El viatge
Diumenge 11/11/2022

Una ruta entre petjades de dinosaures i restes de la Guerra Civil

Un poble medieval destruït per un terratrèmol, una ermita en un lloc impossible i unes vistes relaxades del Montsec. Tot això, i més, ho tenim en un racó de la comarca de la Noguera

Salvador Giné
6 min
El monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, rodejat de vinyes.

A la carretera entre Balaguer i Àger ens desviem a Santa Linya. A l’entrada mateix trobem, a l’esquerra, un plafó informatiu, un mapa i l’indicador d’on anirem: “El Balconet, 5 km” i “Sant Urbà de Montclús, 7,6 km”. Seguim el camí fins que, a un quilòmetre i mig, un senyal ens diu que es bifurca cap als dos llocs. Escollim el primer, però hi tornarem per emprendre l’altre camí. Tots dos són amples, ben senyalitzats i aptes a peu (llarg, perquè són lineals), amb bicicleta o amb cotxe. El paisatge el dominen boscos baixos d’alzines (Santa Linya deriva del llatí petit bosc d’alzines), amb clapes de boixos i ginebrons i camps agrícoles esparsos. D’entre les plantes, ens aromatitzarem els dits amb espígol, orenga, sajolida, romer i farigola.

El mirador del Balconet, al límit de la carena i protegit per una barana, deixa veure una esplèndida vista de l’entorn. A sota, el fotogènic meandre de la Noguera Pallaresa, un riu recrescut pel pantà de la central de Camarasa i contornejat per la línia fèrria del tren de la Pobla de Segur. A l’altre costat de la vall s’obren el Montsec d’Ares i el Montsec de Rúbies, a més del congost de Terradets. Identificareu les serres i pobles al panell d’una fotografia panoràmica amb els topònims, si no us despista l’esveltesa amb què planen aus com l’aufrany i el falcó peregrí.

Panoràmica des del Balconet, amb el meandre del riu Noguera Pallaresa (recrescut per la presa de la central hidroelèctrica de Camarasa) i amb el Montsec d’Ares, de Rúbies i el congost del Tarradets al fons.

Tornem uns passos enrere i agafem la indicació de l’ermita de Sant Pere la Vall (1,6 km). A la vora del sender, marcat amb grupets de pedres i una catifa de tarters, anem trobant defenses tosques bastides pels soldats republicans amb simples làmines de roca superposades. Amb l’abrupta diferència d’alçada no els calia més solidesa protectora, tot i que la central hidroelèctrica de Camarasa fos un punt estratègic doblement cobejat pels sublevats: perquè alimentava d’electricitat Barcelona i les fàbriques d’armes republicanes i pel control del cabal, que destruïa els ponts provisionals franquistes del riu Segre.

L'itinerari planer l’interrompen uns roquissos que cal baixar, si cal ajudant-nos d’unes cadenes clavades a la roca. És l’únic entrebanc i requereix una mínima forma física. Reprenem el caminoi pla, passem una mola rocosa i allí la tenim, il·luminada pel potent sol del capvespre. Sembla que no hi càpiga, però l’ermita de Sant Pere la Vall fa mil anys que aguanta allà, majestàtica dalt d’una punxa rocosa. Qui va manar construir-la en un punt tan inaccessible? La resposta la trobarem demà al destí següent, Montclús. Tot i que un sender marcat ens permetria anar-hi des d’aquí estant, tornem per on hem vingut.

Un cataclisme que ho canvia tot

L’ample camí, indicat també per rutes amb bicicleta, l’acabem al senyal amb la P d’un estacionament de vehicles reduït. Més endavant, en una placeta amb un parell de seients, un mapa amb uns itineraris numerats ens avisa que Montclús mereix temps de visita. En aquest poblet abandonat es fonen animals prehistòrics, un terratrèmol brutal, un laberint natural i una vegetació espessa. L’origen del poble es remunta cap a l’any 1000. Dalt d’un turó, ben protegit per l’altura i a redós d’un petit castell, van construir una ermita i unes quantes cases. En un altre cingle, unit per un pont, van edificar més cases de parets fetes de pedres superposades.

Caminant del Balconet a l’ermita de Sant Pere de Queralt s’observa un paisatge d’imponents espadats, així com diverses defenses dels soldats republicans, fetes amb pedres.
D’entre l’espessa vegetació que cobreix i refresca l’entorn, sobresurt l’única paret que resta dempeus del castell de l’antic poble de Montclús.

Com Sant Pere la Vall, Montclús era un llogarret inexpugnable, a recer de les lluites entre el comtat d’Urgell i els andalusins. Podia ser un escenari de dibuixos animats o de còmic, amb les aventures d’uns quants intrèpids en un entorn feréstec i ben refugiats en un poblet emmurallat per parets naturals. Però, acabades les batusses, la major part dels habitants se'n van anar cap a uns altres indrets. I el 3 de març del 1373 hi va haver l’hecatombe: un potent terratrèmol hi va causar unes destrosses terribles. Del castell, n'ha quedat una romanalla, amb només una paret dreta. Un dels turons es va enfonsar i el poble va quedar ensorrat en un desordre descomunal, amb les carreuades de les cases mig sepultades per les immenses roques estellades del turó. Dels efectes del terratrèmol, uns hi veuran un paratge galàctic, la indomable força tel·lúrica o la mà divina, atès que l’únic edifici de tot el poble que resta incòlume és l’ermita de Sant Urbà, restaurada fa alguns anys. Entre la barreja de pedrams, aneu fent saltirons pels roquissos fins a una esplanada que conserva el trepig de sauròpodes. De les setze petjades, de les quals algunes costen d’afigurar, les grosses són dels peus i les petites de les extremitats superiors dels dinosaures.

Una experiència tant o més gratificant és atansar-nos als monòlits i carrerons. Un sender plàcid s’endinsa en una vegetació densa, que impacta pel contrast amb el voltant. Entrem en un món humit i ombrívol, de roures i arços, molses i líquens que folren pedres i arbres. El corriol d’aquest paradís botànic ens mena a un laberint rocós que convida a enjogassar-s’hi. Són altíssimes roques esberlades, que s’han convertit en monòlits i han donat forma a estrets passadissos transitables. En una punta hi ha la Cova, una cavitat amb una entrada accessible sense suport tècnic on us caldrà llum artificial si voleu penetrar els cinquanta metres de llargada.

La Cova Gran, a Santa Linya. Cova prehistòrica, les excavacions arqueològiques han trobat restes de fa 14.000 anys. A les parets s’observen gravats rupestres, que estan explicats amb plafons informatius.

I de cova a cova. Tornem a Santa Linya i prenem el camí a la Cova Gran (1,8 km). De forma semicircular i lluminosa, la gran cova oberta fa 90 metres d’amplada i 25 d’alçada. Podríem dir que és un espai multiús, perquè combina excavacions arqueològiques, audicions musicals, escalada esportiva i un petit museu, amb gravats rupestres a la paret. S’hi han trobat estris de sílex i quarsita de neandertals i Homo sapiens, les restes d’una dona de fa 14.000 anys i, darrerament, una pedra amb el gravat d’una cabra i de la cova, que ha sorprès els arqueòlegs per la destresa dels dibuixos.

A la recerca de repòs

Tot i que la zona disposa d’una bona oferta d’allotjament, seguim el fil de la història i anem al monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Fundat el 1166 per uns monjos que buscaven soledat, aïllament, austeritat i recolliment, el van abandonar al segle XIX. L'any 1910 s’hi van establir els maristes a la recerca d'un lloc tranquil després de la crema del seu convent de Barcelona arran de la Setmana Tràgica. En aquesta època confusa, l’escultura de la marededeu la va comprar el milionari Charles Deering, no per al Palau Maricel de Sitges, sinó per al castell de Tamarit, a Tarragona. Els panteons de diversos comtes d’Urgell enterrats al monestir els van comprar altres magnats nord-americans, un d’ells John. D. Rockefeller, i ara s’exposen al Museu d’Art Metropolità de Nova York. Una iniciativa pionera en col·laboració amb el museu, aturada per falta de finançament, és col·locar al lloc original una còpia fidedigna en 3D d’un dels panteons, el del vescomte Àlvar de Cabrera.

Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.

Al monestir de les Avellanes tenen un espai d’informació d’itineraris, un lloc per rentar o llogar bicicletes de muntanya i dutxes per a ciclistes. A més de visites guiades i hostatgeria, al restaurant serveixen menús diaris, clàssic o vegetarià. Prèvia reserva, també preparen propostes més elaborades com el Menú Astronòmic: inspirat en el firmament que s’observa des de l’Observatori d’Àger, conté plats com el Cràter de Venus (formatge de cabra esqueixat amb ploma ibèrica i ou ferrat de guatlla) o la Col·lisió de Galàxies (terra de galeta amb mousse de formatge i gelat de taronja amb crema de maduixa). I, per acabar, no oblidem les vinyes que envolten el monestir. Del raïm, collit a mà pels monjos i voluntaris, en surten vins amb noms d’identitat local com Caresmar, Capitulum i Abellera. La darrera incorporació és el Bellpuig, elaborat en tenalles de terrissa en record dels recipients amb què els monjos portaven vi a Mallorca quan van participar en l’expedició de Jaume I. I els ho va recompensar donant-los la zona d’Artà.