L a diada de Sant Jordi és tradicional regalar roses, una flor que ja era apreciada en l’antiguitat pels seus valors simbòlics. El seu cultiu es perd en les cultures clàssiques, sembla que ja existia a Mesopotàmia, i tant grecs com romans hi tenien molta afició. A més de la seva funció ornamental, aquesta planta era molt apreciada per les seves propietats curatives i aromàtiques, i es feia servir en perfumeria. A Roma el rosetum era un tipus de jardí format gairebé exclusivament per rosers. I cada maig celebraven les Rosalia, una festivitat en què es portaven roses a les tombes dels difunts. En la cultura llatina, la rosa vermella tenia una consideració especial, estava vinculada a la passió amorosa i als enamorats gràcies a la seva relació amb la deessa Venus. Per tant, podríem dir que regalar roses roges es un costum d’origen romà.

Rosa de Rosari

El cristianisme també va adoptar la rosa vermella com a emblema. Els pètals representaven les llagues de Crist, mentre que les espines al·ludien al turment dels màrtirs. La llegenda diu que al segle VI sant Medard va instituir la Festa de la Rosa, en la qual es regalaven roses a la noia més virtuosa. A l’Edat Mitjana aquesta flor va agafar una gran importància com a símbol de la passió de Jesús, i va ser molt cultivada als jardins monàstics. Posteriorment, va ser associada al nou culte a la Mare de Déu, desenvolupat a partir del segle XII per l’orde cistercenc, que va ser el primer a batejar les seves abadies amb advocacions marianes, i el principal difusor de la rosa, que va prendre com a divisa.

Aquesta nova percepció es pot observar en la devoció popular a la Mare de Déu del Roser, que va ser un dels cultes més estesos a la Catalunya medieval, promogut per l’orde dels frares dominics. Aquest orde va establir les confraries del Roser i va instituir la seva festa el 8 de maig. Al fundador dels dominics, sant Domènec de Guzmán, se’l considera el creador de l’oració del rosari. La rastellera de grans enfilats amb què es resa recorda les garlandes de roses amb què es guarnien les imatges de la Mare de Déu, definida com una “corona de flors espirituals”. El costum de resar el rosari es va estendre per Europa, i el 1475 el prior dominic de Colònia va crear la primera Confraria del Rosari, dedicada a difondre aquesta particular pregària en què Maria és designada “rosa mística”.

Sant Jordi i la rosa

L’origen del culte a sant Jordi és força obscur, l’antropòleg J.G. Frazer el relacionava amb el déu semita Baal, conegut a Anatòlia com a Jdor, una divinitat que era derrotada en combat per la mort i després ressuscitada per la deessa Anad, en una metàfora del triomf de la primavera. Als Balcans aquest déu era celebrat cada 23 d’abril. La historia del Jordi cristià va aparèixer al segle IV i el presentava com un soldat romà que, durant una persecució contra els cristians, es va negar a matar ningú i per això va ser martiritzat. El culte al sant va arribar aviat a Europa, i sant Jordi de Capadòcia ja va ser venerat per la monarquia merovíngia. Posteriorment, els guerrers que tornaven de les Croades el van fer patró de la cavalleria europea. I al segle XIII es va difondre la seva llegenda, recollida a la Llegenda daurada de Jacopo da Varazze. Allí Jordi era un guerrer que salvava una princesa de morir devorada per un drac, i quan queia la sang del monstre a terra hi naixia un roser.

A Catalunya, les roses vermelles es van convertir en un emblema de sant Jordi. Reis com Pere el Catòlic, Jaume I o Pere el Cerimoniós van contribuir a popularitzar la festa del sant, en què es barrejava l’episodi de la sang del drac transformada en un roser amb la metàfora cristiana de la sang de Crist convertida en una rosa. D’aquí va començar el costum de regalar-ne a les noies que anaven al Palau de la Generalitat, a la missa que es feia per Sant Jordi a la capella del sant. Al vespre d’aquella diada, era tradicional que hi acudissin els nuvis i les parelles d’enamorats. Aviat es va començar a organitzar una fira de roses i clavells al Pati dels Tarongers de la Generalitat, un mercat de flors que al segle XV es coneixia com la Fira dels Enamorats. La diada de Sant Jordi, declarat patró de Catalunya a partir del 1456, també era coneguda com el Dia dels Enamorats.

La festa de la rosa

A finals de l’Edat Mitjana, la rosa va conèixer una progressiva popularitat. El seu cultiu es va fer massiu, i el costum de llançar pètals de rosa al pas de les processons, com la del Corpus, es va estendre per tot el territori. Durant el segle XVI, el culte a la Mare de Déu del Roser es va generalitzar. També va ser el moment àlgid de l’oració del rosari, quan el papa Pius V va encomanar a la Mare de Déu l’exèrcit cristià en la Batalla de Lepant, i va demanar als fidels que resessin el rosari. Al resultar vencedors en combat, es va instituir la festa de la Mare de Déu del Roser el 7 d’octubre, aniversari de la batalla.

Durant els segles XVII i XVIII, el mercat dels Enamorats que es feia al pati de la Generalitat ja s’havia estès pel carrer del Bisbe, la plaça Sant Jaume i els seus vorals. Els clavells havien desaparegut i era una fira pràcticament reservada a la rosa vermella, que es regalava a la promesa o a la núvia. Al segle XIX aquesta Fira dels Enamorats va agafar embranzida i importància. Per la guia El libro verde de Barcelona, de 1848, sabem que llavors no es regalava una única rosa vermella a l’estimada, sinó que el costum era oferir-ne un ram.

A finals del segle XIX, la figura de sant Jordi va agafar una significació més patriòtica i cultural, mentre que la tradició de regalar roses va ser presentada com una celebració cívica. Per El Correo Catalán sabem que el 1884 la fira havia crescut considerablement en extensió, i en pocs anys arribaria fins a la Rambla. El maig del 1913 es va organitzar la Festa de la Rosa al Turó Parc. L’any següent la Mancomunitat de Catalunya va començar a promocionar la rosa de Sant Jordi. Poc després, el 1926, l’escriptor valencià Vicent Clavel va promoure la Festa del Llibre, que inicialment commemorava el naixement de Miguel de Cervantes, el 7 d’octubre. Tres anys més tard, el gremi de llibreters li va canviar la data i la va fer coincidir amb Sant Jordi.

La festa actual no apareix fins al 1931, amb el primer ajuntament republicà, quan es fusiona la celebració de Sant Jordi i la rosa amb els llibres. A partir d’aquell instant, les parades de roses han colonitzat tota la ciutat, i fan aparició en localitats de tot Catalunya. El costum de regalar roses i llibres s’ha internacionalitzat, i ha esdevingut un dels moments més significatius del calendari festiu català.