BarcelonaEl dissabte 2 de març del 1974, quan faltaven cinc minuts per a tres quarts de deu del matí, el govern franquista va executar Salvador Puig Antich. Tenia 26 anys i era militant del Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL). Han passat cinquanta anys, però les seves quatre germanes continuen lluitant, sense èxit, perquè la justícia espanyola reobri el cas. Ni tan sols amb la nova llei de memòria espanyola s’ha aconseguit el que reclama la família des de fa mig segle. "Nosaltres sempre hem reivindicat un judici just i que l’estat espanyol rectifiqui, perquè el Salvador no era un assassí", afirma Montserrat Puig Antich. La justícia sempre ha mirat cap a una altra banda, però la família ha vençut al carrer: "Gràcies a moltes persones que han investigat i han explicat el que han descobert, no passarà a la història com un assassí. I això ens compensa tants anys de lluita", afirma Montserrat Puig Antich.

El març del 1974, un règim amb ganes de venjança per l’assassinat de Carrero Blanco va decidir executar el jove anarquista. Fins a l'últim moment la família va esperar un indult que no va arribar mai. Van ser unes últimes hores angoixants. Puig Antich no va saber, fins al matí del 2 de març, que el matarien amb el garrot vil. Era la pitjor de les execucions, com va admetre el director de la Model, Álvaro de Toca Becerril. A la paqueteria de la presó es va ancorar un tros de fusta a terra i, a l’alçada del cap, es van ajustar l’argolla i el torniquet que el botxí havia portat en una maleta. Era un mètode sàdic, i aquell dia va ser l'últim que es va utilitzar. El Tribunal Suprem conserva als seus magatzems dos garrots vils, però aquesta institució no confirma si un d’ells és el que va matar el jove lluitador antifranquista. 

Per què no va arribar l’indult?

"Fèiem el cor fort, no volíem un drama, sobretot per a ell", recorda la germana del Salvador, Imma Puig Antich. "Ell ho va fer per nosaltres i nosaltres per ell. Em va dir «Adeu, guapa, que vagi bé, ja ens veurem». Nosaltres vam marxar i li vam dir que anàvem a fora, a esperar l’indult, encara que sabíem que ja no arribaria. Era una manera de fer-ho més fàcil, però ja no ens ho crèiem", afegeix. Aquell 2 de març ja no hi havia esperances, però durant setmanes l’indult va planar entre els advocats i la família. Oriol Arau i Francesc Caminal, aleshores dos joves advocats, s'hi van esforçar al màxim per defensar Puig Antich. Tot es va tornar més fosc quan l’auditoria militar va demanar al jutjat número 21 que s’inhibís del cas. A partir d'aleshores seria un tribunal militar el que decidiria el destí del detingut. Una maniobra que multiplicava les possibilitats d'una condemna a mort. El dia 26 d’octubre es va llegir al jove anarquista la interlocutòria de processament per dos fets. Un era l’atracament al Banco Hispano Americano del passeig Fabra i Puig, el 2 de març del 1973, tot i que Puig Antich no es va moure del cotxe. L'altre va ser la mort del jove policia Francisco Anguas, el 25 de setembre d’aquell mateix any, durant un tiroteig que hi va haver al portal del número 70 del carrer Girona.

El periodista i escriptor Jordi Panyella, que acaba de publicar una renovada edició de Salvador Puig Antich, cas obert (Angle Editorial), afirma que tot el procés judicial va ser "una gran farsa". Segons Panyella, es va alterar el contingut del sumari i es van fer desaparèixer documents. "Es va falsejar l’autòpsia i es va ocultar informació. Van desaparèixer bales i les pistoles dels policies implicats en el tiroteig. No era culpable del crim al qual se’l va condemnar", assegura.

Per què el règim franquista es va acarnissar amb el jove antifranquista? És impossible entendre-ho sense el context polític. "No tan sols era una dictadura. Puig Antich era un peó. Carrero Blanco va ser assassinat el 20 de desembre del 1973 i el consell de guerra a Puig Antich va començar el 8 de gener del 1974. Puig Antich sabia que el règim voldria venjar-se", diu Manuel Calderón, autor de Hasta el último aliento. Puig Antich, un policía olvidado y una guerrilla contracultural en Barcelona (Tusquets), que arribarà a les llibreries el 6 de març. "Hi va haver un altre factor. El bisbe de Bilbao Antonio Añoveros havia fet una homilia el febrer del 1974 sobre el dret del poble basc a la seva identitat, la seva cultura i la seva llengua. El règim en va ordenar la detenció i la Conferència Episcopal va dir que excomunicaria qui firmés l’expulsió d’Añoveros de l’Estat. Franco va haver de retrocedir i cedir davant la Conferència Episcopal. No podia cedir una segona vegada", afegeix. 

La pitjor manera de morir

Van escollir el pitjor dels mètodes per executar-lo: el garrot vil. El mateix dia i pràcticament a la mateixa hora, i també amb el garrot vil, era executat a Tarragona Georg Welzel, més conegut com Heinz Ches. Welzel era un ciutadà de l'Alemanya Est que va intentar diverses vegades fugir a la República Federal Alemanya. No va tenir gaire sort i va estar empresonat bona part de la seva joventut. Va entrar a Espanya el desembre del 1972 amb un passaport fals. Vivia de petits robatoris i sovint dormia al carrer. Se'l considerava un delinqüent comú i, sense cap mòbil aparent, va matar un guàrdia civil el 19 de desembre del 1972. "Matar Puig Antich amb el garrot vil va ser una decisió política. Puig Antich es pensava que l'afusellarien, però al matar-lo amb garrot vil li van donar la consideració de delinqüent comú. Era una manera de deixar clar que no el consideraven un pres polític, i per això també ho van fer coincidir amb l'execució de Welzel", diu Calderón. L'endemà alguns diaris van col·locar de costat les fotografies dels dos executats.

Actualment es pot visitar el lloc on va ser executat Puig Antich i que l'Ajuntament de Barcelona, finament, ha decidit mantenir tal com era aquell març del 1974. Carme Salgueiro és una de les guies que expliquen com va ser l'execució de Puig Antich a les visites que es fan a la presó de la Model. "Visitem la cel·la on era, la 442, i la paqueteria, que està pràcticament igual", explica. Salgueiro remarca que sobretot s'explica el context, la sentència i els punts més foscos de tot el procés. El fet, per exemple, que l'autòpsia del policia Francisco Anguas es fes en una comissaria i no a l'hospital. "És important explicar el que passava a fora, perquè si no no s'entén per què el van executar i, a més, de manera tan sagnant. Hi ha persones que saben qui és i d'altres que no. Han vingut estrangers que recordaven les manifestacions que hi va haver als seus països quan va ser executat. Hi ha estudiants que venen molt ben preparats perquè ho han tractat a classe i d'altres que ho desconeixen i que la dictadura els queda molt lluny", assegura.

La llarga lluita de la família

Cada 2 de març, des de fa 50 anys, la família de Salvador Puig Antich va al cementiri de Montjuïc, on està enterrat, i després dinen tots junts. Quan va morir, i durant pràcticament deu anys, tot era silenci. Ningú s'atrevia a parlar gaire. "L'únic que podíem fer era enviar esqueles a tots els diaris, però no ens deixaven posar la paraula assassinat. Aleshores convocàvem a tothom a l'església de Pompeia. No som catòlics practicants, però era l'únic lloc on ens podíem reunir", explica Imma Puig Antich.

Després hi ha hagut una llarga batalla judicial que sempre s'ha topat amb el mur de la justícia espanyola. Ho va intentar la jutge argentina Maria Servini quan va sol·licitar, a finals d’octubre del 2014, la detenció i extradició de vint persones vinculades als crims del franquisme per poder-les interrogar. Unes extradicions que van ser denegades per l’Audiència Nacional. El 2017 l’Ajuntament de Barcelona va interposar una querella contra Carlos Rey, l'advocat que el 1974 va redactar la sentència per la qual Salvador Puig Antich va ser condemnat a mort i l’únic jurista que formava part del tribunal. No es va admetre la querella i es va fer un recurs d’apel·lació, que va ser desestimat per l’Audiència Provincial de Barcelona. Tampoc s'ha tingut èxit al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg. Les germanes de Puig Antich no tenen gaires esperances que la nova llei de memòria democràtica espanyola canviï res.

Per a elles, l'èxit és que diferents investigacions, llibres, documentals i pel·lícules han fet aflorar una versió de Salvador Puig Antich que no té res a veure amb la que va voler divulgar el règim franquista. "El meu germà era una persona molt fàcil. Amb molt bon caràcter, molt divertit, molt idealista", assegura l'Imma. "Quan va venir a viure a casa meva, algunes nits cridava angoixat, crec que era per les armes, li va costar molt prendre la decisió de portar-ne", afegeix. "El Salvador era un anticapitalista convençut", diu la Montserrat.

Calderón també el veu com un anticapitalista: "Era un lluitador, un antifranquista i un anticapitalista. Era un jove que creia en unes idees. Agafar les armes era una cosa que es deia en moltes sobretaules de l'època i el Salvador i els seus companys del MIL van decidir fer-ho. Tenien la seva base a Tolosa. Allà van tenir molt de contacte amb l'exili anarquista, però el món obrer no els va acabar d'acceptar mai".

L'Imma, la Montserrat i la Carme (la Meçona tenia 12 anys, era massa petita i no va ser-hi) van passar l'última nit acompanyant el seu germà. "Va ser el Salvador mateix que va dir que no volia que la Meçona hi fos, perquè si hi era s'acabaria desmuntant", explica la Montserrat. "Aquella nit vam explicar històries, vam ensenyar fotos de la família, vam explicar anècdotes familiars i acudits... Al final vam estar en silenci agafats de les mans", recorda la Montserrat. Tantes dècades de lluita contra un acte tan sàdic i injust esgoten. "Nosaltres això no ho hem escollit, ni estem preparades per aquesta tasca. Cada vegada que he de parlar, m'agafa mal de panxa. Quan nosaltres ja no hi siguem, jo no vull passar al relleu als meus nebots. Si ells ho volen fer, endavant, però jo no vull passar-los aquesta càrrega emocional", diu la Montserrat.

El carceller de Puig Antich: "Quan el van executar, vaig sortir cridant contra Franco"

Quan el setembre de 1973 Jesús Irurre va veure entrar Salvador Puig Antich a La Model, el va percebre com un "enemic". Irurre era funcionari de presons i li havien dit que Puig Antich havia matat un policia. "Al principi em limitava a obrir-li la porta perquè sortís una estona al pati, li donava el menjar o li entregava les cartes de la família", explica Irurre. Aquells primers dies, a Puig Antich li costava parlar perquè un dels policies li havia disparat a la boca. "Estava aïllat i no es podia relacionar amb ningú. Només podia parlar amb els funcionaris que ens encarregàvem de custodiar-lo", recorda. Un dia, el jove anarquista va demanar-li una pilota de bàsquet. "Vam començar a jugar i ens vam relaxar. Es va trencar el gel", diu Irurre.

Quan es va trencar el silenci, Irurre va començar a passar més estones a la cel·la de Puig Antich. De fet, el lluitador antifranquista només podia parlar amb els funcionaris perquè el contacte amb altres presos estava del tot prohibit. "Xerràvem, jugàvem als escacs... i ell, que era molt introvertit, em parlava de llibres i de música". El funcionari de presons, que ja està jubilat, explica que aquelles converses li van obrir una porta a un món que no coneixia i va fer que es replantegés algunes coses. "Vaig ser conscient què volia dir ser franquista, tots els carcellers érem funcionaris del règim, però ni tan sols sabíem ben bé què implicava això –explica–. Em va despertar la curiositat i vaig anar a una llibreria que em va recomanar, Leteradura, al passeig de Gràcia, que venia llibres clandestins", afegeix. Segons Irurre, altres funcionaris també conversaven amb Puig Antich. "Em parlava molt del seu germà [el germà gran, el Joaquim, era psiquiatre i vivia a Nova York]. L'admirava molt, em deia que era un coco. També em parlava molt de les seves germanes, se les estimava molt".

El dia de l'execució

Irurre va voler estar al costat de Puig Antich el dia de l'execució. "La direcció va demanar voluntaris per reforçar el servei i jo hi vaig anar. Volia estar amb ell tot el temps possible. Quan li van llegir la sentència, jo estava al seu darrere. Quan va veure que plorava em va donar una abraçada, crec que ell fins a l'últim moment va conservar l'esperança que hi hauria un indult", opina el funcionari jubilat. L'indult no va arribar. Qui li va explicar la sentència no va ser el jutge militar sinó el seu advocat, Oriol Arau.

"El jutge em va demanar que jo mateix li llegís la sentència, i ell va restar fora. De fet, no li vaig llegir el paper textualment, sinó que l'hi vaig explicar", va confessar Arau en una entrevista amb Xavier Vinader que es va publicar a la revista Arreu el 1977. Arau va estar amb Puig Antich fins a les 9.25 h del matí com recordava a la mateixa entrevista. "Durant aquest temps li vaig dir que en Caminal posava telegrames i vam fer una mica més de conya. Però jo crec que ell s'ho veia venir. Potser tenia un 1 o un 2% d'esperança i jo mai no vaig fer res per trencar-l'hi", recordava l'advocat. Pocs minuts després, Puig Antich moria de manera sàdica a mans del botxí. A les 10.10 h va sortir el furgó que portava el seu cos. La família va seguir el cotxe fins al cementiri de Montjuïc. Allà només el van poder veure cinc minuts. Les seves germanes li van treure les botes, els anells i li van fer un petó abans que tanquessin la caixa definitivament.

Irurre recorda que després de l'execució va sortir cridant contra Franco. "Els meus companys em van agafar i em van portar a una habitació". Després d'aquell 2 de març, Irurre va començar a formar part de la lluita sindical clandestina: "Vam fundar el Sindicat Democràtic de Presons i vam lluitar pels drets dels presos", relata.