Llull va difondre el seu missatge “en lo descorriment que fem per lo món, de terra en terra”. Durant la seva llarga vida no va defallir mai en la voluntat de transmetre el missatge a tothom. El seu periple viatger abasta des de Finisterre, passant pel nord d’Àfrica, fins a l’extrem de llevant de la Mediterrània. Una excepció a la seva època. Una existència nòmada durant mitja vida també és excepcional. Com el protagonista de Llibre de meravelles, també ell “per tot on anava meravellava’s de les meravelles qui són en lo món; e demanava ço que no entenia, e recontava ço que sabia”. La trajectòria vital i l’obra de Ramon Llull són un magnífic exemple, no només pels itineraris concrets, sinó també pel seu viatge interior, una verdadera odissea personal, a la recerca del saber.

Uns cent anys abans de la confecció de l’ Atles català (1375), Llull ja demostra tenir una visió del món global i ens aporta detalls primerencs de les cartes nàutiques: l’art dels mariners, les relacions escrites dels portolans, el càlcul de les distàncies, les direccions dels rumbs, els vents, els ports, les cartes, el compàs, l’imant, la brúixola i les estrelles. Sens dubte, Ramon Llull copsava i tenia una idea del món sencer com el que s’explicava a les cartes nàutiques.

Per difondre el seu missatge i els seus projectes missionals, convèncer reis i papes i contrastar la validesa del sistema de l’ Ars, Ramon Llull va haver de sortir de Mallorca. A l’Edat Mitjana és un cas excepcional, encara que no sigui únic. I sembla que abans dels trenta anys Llull ja hauria tingut experiència viatgera, en els que Salvador Galmés defineix com uns -desconeguts- “viatges de mundanitat”.

L’itinerari personal de Llull comença a Mallorca amb la seva “conversió”. Per damunt de les incerteses, segueix amb un pelegrinatge a Sant Jaume de Galícia (1263-1265) i continua a Mallorca, amb un “viatge interior”, durant els quasi deu anys de retir, d’estudi i de formació, a indrets emblemàtics de la geografia lul·liana com Randa, Ciutat, el monestir de la Real o Miramar, on va fundar una escola missionera (1276). No obstant, la projecció exterior de Llull, el gruix dels seus viatges, s’ha de situar a la segona part de la seva vida, quan ja havia superat els quaranta anys. El periple es resumeix en tres grans tipus de viatges: de pelegrinatge, de política i missionals.

Llocs referència de la cristiandat

Tres indrets a considerar: Sant Jaume de Galícia, Roma i Terra Santa, llocs de destí fonamentals, no sols perquè atreien pelegrins, com Sant Jaume, sinó també perquè Roma era la seu del patriarcat. Tota una altra qüestió és la importància simbòlica de Terra Santa per al cristianisme i la recuperació de la Jerusalem perduda.

Sant Jaume de Galícia. Immediatament després de la “conversió”, la tardor del 1263, Llull va emprendre un romiatge -un viatge iniciàtic- a Sant Jaume de Galícia, un dels punts de pelegrinatge més importants i una gran ruta de contacte i d’intercanvi amb la cultura europea. L’itinerari de dos anys és, segons Salvador Galmés, l’exemple dels “viatges de penitència”. Tot i que hi ha acord que va fer el Camí de Sant Jaume, aquesta primera referència viatgera és prou enigmàtica. No se sap del cert si hi va anar de Barcelona o si va seguir el camí francès. “Nostra Dona de Rocatallada”, a la qual fa referència, s’ha volgut identificar amb Montserrat -en la ruta del camí des de Barcelona-, però, més en particular, amb el santuari marià de Rocamadour (Ròcamador en occità, a la regió francesa de Migdia-Pirineus). Sí que tothom està d’acord que Llull hauria fet el viatge de tornada amb aturada a Barcelona, on el dominic Ramon de Penyafort l’hauria fet desistir -de moment- d’anar a l’Estudi General de París. En lloc d’això, el 1265, Llull va tornar a Mallorca, on va començar un intens període de preparació intel·lectual i religiosa.

Roma. Va ser un destí preferent per a Ramon Llull. No per anar-hi de romiatge, sinó amb l’objectiu d’implicar els papes en el projecte de convertir infidels i de formar missioners, així com de la necessitat de recuperar Jerusalem i Terra Santa. No va tenir gaire fortuna, perquè les estades a Roma es van produir en uns temps força convulsos. Amb el papat immers en una situació canviant, de lluites pel poder, de pontificats breus, amb períodes de seu vacant i de processos llargs d’elecció dels nous papes; fins i tot, amb el trasllat de la seu papal a Avinyó (1309). Després de la defunció del papa Honori IV, des del 1287 fins al 1316, es van succeir cinc papes: Nicolau IV, Celestí V, Bonifaci VIII, Benet XI i Climent V (primer papa d’Avinyó). S’ha acceptat que la primera visita de Llull a Roma va tenir lloc cap al 1287-1288; després, hi va tornar el 1291, el 1292, el 1294-1295 i el 1296. Sense aconseguir convèncer els pontífexs, va redactar a Roma fins a una dotzena d’obres i no va deixar passar cap ocasió per elevar peticions als successius papes.

Juntament amb “lo sant pare, mort de fresc”, en referència a Honori IV, la Vida coetània o Vida del mestre Ramon esmenta tres papes. El primer, Celestí V, elegit als 85 anys, va tenir un pontificat molt breu (juliol-desembre del 1294). Era un home de vida ermitana que renuncià al papat, una persona d’una trajectòria sorprenentment semblant al personatge del Blaquerna (que Llull va acabar a Montpeller el 1283, onze anys abans). El 1294, des de Nàpols, Llull va dirigir una petició a Celestí V per a la conversió dels infidels. El segon papa és Bonifaci VIII (1295-1303), que, l’any 1295, era el destinatari de les súpliques de Llull. El tercer és Climent V (1305-1314), el papa francès que va traslladar la seu a Avinyó.

Jerusalem i Terra Santa. En Ramon Llull confluïen dos grans desitjos: anar a Jerusalem i recuperar la ciutat perduda. Llull sembla estar fora del seu temps, perquè el moment de les croades havia acabat, encara que ell es pogués resistir a acceptar-ho. Des del 1244, els cristians havien fracassat en els intents de controlar Terra Santa. Les esperances es van perdre el 1291, després de la caiguda de Sant Joan d’Acre.

Un dels objectius de Llull era propugnar una nova croada. Expulsar els sarraïns de Jerusalem hauria sigut, també en gran mesura, una culminació del projecte lul·lià. Ell reclamava insistentment, a reis i papes, la necessitat de reincorporar Terra Santa als dominis cristians. Al Llibre de meravelles llegim: “Molt és lleja cosa que los sarraïns tenen e posseeixen la Santa Terra”. Igualment: “A un emperador venc un pelegrí d’Ultramar, lo qual li demanà si ell s’era confessat del pecat que faïa com lleixava tenir la Terra Santa als sarraïns”. En paraules de Blaquerna : “La Terra Santa que los sarraïns tenen a deshonor de nosaltres”.

Si bé els textos fan diverses referències als “pelegrins qui venien e anaven en Jerusalem”, es planteja el problema de si, en realitat, Llull va arribar a anar a Terra Santa. A pesar de les atribucions, no s’ha pogut aclarir amb certesa la presència de Llull a Jerusalem, ni quan ni des d’on hi podria haver anat. Llull va explorar els itineraris per arribar-hi, encara que potser les dificultats van ser insuperables i el viatge a Terra Santa només un viatge imaginari. És cert que Llull el tenia dins el cap, gairebé de manera obsessiva, i que fa narracions en primera persona, encara que sigui a través d’un personatge fictici. Sens dubte, el retorn de Terra Santa al control dels cristians era per a Llull una verdadera “qüestió d’honor”.

Viatges de la cultura i de la política

Un gran apartat de viatges podria definir-se com els de la cultura i de la política. De la cultura, perquè la vida el va portar sobretot a llocs on va exposar el seu Ars i els seus projectes i on va escriure o acabar la redacció dels seus textos. De la política, perquè Llull es va veure obligat a fer política, fins i tot -o sobretot- a les més altes esferes de l’estament eclesiàstic, per atreure la complicitat dels papes i dels monarques.

La relació dels indrets visitats inclou els directament citats a la Vida coetània i els llocs on va signar els seus escrits. Lògicament, no són totes les localitats de pas que Llull també va conèixer, tant en els viatges pel continent com en els itineraris d’una navegació litoral amb molts de punts d’escala. Basant-se en els textos lul·lians, és possible esmentar altres indrets que l’autor va conèixer, de manera directa o per fonts indirectes, encara que són difícils de concretar.

Montpeller. Era la ciutat del Regne de Mallorca al continent i lloc habitual de residència de Jaume II de Mallorca. Segons el gran especialista en Llull Anthony Bonner, va ser la seva principal base d’operacions. Llull hi va signar unes quaranta obres. Les primeres cap als anys 1271-1272. Entre el 1276 i el 1283, va enllestir la redacció del Romanç d’Evast e Blaquerna. Potser hi era cap al 1285-1287 o el 1289. Hi retornà els anys 1290, 1303, 1304, 1305, 1308, 1309 i 1312.

París. El principal centre cultural d’Europa va ser un destí prioritari per a Llull, no només com a centre de formació, sinó també com a lloc per llegir, defensar i contrastar la validesa del seu sistema de coneixement. Era la ciutat per contactar amb Felip IV el Bell, rei de França (1285-1314), el monarca més influent. Des del 1265, Llull desitjava anar a l’Estudi General -la Universitat- de París; posteriorment, hi feia llargues estades, en tres períodes, durant els quals va redactar una cinquantena d’obres. Entre el 1287 i el 1289, va escriure el Llibre de meravelles. El segon període se situa entre el 1297 i el 1299. L’última etapa parisenca (1308-1311) finalitza amb el dictat autobiogràfic de la Vida coetània.

Barcelona. La capital catalana és important, tant pels orígens familiars, com per la proximitat geogràfica i cultural amb Mallorca. Tot i que consta escassament als textos, Llull hi va sojornar en repetides ocasions, d’anada o de tornada de diferents viatges, com cap al 1265 i 1294; també hi va signar algunes obres (1299 i 1305).

Gènova. Era una de les ciutats més importants de la Mediterrània, a mig camí entre Montpeller i Roma. El poder econòmic, comercial i marítim de la república genovesa oferia la possibilitat de projectar-se cap al nord d’Àfrica i cap a l’Orient. Ramon Llull va anar una mitja dotzena d’ocasions a Gènova. El 1293 es va embarcar cap a Tunis des de Gènova. Hi era novament el 1302, de retorn de Xipre i Armènia Menor. També hi era els anys 1303, 1304 i 1308.

Pisa. L’estada de Llull a Pisa va ser el resultat d’un accident. Expulsat de Bugia (1308), va ser embarcat cap a Gènova, però una tempesta va enfonsar la nau davant de Port Pisà (al nord de Livorno). Llull va salvar la vida, però va perdre escrits i altres béns. A Pisa, Llull no hi va perdre el temps. Va difondre l’ Ar s, va escriure llibres i va buscar el suport de les autoritats per a una croada.

Lió. Llull va assistir a la coronació del papa Climent V (1305). Altres estades a Lió potser es van deure als trajectes entre el centre i el sud de França. Si més no, entre París i Avinyó (1309?) i de passada cap al concili de Viena del Delfinat (1311-1312).

Avinyó. El trasllat de la cort papal de Roma a Avinyó (1309) va convertir aquesta ciutat en un centre d’interès per a Ramon Llull, que va anar des de París a trobar-se amb el Sant Pareper insistir en la creació d’escoles per predicar l’Evangeli. El resultat va ser una nova temptativa fallida: Climent V i els cardenals en van haver “poca cura ne ànsia”.

Viena del Delfinat. La tardor del 1311, Llull es va desplaçar de París a Viena -Vienne- amb motiu del concili ecumènic convocat pel papa Climent V, per la influència del rei de França. Entre el 16 d’octubre del 1311 i el 6 de maig del 1312, un Llull gairebé ancià, però fidel als seus propòsits, va acudir al concili per proposar tres coses: construir escoles missioneres, treballar en la conquesta de Terra Santa i lluitar contra els errors d’Averrois.

Nàpols. Després del primer viatge de missió a Tunis, Llull va arribar per via marítima a Nàpols, a principis del 1294. Allà va preparar una mitja dotzena d’obres i va explicar el seu Ars ; s’hi va estar “fins que papa Celestí fonc elegit” (juliol del 1294).

Messina. La presència de Llull aquí es documenta per les trenta-vuit obres que hi va signar durant un any (maig del 1313 - maig del 1314). És important significar l’energia, la vitalitat, l’esperit jove i la intensa activitat escriptora quan havia superat els vuitanta anys.

Viatges missionals

A Gènova estant, desesperat per la manca de resposta dels poders civils i eclesiàstics als seus projectes missionals, Llull va decidir afrontar el repte en primera persona, a una edat ja seixantina. Se li han assignat quatre viatges de missió: tres al nord d’Àfrica i un a l’illa de Xipre i a l’Àsia Menor.

Tunis [I]. El primer viatge a la terra dels sarraïns de Barbaria (tardor del 1293) va ser de Gènova a Tunis, una ciutat coneguda, si més no a través dels mercaders, on hi havia presència catalana i que tenia antics contactes amb Mallorca. Per la seva activitat de proselitisme religiós, Llull va ser objecte d’amenaces, que van acabar amb la seva expulsió del regne de Tunis, des d’on es va dirigir a Nàpols.

Xipre i Àsia Menor. Cap a la fi de l’any 1300, ja gairebé setantí, Llull va salpar fins a Xipre. La Vida coetània esmenta les ciutats de Famagusta i de Limassol. Sense grans èxits, va predicar als heretges de Xipre (1301). El desplaçament s’avé amb la proposta de conquerir Terra Santa, que probablement va ser exposada, sense gens de fortuna, a l’últim gran mestre de l’Orde del Temple. Joan Nadal Cañellas situa Llull al monestir bizantí de Sant Joan Crisòstom, a Koutsovendis (nord de l’illa). Seguidament, Llull va passar a la Petita Armènia, o Armènia Menor, a la ciutat de Lajazzo, a la part de ponent del golf d’Iskenderun (1302). Estant en aquelles contrades, era molt a prop de Terra Santa, però no sabem si hi va posar els peus. L’illot fortalesa d’Arwad, a la costa de Síria, va ser l’últim reducte cristià, perdut l’any 1302. Sembla que Llull no hi va poder arribar a temps.

Bugia. Un nou viatge missional (1307-1308) va ser de Mallorca a Bugia, una altra ciutat amb antics contactes amb Mallorca. A una edat de setanta-cinc anys, Llull va ser objecte d’un verdader linxament i va estar més de mig any tancat a la presó, fins que el rei de Bugia va manar que fos foragitat.

Tunis [II]. Al final de la vida, l’últim viatge el va conduir novament a Tunis, on va enllestir fins a catorze obres (1314-1315), algunes datades entre el juliol i el desembre del 1315. Potser durant el trajecte de retorn, de Tunis a Mallorca, mestre Ramon acabà els seus dies, en unes circumstàncies que van alimentar la llegenda del seu martiri. Als vuitanta-quatre anys, la trajectòria vital de Ramon Llull s’esvaeix l’any 1316.