BarcelonaQuan la càmera d’Antoni Bernad ha parlat és com si hagués passat un àngel. S’ha produït la màgia, alguna cosa ha transformat etèriament la realitat, sempre tan subjectiva. Antoni Bernad actua sobre nosaltres com un mag seductor. Primer t’embolcalla amb una capa d’estrambòtics afalacs i quan et té desarmat, despullat, fa el clic. Llavors emergeix l’àngel que a tots ens acompanya, l’instant essencial i íntim que carretegem amagat, el tresor ocult que sovint ni tan sols sabem que guardem. Molts dels somriures que veureu en aquest reportatge són robats, són arrencats amb la vareta fotogràfica d’un artista amb un do: el de la simpatia provocadora.

Hem triat els somriures. També podríem haver-nos deixat encantar per les mirades perdudes, per les pors, per les soledats. Però els somriures predominen en l’univers del fotògraf i de l’home, i amb ells celebrem la joia de viure que tant defineix Antoni Bernad, capaç de copsar la bellesa en cada gest, en cada embolcall, en cada coneixença. La seva càmera, el seu ull, és l’extensió d’un cor que batega lliure i encuriosit, juganer i desinhibit. Indiscret, és així com veu en nosaltres coses invisibles. És així com juga, fins a engabiar-nos en una espontània imatge eterna.

Antoni Bernad estima la fotografia tant com estima la vida, tant com estima els seus amics i amigues, els que hi són i els que ja han marxat: Beth Galí, Antoni Llena, Laura Ponte, Oriol Bohigas, Elsa Peretti, Antoni Tàpies, Gae Aulenti, Maye Maier, Ricard Bofill, Miu Bernad, Joan Brossa, Manuel Pertegaz... Les seves models, els seus personatges, han esdevingut fàcilment persones properes, relacions de llarga durada. Mai deixa ningú indiferent. És un àngel, algú que camina uns centímetres enlairat, que es mou en una dimensió desconeguda. Hi és i no hi és. Ens sobrevola, ens allibera, ens incomoda. I al capdavall ens humanitza.

¿Es pot explicar, una fotografia, una obra d’art? Fa anys que Antoni Bernad ha compartit oralment, amb humor, les històries increïbles de cinc dècades darrere la càmera (1960-2010) com a fotògraf de moda i retratista, anècdotes suculentes que revelen la seva capacitat innata de provocar i de fixar mirades i moments que ens transcendeixen i ens defineixen, individualment i col·lectiva. Ara per fi les ha recollit en un llibre publicat per Blume, unes memòries que reuneixen més de 200 imatges, una bona part comentades, tota una continuïtat d’expressió genuïna, amb el cinema com a gran referent inspirador: “Les meves fotos són més deutores d’impressions rebudes del cinema que no pas de la moda”, diu. Tot un esforç subtil per empaitar interioritats sempre escàpoles.

Al pròleg de l’obra, l’artista i company inseparable Antoni Llena parla dels tres elements que donen caràcter a la fotografia d’Antoni Bernad: “Varietat, naturalitat i gust”, elements amb els quals ha sabut esquivar la fàcil “atracció morbosa” de tota activitat creadora quan un es deixa portar per nostàlgics deliris estètics, miratges estereotipats i falses sensualitats. I l’historiador de l’art Josep Casamartina veu en l’obra del fotògraf una “elegància i discreció” que no sempre és exactament el que esperaven revistes com Vogue, Vanity Fair, Marie Claire, Elle i tantes altres per a les quals ha treballat.

Vet aquí, doncs, un Antoni Bernad que revela al gran públic les circumstàncies i atzars que van envoltar algunes de les seves fotografies icòniques.