La model italiana, filla d’un magnat del petroli, va venir a Barcelona fugint de la pressió del sector i de la família. Aquí va connectar amb la Gauche Divine, va enamorar-se de Xavier Corbetó i va crear una col·lecció de joies per a Tiffany & Co. En aquest retrat del 1971, Bernad la va fotografiar humana, no divina. Sense maquillatge, amb Josep Bohigas, fill de l’arquitecte Oriol Bohigas.
De Rodoreda a Espriu: els somriures eterns que va capturar Antoni Bernad
Un llibre recull les memòries del fotògraf, històries increïbles de cinc dècades darrere la càmera
BarcelonaQuan la càmera d’Antoni Bernad ha parlat és com si hagués passat un àngel. S’ha produït la màgia, alguna cosa ha transformat etèriament la realitat, sempre tan subjectiva. Antoni Bernad actua sobre nosaltres com un mag seductor. Primer t’embolcalla amb una capa d’estrambòtics afalacs i quan et té desarmat, despullat, fa el clic. Llavors emergeix l’àngel que a tots ens acompanya, l’instant essencial i íntim que carretegem amagat, el tresor ocult que sovint ni tan sols sabem que guardem. Molts dels somriures que veureu en aquest reportatge són robats, són arrencats amb la vareta fotogràfica d’un artista amb un do: el de la simpatia provocadora.
Hem triat els somriures. També podríem haver-nos deixat encantar per les mirades perdudes, per les pors, per les soledats. Però els somriures predominen en l’univers del fotògraf i de l’home, i amb ells celebrem la joia de viure que tant defineix Antoni Bernad, capaç de copsar la bellesa en cada gest, en cada embolcall, en cada coneixença. La seva càmera, el seu ull, és l’extensió d’un cor que batega lliure i encuriosit, juganer i desinhibit. Indiscret, és així com veu en nosaltres coses invisibles. És així com juga, fins a engabiar-nos en una espontània imatge eterna.
Antoni Bernad estima la fotografia tant com estima la vida, tant com estima els seus amics i amigues, els que hi són i els que ja han marxat: Beth Galí, Antoni Llena, Laura Ponte, Oriol Bohigas, Elsa Peretti, Antoni Tàpies, Gae Aulenti, Maye Maier, Ricard Bofill, Miu Bernad, Joan Brossa, Manuel Pertegaz... Les seves models, els seus personatges, han esdevingut fàcilment persones properes, relacions de llarga durada. Mai deixa ningú indiferent. És un àngel, algú que camina uns centímetres enlairat, que es mou en una dimensió desconeguda. Hi és i no hi és. Ens sobrevola, ens allibera, ens incomoda. I al capdavall ens humanitza.
¿Es pot explicar, una fotografia, una obra d’art? Fa anys que Antoni Bernad ha compartit oralment, amb humor, les històries increïbles de cinc dècades darrere la càmera (1960-2010) com a fotògraf de moda i retratista, anècdotes suculentes que revelen la seva capacitat innata de provocar i de fixar mirades i moments que ens transcendeixen i ens defineixen, individualment i col·lectiva. Ara per fi les ha recollit en un llibre publicat per Blume, unes memòries que reuneixen més de 200 imatges, una bona part comentades, tota una continuïtat d’expressió genuïna, amb el cinema com a gran referent inspirador: “Les meves fotos són més deutores d’impressions rebudes del cinema que no pas de la moda”, diu. Tot un esforç subtil per empaitar interioritats sempre escàpoles.
Al pròleg de l’obra, l’artista i company inseparable Antoni Llena parla dels tres elements que donen caràcter a la fotografia d’Antoni Bernad: “Varietat, naturalitat i gust”, elements amb els quals ha sabut esquivar la fàcil “atracció morbosa” de tota activitat creadora quan un es deixa portar per nostàlgics deliris estètics, miratges estereotipats i falses sensualitats. I l’historiador de l’art Josep Casamartina veu en l’obra del fotògraf una “elegància i discreció” que no sempre és exactament el que esperaven revistes com Vogue, Vanity Fair, Marie Claire, Elle i tantes altres per a les quals ha treballat.
Vet aquí, doncs, un Antoni Bernad que revela al gran públic les circumstàncies i atzars que van envoltar algunes de les seves fotografies icòniques.
Filla d’un aristòcrata francès i d’una model britànica, va ser la mà dreta del dissenyador Yves Saint Laurent. A inicis dels 70 —de quan data aquesta foto— va mantenir una relació amorosa amb l’arquitecte Ricard Bofill, que aleshores triomfava a París. La foto està feta al Jazz Colón de Barcelona. “En un rampell d’eufòria estimulada per l’alcohol, la musa es va treure la brusa blanca que duia i va deixar els pits a l’aire”. Bofill i ella van acabar a comissaria.
Bernad va poder fotografiar l’escriptora gràcies a l’editor Josep M. Castellet: “Em va pregar que la tractés amb cura perquè, a més de sensible, era molt esquerpa”. Al cap de dues hores de la visita, Castellet va telefonar “fet una fera”. L’escriptora li havia trucat alterada per dir-li que havien anat a retratar-la “un parell de ximples” i que es fes càrrec del material fotogràfic i el cremés. Al final, Rodoreda va veure les imatges i es va disculpar. “Va utilitzar les meves fotos fins a la seva mort”.
La foto era per a la revista italiana L’Uomo Vogue. En la sessió fotogràfica, als jardins de la Zarzuela, tot el que demanava Bernad havia de ser aprovat per dos militars que anaven assentint amb el cap. Tot molt rígid: “Vaig deixar verge la darrera foto del rodet i, d’una manera sobtada i eufòrica, vaig exclamar: «¡Señor, hemos terminado!» Aleshores, els 18 anys d’aquell jove el van trair. Alliberat de l’obligació imposada, va fer un bot i vaig disparar la foto. No m’havia avorrit mai tant fent un retrat”.
Tina Labrador, divertida, damunt d’una bicicleta a Barcelona el 1968.
“Vaig dir a Espriu que m’agradaria captar-li un somriure: va fer un gran esforç per complaure’m, però, en comptes d’un somriure, em va oferir una expressió de patiment que la meva càmera va captar”. La foto és del 1978, a la Casa Fuster de Barcelona, on vivia el poeta.
L’escriptor a Barcelona el 1980.
La imatge de la directora d’art i model mallorquina i l’estilista italià d’alta costura la va captar Bernad el 1998 a Roma.
La parella d’arquitectes, elegants i impecables en el vestir, en una imatge del 1987.
La model Laura Ponte en una foto del 1999 d’homenatge a Picasso. Bernad també ha inclòs en el llibre una imatge de Ponte d’homenatge a Gala Dalí, també del 1999. I una tercera foto d’ella, més informal, del 2002, dins d’un avió.
La foto es va fer al luxós apartament que el pintor anglès tenia a París. En un racó diminut de l’immoble hi havia un tros d’embotit penjat d’un clau i uns calçotets estesos d’un cordill. Bernad ho va aprofitar “per perfilar el personatge en clau eròtica”: “La llum tamisada del cel parisenc em va permetre captar-ne, sense ombres, la mirada transparent, una mirada que el reflex de dos finestrals als vidres de les seves ulleres rodones va potenciar encara més”.
Bernad va fer amistat amb l’arquitecta italiana Gae Aulenti. Juntament amb Oriol Bohigas, Antoni Llena i Beth Galí, molts estius Aulenti els va convidar a la casa de camp que tenia a Gubbio, on de bon matí llegia La Repubblica i els posava deures per al debat de la nit. Durant el sopar, Aulenti només bevia whisky. “No suportava la impostura i valorava per damunt de tot la naturalitat. Vestia austerament, però amb elegància”.
Quan, tal com havien quedat, Antoni Bernad i Antoni Llena van anar al matí al mas de Llofriu on vivia, Pla encara dormia. Havia passat la nit escrivint. Al vespre, al tornar, seguia amb els pantalons de pijama i les plantofes. “Quan vam acabar la sessió ens va dir una cosa que fins aleshores ningú no ens havia dit: «Tornin quan vulguin, m’han fet una gran companyia»”.
La historiadora de l’art nord-americana Barbara Rose va demanar a Bernad una foto de Tàpies al seu estudi per a Vogue, revista que tenia ni més ni menys que Irving Penn com a referent. Sota pressió, amb la complicitat d’Antoni Llena, Bernad va demanar a Tàpies que posés un peu a la galleda de pintura negra i deixés una petjada a terra: “Estava temorós del meu propi atreviment, però ell s’ho va agafar amb entusiasme i vaig veure que s’ho passava bé”.