un remenador d’escombraries el va trobar, el va portar a una botiga de vell i ara és a les meves mans. El programa confirma diverses coses, explica diverses històries de tan mític esdeveniment social, de tan rellevants núpcies de la història europea contemporània. Un tros de paper, sí, però quanta memòria que conserva. La memòria de com va ser de rellevant aquest casament per a la història del petit principat de Mònaco. Del programa de mà se’n van editar 3.000 exemplars per als 3.000 assistents al banquet nupcial d’un total dels quasi 20.000 monegascos del 1956. El principat estava emocionat i també alleugerit. La boda de Rainier amb Grace Kelly, una de les més importants i exitoses estrelles de Hollywood dels anys cinquanta, permetia diverses coses. D’entrada, era un esdeveniment social que posava Mònaco al centre de la reialesa europea, per aquells anys un intangible molt i molt rellevant pel que fa a tradició i solvència estatal. D'altra banda, per fi l’etern solter de les reialeses europees es casava i assegurava així la pervivència del llinatge i de la monarquia, i de retruc salvava el principat de la bancarrota que arrossegava des del final de la Segona Guerra Mundial i que l’acostava inexorablement a l’annexió total a França. 

El programa de mà del banquet del casament de Rainier de Mònaco amb Grace Kelly, el 19 d’abril de 1956.

El programa de mà explica també els detalls musicals de la festa posterior al casament. El banquet va tenir lloc a l’estadi Lluís II, el camp de l’AS Mònaco, el club de futbol del principat. La música va ser en directe, esclar, com manen els cànons en tan noble i aristocràtic esdeveniment. Els assistents van poder gaudir de les interpretacions de músiques de Händel, Txaikovski, Stan Kenton i Borodine. El cos de ball i els cors de l’Òpera de Montecarlo no van faltar a la cita i sota la batuta del director d’orquestra Geoffrey Corbet, els acords van sonar, de ben segur, clars i diàfans. 

Sempre s’ha dit que la història d’amor de Rainier i Grace va venir marcada pels interessos. Els interessos orquestrats pel multimilionari magnat Onassis, íntim amic de Rainier, conseller i home de confiança, que li havia suggerit, quasi obligat, a fixar-se en una actriu de Hollywood per seduir-la i salvar així Mònaco de l’extinció. La primera candidata –fa angúnia el concepte– va ser Marilyn Monroe, però la van descartar –encara fa més angúnia– pel que van considerar “caràcter complicat” de la protagonista de Niagara i Ningú no és perfecte. Es diu que Grace i Rainier es van conèixer durant el rodatge d’Atrapa un lladre, d’Alfred Hitchcock, a la Costa Blava. Però no va ser realment així, sinó poc temps després, quan Grace va viatjar al festival de Canes acompanyada de qui llavors era el seu promès, l’actor francès Jean-Pierre Aumont. Al tren des de París van coincidir amb Olivia de Havilland i el seu marit, Pierre Galante, responsable de les pàgines de cinema de la prestigiosa revista París Match. Van ser ells qui li van suggerir visitar Montecarlo aprofitant la visita al veí Canes. 

A les seves memòries –escrites per Donald Spoto i publicades vint-i-cinc anys després de la mort de l’actriu– Grace explica que la trobada amb Rainier va estar a punt de no celebrar-se per culpa de l’escàs vestuari de què ella disposava. Finalment, va optar per un vestit de flors roses i fons negre que havia utilitzat per a la foto de portada d’una revista de costura. Rainier la va fer esperar més de mitja hora i Grace estava molesta. Finalment es van trobar. Era el 6 de maig de 1955. Van començar una bonica relació epistolar i es van casar, quasi un any després, el 19 d’abril de 1956.

El casament de Rainier de Mònaco i Grace Kelly.

Qui va ser el català que va assistir al banquet del casament i va guardar el programa de mà que avui, seixanta-set anys després, és a les meves mans? Impossible de saber? La periodista i crítica de televisió de l’ARA Mònica Planas em dona una pista molt interessant. Per al programa Aquest any cent! de TV3, l’any 1999, va elaborar un reportatge que explica una història curiosa que, qui sap, potser té a veure amb la que jo explico avui. Com a part de les celebracions prèvies al casament reial, el Futbol Club Barcelona va ser convidat a participar-hi i va disputar un partit amistós contra el Portuguesa de Rio de Janeiro. Va acabar 0-0 i una representació de la junta directiva, amb el president Francesc Miró-Sans i el vicepresident Fèlix Valls i Taberner, va ser també convidada al banquet nupcial del dia 19 d’abril. Així ho rememora, al reportatge, la viuda de Valls i Taberner, Carme Munné. De fet, també explica que el seu regal de noces va ser una mantellina negra. La mateixa que vint-i-sis anys després, l’any 1982, la princesa Carolina va lluir durant els funerals per a la seva mare Grace. Però aquesta és una altra història. ¿Van ser ells els qui van portar fins a Barcelona el programa de mà de l’esdeveniment? Qui sap, Munné va morir l’any 2008. Quinze anys després potser és un lapse de temps suficient/prudencial perquè part de les pertinences d’algú apareguin llençades i vagin a parar a mans de qui les valora o els dona una nova vida. O explica les històries que contenen. 

stats