La setmana que acaba, amb Thaïs Gutiérrez

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

He saltat amb els hits que Rigoberta Bandini va cantar dimecres al concert al Palau de la Música. Ay mamá, Perra o Too many drugs van fer ballar una audiència entregada des del primer moment a qui també va regalar una versió de Qualsevol nit pot sortir el sol, de Sisa, i de Corazón contento, que cantava Pepa Flores.

M’he alegrat amb la inauguració d’una retrospectiva al Brighton Museum dedicada a la fotògrafa Marilyn Stafford, una fotoperiodista que va retratar els canvis del segle passat i els seus grans personatges. Ara que de mica en mica tornem a viatjar, sempre és bo tenir exposicions pendents.

He cantat “ja m’agrada la verdura i el peix” amb els meus fills al concert de Xiula al Poliorama. Aquest grup infantil té una proposta musical de qualitat i amb lletres amb un fort compromís social. Converteixen els seus concerts en una festa amb tocs de catarsi familiar. Si no els coneixeu, poseu la fantàstica Mirada estràbica amb Clara Peya.

He descobert detalls que desconeixia sobre tècniques artístiques com la xilografia o l’aiguafort al llibre 100 conceptes sobre art que Coco Books acaba de publicar. Un llibre amb il·lustracions de Marcos Farina en què l’autora, Susie Hodge, planteja a les criatures l’art com un fet sorprenent, divertit i fascinant.

La setmana que comença, amb Jordi Garrigós

Algunes de les coses que esperem no perdre’ns els pròxims 7 dies.

Llegiré Clandestino. En busca de Manu Chao , de Peter Culshaw (Libros del Kultrum). No culpeu el francès de l’anodina música que han fet els seus continuadors. Manu Chao no només és el creador d’un dels millors discos del segle XX, Clandestino, quasi tot el que ha fet, amb Carayos i especialment amb Mano Negra, és absolutament reivindicable. Adorat per David Byrne i Joe Strummer, aquesta estupenda biografia repassa la interessant i coherent vida i trajectòria d’un dels més fascinants veïns de Barcelona.

Visitaré l’original instal·lació que l’artista Joana Moll ha plantejat al CCCB i quees podrà visitar de l’1 al 13 de març. A través de l’exposició de la disminució d’espècies, més concretament dels insectes, dels quals una quarta part podrien quedar eliminats en només una dècada, Espècies inanimades exposa els vincles entre l’explosió del tecnocapitalisme, l’acceleració del canvi climàtic i el declivi dels ecosistemes essencials.

Ballaré amb el concert de Boy Pablo a l’Apolo. Noruec d’arrels xilenes, el jovenet Nicolás Pablo Muñoz desprén aroma a tot de noms majestuosos: Orange Juice, Mac DeMarco i fins i tot Helado Negro. La seva fórmula és la suma de pop addictiu, ballable i nostàlgic amb èxits que valen un imperi, com Dance, Baby, una de les cançons que més he escoltat l’últim lustre. Actua dimecres després d’haver cancel·lat l’any passat, però tornarà pel Primavera Sound.

Veuré The rescue a Disney+ aquesta setmana. Hi ha tres motius de pes per no perdre’s el nou documental de National Geographic. Primer perquè l’han recomanat a l’últim podcast de Can’t Play Kanter i això és sinònim d’encertar. Segon: és obra dels responsables de l’al·lucinant i oscaritzat Free solo. La tercera i última raó és la magnitud de la història, l’increïble rescat d’un equip de futbol de nois tailandesos que queden atrapats en una cova quilomètrica al seu país.