Radicalisme il·lustrat
Fa ja uns quants anys que dono dues assignatures de filosofia moderna a la Universitat de Saragossa. No les vaig triar, quedaven lliures quan vaig reincorporar-me després d’una excedència de maternitat. Tots els meus companys havien corregut a agafar les assignatures de contemporània, com segurament hauria fet jo si hagués pogut escollir. Però no escollir té, a vegades, les seves sorpreses.
La modernitat, a les últimes dècades, ha sigut el nom que recull tots els pecats de les societats occidentals dels últims segles: l’arrogància del subjecte, la prepotència de la raó, l’explotació capitalista, la desmesura productivista... A ulls del sagnant segle XX, la modernitat és la font de tots els seus mals, tècnicament i industrialment programats. Per això, la filosofia contemporània és una àmplia revisió coral dels pressupòsits, dels ideals i dels conceptes moderns. Un tribunal que va des de l’absolució i el continuisme rectificat fins a la condemna absoluta de tota la seva herència.
Però no hi ha res millor que apropar-se directament a l’enemic i aixecar-li les faldilles al gegant per descobrir-li les pessigolles i admirar, també, les seves articulacions. Apropar-se a la modernitat il·lustrada, enlloc de seguir fent vudú a la seva caricatura, és descobrir un camp de batalla del qual no hem sortit perquè no hem sabut interpretar-lo bé.
La Il·lustració moderna no és només un combat de la raó contra la fe, i de la ciència contra la religió. Molt més profundament que això, és una aposta per portar la llum al món. És a dir, per fer-nos capaços de captar la intel·ligibilitat de la naturalesa i de la nostra acció sense dependre de la mirada de Déu. La qüestió no és defensar el racionalisme científic sinó l’autonomia de l’experiència humana, que se sap parcial, finita i precària.
La Il·lustració, entesa com un projecte racional de progrés que projecta la llum al final del camí i ens converteix en petits déus creadors de nosaltres mateixos, és l’aparell ideològic que la Il·lustració mateixa inventa per conjurar la crisi de poder que el seu radicalisme crític ha provocat. Aquest radicalisme confiava que les ombres del nostre món estaven plenes de vida i de desig de ser. Més spinoziana que cartesiana, més diderotiana que kantiana, més materialista que racional, la il·lustració radical dels primers lliurepensadors volia tocar directament el món per entendre’l sense allunyar-se’n, per transformar-lo sense manipular-lo i per fer d’aquesta activitat concreta una condició de llibertat compartida. Aquesta possibilitat radical, encara incomplerta, és la que la modernitat mateixa no va poder suportar.