Sense reconciliació. Què va passar després de la guerra de Sendero Luminoso?

| Fotos: RAQUEL CORTÉSLA GREGORIA VA CAURE A TERRA CEGA DE DOLOR. Un militar la va apuntar a la cara i li va propinar un cop sec però directe. Ella no es va donar per vençuda. Es va aixecar com va poder i va continuar proclamant la innocència de Cesáreo Cueto, un jove estudiant d’agronomia i jugador de l’equip local de futbol. Però va passar el més previsible: els militars es van endur el seu fill i no el va tornar a veure mai més.

Aquella matinada del 9 de juliol del 1984, la Gregoria va comptar cada minut fins que el rellotge va marcar les sis del matí, l’hora en què arribava a la seva fi el toc de queda i podia sortir de casa seva, situada en un dels barris del centre d’Ayacucho, la zona de la serra peruana que va perdre gairebé el 70% de la població pel conflicte entre el grup terrorista Sendero Luminoso i les forces armades nacionals entre els anys 1980 i 2000.

Des d’aquella matinada, aquesta dona, que avui té 88 anys, no ha deixat de buscar el seu fill. Va anar a la caserna militar els dies posteriors i no va trobar resposta. També va viatjar a Lima, va denunciar la desaparició a la Fiscalia, va pagar un suborn als militars d’intel·ligència amb la promesa d’una informació extra que mai va arribar i va rastrejar les muntanyes per on es deia que amagaven els cadàvers. Però no va trobar ni una sola pista.

“La meva família no es recupera de les cicatrius d’aquesta guerra”, es lamenta aquesta dona des del pati de casa seva. Igual que la Gregoria, el Perú és un país ple de cicatrius sense curar. Més de la meitat de la seva població encara es resisteix davant la idea d’oblidar aquesta guerra que va vestir de dol no menys de setanta mil famílies a les regions més pobres, indígenes i camperoles del país.

Aquestes cicatrius van començar a ser visibles quan l’estat va crear la Comissió de la Veritat i la Reconciliació (CVR), l’any 2001. L’advocat Salomón Lerner va presidir aquest grup de treball, que va portar el govern per primera vegada a assenyalar de qui eren les responsabilitats: les forces armades eren causants del 46% de les morts i Sendero Luminoso de l’altre 54%. Per descomptat, tots dos grups van rebutjar rotundament aquest resultat.

Lerner explica que el Perú insisteix a oblidar el que va passar. No ho reconeix com a part de la seva història. I per això emfatitza que l’informe de la comissió va permetre per primera vegada obrir un espai perquè les víctimes expliquessin sense cap pressió el que havia passat i perquè es reconegués públicament l’horror que havien viscut.

“Quan va sortir l’informe moltes persones es van sentir impactades, i va constituir un toc d’atenció perquè veiéssim els nostres errors en l’àmbit polític i en la vida social -explica Lerner-. Però no hem après la lliçó, el Perú encara té un gran deute pendent; nosaltres vam fer una sèrie de recomanacions per reparar el dolor de les víctimes que no s’han complert. Encara som un país sense reconciliació”.

L’HERÈNCIA: DESAPAREGUTS

Com Cesáreo Cueto, l’Institut de Medicina Forense assegura que 15.719 persones més van desaparèixer en mans dels senderistes o dels militars. Cada bàndol va utilitzar les seves tècniques d’extrema violència per fer prevaler els seus objectius. Això va deixar un Perú enterrat en el dolor, amb famílies marcades per la tragèdia que encara no troben resposta a la pregunta “On és el meu fill?”

Gloria Cano, responsable de l’Àrea Legal de l’Associació Pro Drets Humans (Aprodeh), explica que, en aquella època, els militars van detenir centenars d’estudiants, que van ser portats a casernes que funcionaven com a centre de reclusió, tortura, desaparició i execució extrajudicial. “Pensem que hi ha més fosses comunes per descobrir -diu Cano-. Hi ha recerques que assenyalen l’existència de més de sis mil fosses comunes per desenterrar només a Ayacucho. Ara per ara només set militars han sigut acusats i dels altres que operaven a la caserna no n’hi ha cap rastre perquè els militars van cremar tots els registres que hi havia”.

Gisela Ortiz parla amb convicció i aspra experiència. No ha tornat a veure al seu germà Enrique des del 18 de juliol del 1992, quan, al costat d’un professor universitari i vuit estudiants més, va ser detingut per militars a l’ordre del president Alberto Fujimori. Des d’aquell dia va emprendre una lluita que ha arribat fins a la mateixa Cort Interamericana de Drets Humans, sota l’expedient número 11.045, en el qual s’estableix la responsabilitat de l’estat.

Ara Ortiz és una de les veus amb més credibilitat al país d’entre les que denuncien les seqüeles dels anys de la devastadora violència: “Un crim d’aquesta naturalesa et marca per a tota la vida; no només pel dany emocional que significa l’absència de l’ésser estimat, sinó perquè la impunitat que persisteix durant mesos, anys, va fent que et dediquis a aquesta lluita i deixis de banda els teus projectes personals, com estudis, feina, tenir fills... I desgasta també la relació amb la família, que moltes vegades no entén la tossuderia de la lluita”.

Johusy Aburto, titular de la Fiscalia Segona Supraprovincial Penal d’Ayacucho, calcula que es necessitaran 60 anys més fins a exhumar i identificar tots els cossos. “Estem parlant de casos molt complexos, on no hi ha una sola víctima, sinó entre 20 i 50 cadàvers: no és un procediment senzill. A més es calcula que pot haver-hi sis mil fosses comunes més”.

José Pablo Baraybar, director de l’Equip Peruà d’Antropologia Forense (EPAF), sentencia que l’estat peruà ha fallat a les víctimes, i estima que la majoria moriran sense haver-se fet justícia. “Si en 10 anys s’ha avançat només el 0,2 %, llavors no serem aquí per a la identificació dels desapareguts que falten”, explica. “Jo veig un panorama negre, hem perdut temps, hem fallat a cadascuna de les famílies que van morir sense saber on eren els seus fills, cal sincerar-se una mica més i reconèixer-ho”, afegeix.

Les organitzacions no governamentals i les associacions de familiars sol·liciten a l’estat peruà que dissenyi un Pla de Cerca de Desapareguts a fi de realitzar una estratègia a escala nacional per saber quants desapareguts va deixar la guerra i un mètode més efectiu per identificar les restes trobades en les fosses comunes.

MEMÒRIA VS. OBLIT

Lidia Flores va trigar dues dècades a poder sepultar les restes del seu marit. El seu malson va començar quan una nit, en tornar de la feina, es va trobar que ell havia desaparegut. Va deixar els seus sis fills per començar una recerca per totes les zones muntanyenques d’Ayacucho. Al cinquè dia la Lidia va trobar el cadàver abandonat en una franja plena d’escombraries, així que va córrer fins a la Fiscalia per demanar ajuda.

La seva petició no va trobar cap resposta. I per això la Lidia confessa desesperada que va tornar fins on hi havia les restes i les va portar a casa, on les va enterrar amb ajuda dels seus familiars. El seu cas va ser un dels més sonats després de l’ Informe de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, així que la Fiscalia va exhumar les restes i no va ser fins al maig del 2013 que les van retornar a la Lidia perquè poguessin descansar a la tomba per sempre.

Ella no es dóna per vençuda. Entre els seus plans hi ha seguir formant part d’Anfasep, l’organització local que reuneix les dones que han perdut les famílies durant aquest conflicte armat: “Ara amb més raó vaig a caminar, amb més raó vaig a parlar on calgui. Nosaltres seguim aquí. Totes les mares, esposes i filles que vam perdre els nostres familiars. La nostra única arma davant l’estat és la memòria, és bona perquè serveix per no oblidar els nostres éssers estimats i seguir lluitant per ells”.

Per a Alfredo Crespo -advocat del president de Sendero Luminoso, Abimael Guzmán-, el Perú necessita oblidar la guerra per seguir endavant. Crespo és un dels crítics més actius de la política de reconciliació que l’estat peruà ha dut a terme per reparar els danys que va deixar el conflicte. Per a aquest advocat, els resultats d’accions com la creació de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació només són haver aconseguit dividir la societat peruana. “Aquí hi ha els morts, aquí hi ha la gent torturada, aquí hi ha les dones que van estar deliberadament esterilitzades sense la seva autorització. Aquí hi ha els nens que es van quedar sense pares. Llavors, a veure, això és aquí i ara què fem per perdonar-nos?”

El general José Graham va ser un dels militars que van combatre en aquesta guerra. Ell no titubeja a l’hora de plantejar una solució perquè el país tiri endavant. “Seria oblidar -diu-. Mira, els que no hi van participar ja se n’han oblidat, als que hi vam participar ens durarà més temps, però no hi ha altra solució. ¿Tu creus que un soldat s’asseuria amb Abimael Guzmán? ¿I que caminarien agafats de la mà pel carrer? No, doncs llavors no parlem de reconciliació”.

LA RESPOSTA: 2.700 EUROS

La Comissió de la Veritat i la Reconciliació va proposar un Pla Nacional de Reparacions com una obligació de l’estat per reconèixer les seves responsabilitats amb les víctimes. Després de 10 anys, aquesta indemnització consisteix en el pagament de 2.700 euros.

El representant permanent del país davant l’Organització d’Estats Americans (OEA), Juan Jiménez Mayor, assegura que el govern actual ha efectuat la més gran aposta per la reparació a les víctimes del terror. La suma de les reparacions individuals i col·lectives aportades per l’estat arriba als 153 milions de dòlars.

Les associacions de víctimes posen per sobre la necessitat d’una disculpa per part dels responsables a aquestes ajudes econòmiques. Gisela Ortiz assegura que les famílies necessiten que l’estat demani perdó, perquè aquest seria un primer pas sincer per a la veritable reconciliació: “És una necessitat. La víctima necessita que l’estat demani perdó, que reconegui que li va fer mal per acció o per omissió. Hi ha una necessitat profunda de reconèixer que les víctimes també som ciutadans d’aquest país”.